Ens farem ressò de l’últim dels casos que hem esmentat anteriorment: com ens volem dir més enllà de l’oficialitat imposada en la transició?, País Valencià? Regne de València?, o continuem amb l’asèptic Comunitat Valenciana? El proppassat 9 d’Octubre, Joan Francesc Mira, en el marc del lliurament dels premis que atorga el Consell valencià als nostres conciutadans més destacats, i amb la vehemència de sentir-se sobradament autoritzat (segurament, ara per ara, qui més ho està) per a parlar del tema, llançava encertadament un missatge a tota la plana major allà reunida, i a la societat valenciana per extensió: “Per què no recuperàrem el nom País Valencià?”
Efectivament, i encara anem més enllà, per què la dreta valenciana espanyolista ha creat conflicte a partir d’eixe nom? El mateix Emilio Attard, creador confés del ‘nom/concepte’ Comunitat Valenciana, en una entrevista a la revista El Temps l’any 1991, parlant sobre com es va decidir posar eixe nom, apuntava: “No entre a dir si procedia posar regne o país, o la imbecil·litat de Comunitat Valenciana que me la vaig inventar jo”, per a acabar rematant amb un aclaridor: “Podrem ser país o regne, però geopolíticament no som una comunitat.” Aleshores, com es pot continuar defensant un nom que no té sentit? Té sentit dir “Comunitat Valenciana” a la nostra políticament i administrativament comunitat autònoma de l’estat espanyol ?
Sobre el tema se n’ha parlat moltíssim, i des de ja fa molts anys. El mateix Joan Fuster, en un dels seus articles ja aclaria que la procedència del nom País Valencià prové dels principis dels anys 30 i va ser usat amb total normalitat. De fet, el mateix Miquel Adlert, gens sospitós com el mateix Attard de pertànyer a corrents, per aclarir-ho ràpidament, catalanistes, escriu un article l’any 1954 titulat: “La literatura catalana al País Valencià”. A més, Fuster, en l’article de què parlàvem, assenyala l’any 1962 com el de l’aparició d’hostilitat envers el nom de País Valencià. Una hostilitat que ha dut a desestabilitzar l’acceptació d’aquest nom d’una manera normal, com el nom d’un territori que compta com la seua gent, en paraules del mateix escriptor de Sueca “pensen que el nostre poble té uns drets col·lectius a exigir”. A més, el diari Las Províncias en la seua portada de data 8 i 10 d’octubre de 1978 titulava: “Hoy, día del País Valenciano” i “El día del País Valenciano”.
Ben comptat i debatut, l’opció de País Valencià alberga tot allò que ens identifica com a poble. Una de les tasques més importants que cal dur a terme immediatament és la de llevar d’aquesta denominació les etiquetes, tan ben acollides pels valencians, i això només passa per obrir un profund debat sobre la necessitat que el nostre poble tinga un nom d’acord a factors polítics, geogràfics i socials en ple segle XXI. És evident que som un país format per una ciutadania que n’esdevé el motor necessari per a aconseguir els nostres reptes, com també ho és que ara per ara no hi ha cap rei (ja n’hem tingut prou) a suportar. Tampoc ens apanya aquell Valentínia que proposà Faustí Barberà a principis de segle XX, ja amb el nostre territori esquarterat en províncies.
Definitivament el nostre poble ha decidit fer un canvi de rumb i fer el camí cap a la normalitat i cap a una societat civilitzada i moderna. Aquest canvi, de què tant s’ha parlat, té un compte pendent des de fa molts anys, i és recuperar tot allò que el conflicte interessat de la dreta espanyolista i antivalenciana (Batalla de València) ha fet perdre. Entre altres coses, el nom de la nostra terra, que no pot ser altre que País Valencià. Ens avala la història, la llei i, fins i tot, i a pesar de les mancances, el mateix Estatut d’Autonomia en el seu preàmbul.
En democràcia podem demanar que la proposta de concepció moderna i denominació de País Valencià arribe a les Corts valencianes i que cada força política decidisca la seua posició. Obrirem el debat. Acceptarem el resultat. No cal dir-nos no abans d’intentar-ho. És l’hora de la valentia política, però la de deveres.
