Aquesta és la frase que ens agradaria que es fera realitat. Raons ja fa temps que no en falten, i ara, després del nivell demostrat ahir pels dos principals candidats a ser presidents del Govern espanyol, encara en tenim moltes més. I és que, la mediocritat es va apoderar d’un escenari capitanejat eternament per Campo Vidal, que assistia impertèrrit a un vessament de retrets i acusacions insuportable. I això, que per habitual podria parèixer normal, passa per ser una mostra més de perquè l’Estat espanyol ha arribat a assolir unes taxes d’atur i unes condicions de Benestar Social tan pèssimes; i per altra banda, destapa el nivell polític que hem tingut al nostre País Valencià durant els darrers vint anys, perquè ningú ha sigut capaç d’aconseguir (no només reclamar) un finançament just o un respecte cap a la nostra llengua i cultura.
El debat va transcórrer per la via del ‘i tu més’. A la taula, els temes de sempre: corrupció, atur, Gürtel, Bárcenas, Rato, rescat… fins i tot insults; que si “els del PSOE heu dut a la ruïna Espanya”, que si “els del PP esteu embrutats per la corrupció… ” però propostes, solucions, idees, cap ni una. Per tant, es fa palesa la necessitat urgent d’un canvi per a un estat que s’esgarra cada dia les ferides obertes per uns dirigents polítics incapaços, i aliens al que representa el valor de servir el seu poble. Per ser justos, cal dir que una altra cosa diferent són els militants progessistes de peu. I en aquest dantesc escenari, malauradament, estem inclosos tots els ciutadans i ciutadanes del País Valencià, també tots aquells que desitgem un Estat valencià autogovernat i de no-obediència cap a un estat central que tot ho domina. Alguns estaran pensant ja que tirem per la via de l’oportunisme, i potser no falten a la raó, però també poden pensar, per exemple, per què en un debat sobre l’Estat al qual pertanyem no es parla d’un tema tan fonamental com és la vertebració de l’Arc Mediterrani mitjançant el famós Corredor Mediterrani. Si realment volen afavorir la comunicació cap a Europa, no beneficiaria l’Estat una inversió com aquesta? No seria realment una bona proposta perquè l’escoltaren els més de 9 milions de persones que van veure ahir el ‘cara a cara’? I per què no parlen de la plunacionalitat, plurilingüisme i pluriculturalitat de l’Estat i de propostes per garantir-les? Realment ens tenen en compte? Saben que existim? La nostra resposta és molt evident: no, només els ha interessat el nostre territori quan era el moment d’explotar tota la seua riquesa patrimonial i ara, un cop exhaurida (creuen ells), ja només queda, i més amb el canvi de govern autonòmic, esperar que l’agonia no siga massa lenta i defallim en els nostres desitjos.
No ho farem. Demanar un Estat valencià, republicà, lliure i sobirà, amb el seu propi autogovern, que defense l’excel·lència i la dignitat social i cultural entre els seus objectius, no és hui dia una proposta irracional fruit d’uns sentiments o d’una manera determinada de creure en uns símbols. Hem de ser capaços d’anar més enllà i pensar que nosaltres podem construir un país fort, sense enemics, amb o sense Espanya, amb o sense la resta de territoris veïns, el que la gent lliurement decidisca. No volem enganyar ningú, sempre hem sigut clars i hem parlat sense por i hui també ho volem fer. La nit del 14D no va ser una gran nit per a l’Estat espanyol al qual pertanyem, perquè es va demostrar amb quin tipus de polítiques ens toparem com a País Valencià si un dels dos partits representats allà guanya les properes eleccions. No ens estranya que els partits emergents tinguen moltes opcions, perquè l’elector necessita nou vent, una nova esperança. Però tots els favorits han fet patent el seu desig centralitzador, la seua estima per la sobirania nacional (l’espanyola només clar), i per això tornem a demanar que tothom pense si açò és el que volem per a la nostra terra, aquesta ignomínia, aquesta falta d’empatia cap a tot el que porte el nom de valencià. Encara és molt prompte i ho assumim. El primer pas serà aquest 20D, perquè hem de fer que els nostres representants puguen ser una veu valenciana i valencianista al Parlament espanyol i saber quin és el grau de respecte que ens professen. A partir d’ací, tothom que pense en el que va veure al ‘debat’, perquè és el futur que ens espera si no ho intentem evitar. Nosaltres ja ho vàrem dir en l’editorial anterior.
