Tots som Savall

“En español”, així bramulava sense vergonya l’energumen a qui molestava que el mestre Jordi Savall es dirigira al públic amb la seua llengua materna, una llengua, per cert, compartida amb el territori des d’on Savall feia gaudir el públic amb la seua mestria. Un públic, per cert, que entenia perfectament el que deia el mestre, i l’últim per cert: el mestre parlava una llengua també entesa pel brofegador, ja que de ben segur si haguera parlat en suahili no haguera dit una expressió tan desafortunada com, a la vegada, ofensiva. I és que d’això en sabem molt els valencians, perquè a tots els que fem servir el nostre dret de parlar la nostra llengua quan visitem qualsevol racó del nostre territori, alguna vegada ens han dit quelcom similar.

Es fa evident que contra la idiotesa humana és inútil lluitar. Molts parlen d’educació, alguns altres d’empatia, també hi ha qui se suma a la moda de la mediació..., tot plegat, un còctel de solucions innòcues que s’ha demostrat que no tenen cap tipus d’èxit. Cal destacar però, que, tal com contava el nostre diari sobre els fets, el públic allà present va reaccionar amb animadversió cap a l’individu que interpel·là el mestre Savall en el seu discurs. De fet, potser precisament per això, la cosa no va anar a més i la pressió dels companys de butaca va dissuadir el personatge de torn que amb un segon de ‘glòria’ en tenia prou i que no calia anar a cercar el minut gloriós tan recurrent.

L’anècdota (deixem-ho així) però, ens ha de fer reflexionar sobre el fet valencià, sobre com hem arribat a tal punt de bogeria i mala educació. De veres u és capaç de mostrar el seu rebuig contra la llengua de tots els valencians en un auditori ple a vessar?, i, més greu encara, ha de quedar impune? Pel que fa a la segona pregunta, evidentment sí. No pot anar més enllà una acció irada d’un eixelebrat que no li ha arribat més l’educació per a proferir una expressió així en un entorn on la cultura ocupa orgullosa l’ambient, els racons i fins i tot les ments dels allà presents. Però cal anar més enllà.

Els valencians hem d’intentar resoldre el fons d’aquest problema. La millor manera és blindant definitivament la Igualtat Lingüística amb una llei que protegisca els usuaris de la llengua i els seus drets lingüístics (drets cívics i drets humans) com a ciutadans que, ara mateix, està en una posició menys hegemònica. Si no som capaços d’evitar que des de les administracions es discrimine els parlants de valencià sistemàticament o si no podem garantir que en les escoles prevalga la llengua pròpia del nostre estat, mai recuperarem l’espai de confort que una llengua necessita per a consolidar-se. Si no comencem des de ja a lluitar amb coratge per la nostra llengua, arribarem tard i en lamentarem la pèrdua. Que n’hi ha altres prioritats? Potser sí, que els nous governants han de ser capaços d’incorporar la defensa de la llengua a les prioritats? Definitivament sí. Ah!, l’últim per cert el dediquem a Jordi Savall: la resposta del mestre, meravellosa, com la seua música.


 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat