Si atenem estrictament a la definició que en dóna el Diccionari Normatiu Valencià (DNV), entendrem que la indignació apareix quan hom s’irrita o enutja, i afegeix el mateix DNV, amb vehemència. Doncs bé, aclarits els termes, molts valencians podem dir sense por a equivocar-nos que vivim en la més profunda indignació des de ja fa molts anys. No anirem molt enrere, per allò de no acabar malalt de pensar en tantes agressions històriques, només atendrem els darrers anys de desgovern del PP tenyits vergonyosament de la pitjor pandèmia que ha patit la nostra societat els darrers anys: la corrupció.
Es faria molt llarg parlar de tots els casos amb què ens han obsequiat els incapaços polítics que ens han governat. Per això, i per evitar un col·lapse cardíac a alguns dels nostres lectors, només volem fer arribar la nostra indignació per les darreres informacions que gota a gota ens torturen cada dia. I és que és absolutament indignant que Rita Barberá no haja dimitit i continue ocupant un càrrec institucional; com també ho és que cap dels seus 9 regidors a l’Ajuntament de València (tots imputats) no ho haja fet tampoc. Són terriblement indignants, a més, les darreres informacions sobre Betoret i Camps en què se’ls acusa d’haver cobrat comissions en l’exercici del seu càrrec públic, com també són indignants, i acostumen a ser-ho, les declaracions d’Alfonso Rus, que té la virtut de transformar el llenguatge en un autèntic torrent de bestieses.
Amb tot, una bona notícia: la resolució unànime de les Corts Valencianes amb què demanen que la senadora territorial Rita Barberá renuncie a la seua acta per “la dignitat de la representació dels valencians”. Encara que ens costa molt perdre de vista que Rita Barberá va ser proposta senadora territorial per les mateixes Corts Valencianes, fet que no cal perdre de vista i guardar molt bé a l’inventari polític valencià perquè mai més es torne a enviar una representació tan vergonyosa cap a Madrid.
Definitivament no podem acabar sense plantejar la necessitat que les coses canvien. Tot aquest desgavell, tota aquesta voràgine d’informació embrutada per l’actitud fastigosa dels polítics que han ocupat les institucions públiques, s’ha de poder canviar. Hem de creure’ns capaços de girar la situació, de mobilitzar la ciutadania per a blindar unes institucions que han estat degradades contínuament, utilitzades en benefici d’uns pocs i en detriment de la sobirania popular. Són moltes les raons que ens avalen i infinites les possibilitats, perquè si alguna cosa ens ha demostrat la història és que si l’estires ben fort, l’estaca cau…
