Com ens agradaria començar així, algun dia, un editorial per al nostre diari. Tanmateix, i deixant de banda sentiments i tocant de peus a terra, pareix que encara queda lluny aquest desig. Però hui ens ocupa un tema que potser no ha tingut el ressò que haguera tingut si el missatge de l’acostament de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), haguera sigut tot el contrari, és a dir, una nova negació de l’entitat normativitzadora de la nostra llengua al País Valencià. Paradoxalment, té sempre més ressò un fet que per repetit és esgotador ja, que un altre que esdevé relativament nou, i sorprèn. Bé, més que sorpresa produeix estupefacció adornada amb un gran vel d’inversemblança, però això, ho deixarem per a altres dies.
El fet cert és que l’actual degà de la RACV Federico Martínez Roda, nomenat el passat mes de desembre després que Enrique de Miguel recollira la medalla d’Or de la ciutat de València (sí, a la RACV a l’octubre els lliuraren la medalla d’Or del cap i casal) i deixara el seu càrrec a aquest, entre altres coses professor de la Universitat Catòlica de València, continua amb la posició d’acostar-se a l’AVL, recordem que De Miguel ja va fer algunes declaracions en aquesta direcció, i això ha creat malestar dins la mateixa RACV i certa celebració continguda entre les entitats que sempre han donat suport a l’Acadèmia.
Entre els sectors més acèrrims al secessionisme ja titllen el degà de traïdor, com els d’acció nacionalista valenciana, que en un article, que no enllaçarem per raons òbvies, titulat ‘La RACV s’agenolla davant l’AVL’, diuen: “Repudiem al senyor Federico Martínez Roda i a l’entitat que ell representa. Declarem que no son el nostre referent i que continuarém lluitant per les Normes del Puig [sic]”. A més, també una entitat anticientífica i secessionista com Lo Rat Penat, en boca del seu president Enric Esteve, declarava al diari Levante-EMV que “el noranta per cent dels acadèmics de la RACV no pensen igual – que Martínez Roda –“, mostrant així tot el rebuig envers unes declaracions, insistim, de moment només són declaracions, aparentment a favor d’acabar amb el conflicte lingüístic.
Per altra banda, Abelard Saragossà, com a president de Taula de Filologia Valenciana, sí que ha celebrat aquest acostament de la RACV, com també ha fet el conseller d’Educació Vicent Marzà. Ambdós coincideixen a dir que és un pas més per a acabar amb un conflicte absurd i que ja dura massa anys.
Cal dir que el conflicte lingüístic real és el de la substitució lingüística del valencià pel castellà, del qual no parlem hui. El conflicte lingüístic creat (pels sectors secessionistes de l’extremadreta antivalenciana) contra la unitat de la llengua catalana, el nostre valencià, és el conflicte sociopolític que va impedir el projecte de País Valencià després del franquisme, reduït a una comunitat autònoma de segona.
Comptat i debatut, el que ens interessa com a defensors ferms de la unitat de la llengua és si realment amb aquest acostament s’acabarà aquest conflicte creat, o, al contrari, ara que hi ha relleu a l’AVL es veurà accentuat per la participació d’una entitat que fins aleshores només ha apostat per regionalitzar i negar els fets científics que emmarquen la nostra llengua. La successió dels esdeveniments dibuixa un secessionisme dins dels secessionistes que fa patent el desgavell en què es mouen aquestes, diguem-ne, entitats culturals.
Per això, cal anar amb cura i marcar els límits clarament, i per a això, ha de quedar clar que el valencià forma part de la llengua catalana i que la nostra terra forma part del seu domini lingüístic. I, per tant, s’han de respectar i acatar, per part de totes les institucions públiques, les normes que marquen les entitats encarregades d’estudiar-la i vetllar pel seu ús i la seua supervivència. Perquè si acabar amb el conflicte lingüístic vol dir acceptar allò inacceptable, per a nosaltres: “Visca el conflicte lingüístic”.
