A Espanya, el no no és mai que no…

Definitivament, així és. Tantes sessions d’investidura, tantes reunions amb el rei espanyol, tantes crides a les urnes, tantes hores copsant l’actualitat política per a fer el que tots sabíem que havia de passar: s’ha acabat el sistema polític a l’Estat espanyol. De fet, aquesta és la impressió que ens fa. Molt es parlava que acabar amb l’alternança bipartidista era una solució recurrent des que els partits emergents començaren a ocupar els espais fins aleshores reservats a un altre tipus de política. I ara, amb una decisió contrària als ideals socialistes, tot es trenca i tot s’acaba. I és que cal no perdre-ho de vista: la decisió del PSOE no és una estratègia per a buscar l’estabilitat ni està pensada per a tranquil·litzar el poble ni, paradoxalment, és una abstenció, encara que ja sabem que ho és formalment, perquè és més que evident que és un sí materialment. La decisió del comitè federal del PSOE d’aquest passat diumenge també implica un sí al partit de la corrupció, de la llei Mordassa, de la política recentralitzadora i un sí al partit que pretén acabar amb tots aquells pobles de l’Estat espanyol que demanen decidir per ells mateixos i, no ho oblidem, al partit que ha deixat en l’oblit moltes víctimes del franquisme que van donar la seua vida per defensar els ideals socialistes.

Amb la decisió ajustada del comitè federal s’obri una nova etapa que, necessàriament, farà reestructurar moltes sensibilitats dins del mateix partit. Cal recordar que el PSOE està format per federacions autònomes de tot l’estat, i de fet, algunes com el PSC, el PSIB o el PSE ja s’han desmarcat d’aquesta abstenció i defensen fèrriament el ‘No és no’ tan famós i habitual darrerament. És més, la mateixa líder del PSIB, Francisca Armengol, és l’única presidenta autonòmica que ha defensat la negativa a fer l’inefable Rajoy president de l’Estat espanyol. I el PSPV? Doncs això, dividit.

Ja advertíem darrerament que la crisi del PSOE havia creat una perillosa escissió dins del mateix PSPV. Per una banda, el president Ximo Puig va votar a favor de la proposta de donar la presidència a Rajoy en segona investidura amb la seua abstenció, mentre que el diputat José Luis Ábalos votà que no. Unes diferències significatives que diluciden ben a les clares quina és la situació d’un partit que necessita regenerar-se i redefinir-se urgentment si no vol passar a ser una part més d’aquest nou PSOE conservador i finiquitador del socialisme socialdemòcrata més pur que tant pregonen molts dels seus líders.

Des d’ara fins a la investidura s’obri un nou termini de posicionament altament atractiu. Si són capaços de mirar-se al melic, el PSPV està en la dicotomia moral de donar suport al conservadorisme més recalcitrant i caduc o mostrar-se com un partit de clara ideologia d’esquerres, progressista i modern. El fet que el president Ximo Puig no prenguera la paraula durant el comitè i votara a favor de l’abstenció és altament significatiu ara mateix. De fet, no ho feren ningun dels partits federals que governen amb el suport de Podemos arreu de l’estat.

Amb tot plegat és un moment excel·lent per a refundar i repensar un PSPV fort i amb personalitat. És l’hora de demostrar que més enllà de la disciplina de vot els valencians tenim també uns representants socialistes amb qui poder confiar i que no donaran el seu vot a un nou govern de Mariano Rajoy. Cal que el PSPV s’unisca a les posicions dels partits socialistes de Catalunya, País Basc i les Illes Balears perquè representen un no contundent contra les polítiques antisocials del PP. Ara és un bon moment per a demostrar que els valencians som més que una submisa regió d’Espanya i executar una autèntica política socialista.

Si afectarà al Pacte del Botànic…, han dit que no, però s’ha demostrat que en política, el ‘No no és mai que no’.