Evitarem disquisicions teòriques sobre la qualitat de totes les obres que s’han presentat perquè en el nostre tarannà s’expressa amb vehemència el sentiment de respecte cap al treball de tots els qui s’hi dediquen a vetllar per la llengua. Optarem per tant per aprofitar la llibertat de què disposem i demanar el que, ara per ara, considerem fonamental perquè la nostra llengua continue viva, que ja és molt.
Es fa evident que no podem continuar patint aquest nivell d’inestabilitat acadèmica que prové de les entitats encarregades de normativitzar. Ningú podrà entendre que compartim una llengua comuna si molts dels mots que passem a cercar al nou DNV no els podem trobar al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC) ni tampoc sabem si la norma dels diacrítics passarà a formar part de la Nova Gramàtica de l’AVL que es presentarà abans que acabe l’any. I més motius d’inestabilitat encara, el mateix Institut Interuniverstari de Filologia Valenciana (IIFV), ja es pronunciava mitjançant un comunicat en maig del 2014 sobre el mateix DNV, quan apuntava a “criteris descriptius”, més que normatius, els que es van fer servir per a l’elaboració d’aquest DNV, així com també destacava la sintonia “plena entre l’IEC i les universitats valencianes”. Aquesta incertesa, aquest dubte constant, afecta els professionals de la llengua cada dia, que dubten alhora de triar un model o l’altre, però sobretot perjudica l’usuari, perquè no disposa d’una referència clara a l’hora de posar-se a fer servir la seua pròpia llengua, i, davant el dubte, no ens hauria d’estranyar que en triaren una altra.
És cert que hem d’aprofitar que l’entitat normativa al País Valencià reconeix la unitat de la llengua que compartim amb els territoris de Catalunya, les Illes Balears, la ciutat sarda de l’Alguer, la Franja de Ponent al veí Aragó i els territoris històrics de la Catalunya Nord. A l’aixopluc d’aquesta realitat, hem de començar a crear sense por ni embuts una normativa convergent que reflectisca els localismes i expresse les sensibilitats de cada territori, però amb fidelitat a una disciplina acadèmica com és la filologia. I per això ens veiem amb la llibertat de proposar i demanar públicament la creació d’un ens interterritorial de cooperació, coordinació, col·laboració, coelaboració, etc., que aglutine i coordine els esforços dels instituts, les acadèmies i universitats actualment existents de tots els territoris de parla catalana per a aconseguir una normativa comuna i eficaç que siga fidel garant de la supervivència de la nostra llengua.
Insistim en el fet de no demanar com ha de ser aquest treball, però sí que preguem sense cap tipus de vergonya que siguen capaços d’entendre’s, cooperar i coordinar esforços, que siguen capaços de respectar les opinions de tothom i crear una referència per a tots els que desitgen aprendre la nostra llengua i fer-la servir amb normalitat. Aquest entenem que és el primer pas per a aconseguir eixa normalitat de què tant es parla. Ara mateix, existeix un debat obert fins i tot entre els experts lingüistes del nostre País Valencià. Aquest debat s’ha de produir, incessant, dins d’un ens interterritorial normatiu comú a tot l’àmbit lingüístic que siga l’encarregat de construir, per fi, un model consensuat i fidelment acadèmic. Cal sumar des de la diversitat i avançar des de la unitat d’acció.
