8 de març: fets, no paraules

8 març 2016 01:00h

Un altre 8 de març i de nou arriba el moment en què tothom analitza, investiga i fa públiques les dades de la vergonya, les dades que diuen que ara per ara, la igualtat en la nostra societat entre els homes i les dones, no existeix. Són molts els discursos i poc efectives les solucions. Que si intentem fer visible la dona mitjançant el llenguatge, que si posem una silueta femenina als semàfors..., en definitiva, només mostres, amb tota la bona voluntat del món, però posicions que no ataquen el problema real de la igualtat al nostre país ni a l’Estat espanyol. I això, en aquesta efemèride que ha anat evolucionant en la seua celebració al llarg del temps (fa poc va perdre la condició de treballadora), sembla que és quan ens ve a tots al cap.

La realitat és la que és i la situació de la dona en la nostra avançadíssima societat es podria titllar de vergonyosa. U només ha de parar atenció al seu voltant i mirar per exemple els alts càrrecs directius de les grans corporacions en què només apareixen homes; a la bretxa salarial que encara hui fa prevaldre la condició d’home a la qualitat professional o a la situació de desemparament de moltes dones que han de triar entre ser mares o desenvolupar la tasca professional per a la qual s’han preparat. Si són capaços de detectar aquesta manca d’igualtat al seu voltant, hauran de poder entendre que alguna cosa ha de canviar.

I si obrim el punt de mira i fem una ullada a la situació de la dona al món, la cosa pren una dimensió tràgica que ens estreny el cor. Podem llegir al diari estatal El País una tragèdia dins d’una altra tragèdia: la situació de les dones en el camp dels refugiats. A l’article es palesa el fet del doble risc que pateixen les dones en tota aquesta vergonyosa situació que el món civilitzat està produint, ja que a la terrible condició de refugiades i a tots els problemes que se’n deriven, han de sumar a més el risc a ser agredides sexualment, a ser explotades laboralment o a assumir l’assot d’una societat patriarcal completament desfasada.

No pot passar un dia més sense donar unes vertaderes solucions a tanta injustícia. I com avançàvem al principi, les solucions no estan en les paraules ni en accions de poca rellevància, si no en desenvolupar un espai igualitari real immediatament. Per a això ens cal un marc jurídic de referència que protegisca els individus sense tindre en compte el seu sexe, però també que siga capaç de protegir la dona pel que fa a la possibilitat de ser mare, ja que ha de ser l’Estat qui protegisca els seus ciutadans, i en els casos dels quals parlem, que suposem que tothom ha identificat, encara amb més urgència, perquè no podem deixar ni un dia més que el fet de ser mare siga un entrebanc per a desenvolupar una tasca professional per a la qual s’han preparat. No podem tampoc obviar el problema de la violència contra les dones perquè no volem cap dona morta més per violència contra les dones, les volem vives, ben vives; ni volem tampoc que siguen impunement assetjades ni que reben salaris més baixos per fer la mateixa feina i tantes altres coses que ens avergonyeixen com a societat.

Així està la cosa encara, que s’ha d’actuar en molts camps?, doncs vinga, al tall!!



 
next