Enric Morera, actual president de les Corts Valencianes i secretari general del Bloc Nacionalista Valencià, ha anunciat que no es presentarà a la direcció del partit en el congrés que es farà a mitjan maig. Una decisió obligada pels mateixos estatuts provisionals (que s’aprovaran en el mateix Congrés Nacional del Bloc) del partit nacionalista, que aposta per un model que separe els càrrecs públics dels orgànics, i per tant, la presidència que actualment ostenta Morera a les Corts impossibilita la seua candidatura com es reflecteix en el règim d’incompatibilitats dels esmentats estatuts. A més de l’evident argument que no es pot dedicar tal com voldria a les tasques que exigeix la presidència del seu propi partit.
En aquest pas al costat de Morera, notem també la clara tendència de consens i de participació que l’ha acompanyat durant tota la seua carrera política. No hem d’oblidar que ja apareix al 1998, en el procés de reestructuració de la desapareguda Unitat del Poble Valencià cap al Bloc, prenent el camí de consens marcat amb altres grups per a defensar les posicions moderades d’un valencianisme polític aleshores a la deriva, el que ell anomena “Valencianisme de Conciliació”. Notable també va ser la construcció del projecte de l’Espai Valencià de Progrés, i la participació de l’actual president de les Corts en els pactes que amb Iniciativa i Verds Equo van dur a la composició de l’actual partit Compromís en el 2010, o més darrerament en el famós Acord del Botànic, que havia de dur Compromís a formar part del Govern valencià junt amb PSPV i Podem, en un pacte en què molts assenyalen Morera com a principal arquitecte junt amb Manolo Mata (del PSPV-PSOE).
Aquest tarannà aglutinador ha tingut, i això ningú ho pot discutir, un èxit evident en els diferents resultats aconseguits per les opcions d’Enric Morera. Recordem de nou que en el 2003 passa a ser el secretari general del Bloc en el seu III Congrés Nacional amb només dos vots de diferència, per a passar a aconseguir el 88% de suport en el 2006 en un Bloc que ja rebia la integració de més grups. Ja en l’etapa de Compromís, a ningú no se li escapa el meteòric ascens de la formació que ha liderat junt amb altres personatges com Oltra, Baldoví, Ribó o Mollà que han fet oblidar el mur insalvable del 5%, per a fer que actualment estiguen a l’equip de Govern de la Generalitat Valenciana, i fins i tot siguen part activa de les negociacions per a formar govern a l’Estat espanyol.
Hom pot pensar que més que un editorial estem dedicant un panegíric a Enric Morera, i fa bé en pensar-ho, clar que sí, encara que està molt allunyat del que realment hi volem transmetre. El fet és que aquest caràcter conciliador, aglutinador i de consens que ens fa la impressió que ha demostrat Morera al llarg de la seua carrera política, és el que ha dut el valencianisme polític a aconseguir els millors resultats de la seua història. No defugirem el nostre desencís perquè en temes cabdals per a nosaltres com la creació de l’Estat valencià o la defensa de la llengua, no han mostrat la ferma base ideològica que aquests temes mereixen. Però justos com intentem ser, aquesta manera de fer, de ser conciliadors i incloure moltes de les sensibilitats del nostre país, ha funcionat. I ara, en una nova mostra d’aquest tarannà, el pas al costat de Morera dins del Bloc és una aposta per la nova etapa que s’obri en el Bloc i que ha de representar una renovació del partit i dels seus màxims dirigents.
Morera sempre ha demostrat la generositat necessària per a ser polític perquè va renunciar com a número 1 al parlament valencià a liderar Compromís, i per tant la GVA, i ara aplica la seua manera de fer al seu propi partit. Coherència.
