Cal unir esforços a l’Aplec del Puig

Cada darrer diumenge d’octubre, des de ja fa molts anys, el nacionalisme valencià mostra la seua força enllaçant, amb una cívica i exemplar caminada, les Torres dels Serrans amb el simbòlic municipi de l’Horta Nord del Puig. Un recorregut en què preval la semiòtica dels esdeveniments i que l’any passat i enguany ens ha mostrat de nou la participació d’alguns dels alts càrrecs de l’actual Govern valencià, representants electes a les Corts espanyoles i al Parlament Europeu. Un esdeveniment que no pretén ser solament cultural, ja que la càrrega política que comprèn cadascun dels actes és altament percebuda en els discursos i les diferents manifestacions dels allà reunits.

Enguany, i com a novetat, ha sigut Esquerra Republicana del País Valencià qui ha pres el relleu del quasi desaparegut PSAN per a organitzar els actes i la trobada que se celebren a la muntanya de la Patà, mentre que el Bloc Nacionalista Valencià ha continuat celebrant els seus actes a l’esplanada del Monestir del Puig. És precisament aquesta distància la que ens ocupa i ens fa reflexionar sobre l’actualitat del nacionalisme i sobiranisme valencià.

I és que, sembla aquesta una distància prudent, un tall distintiu entre dues maneres diferents de pensar i estimar el mateix País Valencià, però a la vegada, amb una distància preocupant que parteix el nacionalisme i sobiranisme valencià en dos visions que, després de la impossibilitat de presentar-se junts a les darreres estatals, semblen a hores d’ara irreconciliables. Des de la muntanya de La Patà s’escolten ensordidors els crits d’independència i de projecte de sobirania, mentre que a l’esplanada del Monestir el finançament de l’Estat espanyol sembla la connexió que ens ha de donar el grau d’autonomia necessari per a poder reclamar unes dosis ínfimes de sobirania que, ara per ara, semblen inassolibles.

Allò ben cert és que en l’acte del darrer diumenge d’octubre es reuniren a l’albir del nacionalisme alguns dels alts càrrecs més representatius del nou Govern valencià, i això és sense dubte un fet a destacar i a celebrar. A més, també s’hi trobaven diputats al Congrés espanyol que tenen actualment una gran representativitat mediàtica i força política. Amb tot plegat, ens plantegem per què es continua la celebració separada sense un moment o un punt de celebració compartida entre l’esplanada i la muntanyeta pel País, per la Dignitat i la Llengua que ens agermanen ? Potser les posicions tan decididament independentistes d’ERPV no són assumibles per l’estratègia política de Compromís i del Bloc. Tanmateix, és molt trista la distància per a aquells que pensem honestament que el projecte per al nostre País Valencià és quelcom més que una lluita de posicions polítiques de partit, perquè realment allò important és que el camí que va de la muntanya de La Patà a l’esplanada del Monestir del Puig siga el pont que estenga l’enteniment entre els diferents plantejaments del nacionalisme, sobiranisme i independentisme valencians.

Al proper darrer diumenge d’octubre de 2017, caldria pensar i fer al mig del Puig un acte conjunt pel País Valencià, un acte de País, on càpiguen els diferents partits nacionalistes, sobiranismes i independentistes valencians. Són precisament aquestes les sinergies que necessita el País Valencià per a configurar un veritable projecte de país, superant les possibles enemistats i sumant des de la diversitat, la pluralitat i la transversalitat. Ens calen camins, sí, però només aquells que farem servir per a unir no per a separar.  


 

Comentaris

Gavina
35.
Em vaig adonar que el meu comentari de fa uns dies va ser massa pessimista. Amb la situació que pateix el P. Valenciá els petis pasos que fa el nacionalisme ja són un èxit. No es pot caminar sense esperança d´ un futur millor. Tampoc no es pot assolir l´objectiu final de sobte, són necessaris els petits avenços que defensa el Bloc (millor finançament, protecció de la llengua, mitjans de comunicació propis...). Tanmateix, segueixo pensant que l´amenaça ( quin amor tenen molts valencians pel PP, un partit que ha trossejat l´economia i la cultura del país, inclós l´espai natural amb l´especulació: cal una recerca psicològica per explicar-ho!!!) només acabará quan sigueu una república sobirana, com defensa ERPV. Endavant, doncs!
  • 0
  • 0
Jordina
34.

"L'eslògan estratègic dels espanyols és molt clar: primer, valencià contra català; i després, ni valencià ni català, espanyol. La línia de resistència, doncs, és també molt clara: combat frontal contra l'espanyolització des de la unitat dels Països Catalans"

Josep Guia. "Des de la Catalunya del sud" (1987)

  • 15
  • 9
Jordina
33.

“Els catalans del Rosselló, del Principat, de les Illes, del País Valencià no són pobles germans sinó un sol poble, no som branques diferents sinó un sol tronc, no som nacionalitats i regions d’uns estats invasors sinó una sola nació dipositària d’una única sobirania nacional”

Josep Guia

  • 14
  • 6
Jordina
32.

"Les nacions sotmeses són gairebé sempre, a més a més, nacions trossejades. I aquests trossos, per més històrics que siguin, sempre són causa i efecte d'opressió. Són per al dominador, la garantia del seu domini i, per als dominats, un entrebanc en l'alliberament"

Josep Guia

  • 8
  • 6
Gavina
31.
Crec que la majoria dels valencians i una part important dels catalans encara segueixin considerant els seus països i la seva cultura una cosa inferior, que ha de viure sempre sotmesa i abaixada. No trobo una altra explicació per a les dificultats que té a Catalunya el procés d´independència i per als entrebancs que té el nacionalisme valencià només per a existir. Com a estranger a València sempre m´ha sorprés el menyspreu que els valencians tenien vers la seva pròpia cultura, la qual estimaven només per a esdeveniments folclòrics o comunicacions tribals. Quina quantitat de pors d´ésser plenament i prejudicis conservadors! No es pot ser primmirat (una mica més d´autonomia, millor finançament, més valencià- català a l´escola: pobres i tristes aspiracions!) quan es defensa una nació política i culturalment colonitzada. Perdoneu però així us veig, un cas sense esperança perquè ja heu acceptat l´assimilació.
  • 4
  • 6

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat