Corrompre és segons una de les definicions del Diccionari Normatiu Valencià “Induir (a algú) a obrar de manera deshonesta o il·legal [sic]”. I això, malauradament, és el que hem patit els valencians per part dels polítics a qui donàrem la responsabilitat de gestionar les nostres institucions. Gürtel, Cooperació, Nóos, darrerament Taula…, el Bigotes, Correa, Urdangarin, Camps, Blasco, Castedo, Ortiz, Fabra, Grau, Rus, Benavent…, i un llistat enorme que ens fa la impressió que mai s’acabarà de tancar, han embrutat tot allò nostre de manera terrible, perquè han sigut capaços de posar el nostre País Valencià en el centre del mapa de la corrupció. No podem evitar per tant, que en escoltar aquests noms, en veure representades les seues cares, se’ns produïsca un terrible nus a la gola producte de l’ira continguda contra aquells que ens han furtat de manera vil i descarada.
Però com quasi totes les coses en aquesta vida, sempre ens renaix la possibilitat de transformar aquesta fura en un sentiment positiu i d’esperança. Això, que hem de reconèixer que de tant en tant quasi esgotem la paciència esperant-ho, es produeix quan veus que la gentola de la qual parlàvem comença a desfilar per l’humiliant trajecte que va de la impunitat al jutjat. Un calvari que els desitgem tortuós i que ha de conduir directament al lloc que es mereixen, però d’això, ja s’encarrega la Justícia. A aquest camí, ple de dreceres on intenten amagar-se, els ha d’empènyer amb força una voluntat ferma i justa amb la defensa d’allò públic, i com tots sabem, aquesta aposta per la justícia i el bon fer no ve precisament d’on havia necessàriament de venir: de les mateixes institucions, dels mateixos partits polítics que alberguen a aquests individus. Però no, no ve d’ací perquè sovint giren la vista davant aquests casos, potser, i així ho deixem dit, perquè també en són protagonistes. Ve, i que ningú s’equivoque, i en la majoria dels casos, per l’acció popular i del sacrifici personal d’uns quants que sí que creuen en la democràcia i en el benestar de la societat a la qual representen i on també són representats.
En el cas que ens ocupa, no podem amagar que ens complau molt destacar el paper que han jugat tres dones valentes, decidides, tres dones que han mostrat una tenacitat imparable, que han hagut de sacrificar molt per a dur a la banqueta els qui semblaven intocables. Tres grans dones que provenen de diferents opcions polítiques, i que, insistim, ens produeix una gran il·lusió dedicar-los humilment aquest trosset del nostre diari perquè pensem honestament que el mereixen. Clara Tirado, Mireia Mollà i Rosa Pérez Garijo han sigut capaces amb el seu esforç de plantar cara als intocables, de fer front a insults, a retrets i treballar durament per aconseguir destapar dos dels casos de corrupció més humiliants dels que han ocorregut al País Valencià: Tirado i Mollà amb el ‘Cas Cooperació; Pérez Garijo amb el ‘Cas Taula’.
Molts diran que hi ha un treball molt més gran darrere de tot açò i que cal destacar-ho, potser sí. Però no volem perdre l’oportunitat de dir ben alt i ben fort que aquestes tres dones, aquestes tres grans dones del nostre País Valencià, han lluitat contra els que es creien per damunt del bé i del mal i han guanyat. I amb elles, hem guanyat tots. Les tres han esdevingut un bell oasi enmig de tanta desesperació, i per això, i insistint en destacar la nostra posició més humil, gràcies, gràcies i gràcies a les tres per ser honestes, per creure en la democràcia, gràcies per lluitar i guanyar, gràcies per no defallir i gràcies, sobretot, per ser dones.
