Potser ens hem fet més ressò per la sensibilitat que suposa el tema de la llengua. De fet, a molts ens vénen de sobte més maltractaments a la llengua si pensem en la retolació de les estacions, la megafonia dintre dels trens o fins i tot la llengua d’ús del personal de la companyia. Un compendi grotesc que perjudica el procés de normalització a què aspira la nostra llengua.
Però si ens fixem més enllà ens n’adonarem que aquest maltractament envaeix més pràctiques quan esdevenim usuaris de la companyia. No podem perdre de vista que, com hem dit abans, RENFE Operadora és una empresa que depèn d’un Ministeri espanyol, una institució estatal que, en principi, ha de garantir un servei òptim als seus usuaris, perquè en són el seu principal actiu. Una empresa però, que actualment ha de pagar un cànon a l’empresa que gestiona les infraestructures ferroviàries (Adif), un fet que potser els fa perdre de vista el seu tarannà de servei públic, perquè plana des de fa temps el núvol de la privatització. De fet, el mateix portaveu de Compromís al Congrés espanyol, Joan Baldoví, denunciava recentment, mitjançant una bateria de preguntes en seu parlamentària, els constants retards que patien els usuaris de la línia de Rodalia C1 i C2 que connecten Gandia i Xàtiva amb València respectivament, mentre ho vinculava a una “perversa” estratègia del Govern espanyol per privatitzar el servei de Rodalies.
Encara més, ara per ara, si algun usuari vol traslladar-se mitjançant transport ferroviari des de Vinaròs fins a Pilar de la Foradada, ho tindrà ben cru si pensa que ho pot fer en un temps prudencial, per no esmentar els problemes que les contínues obres ocasionen als usuaris; o la situació d’incomunicació que pateixen poblacions tan importants per al teixit productiu valencià com Alcoi o Ontinyent… Al remat, un servei precari i mancat totalment de l’essència de servei públic i vertebració del territori de què aquest tipus de transport ha de gaudir.
Definitivament, el cas de Renfe és una mostra més de l’obsessió centralitzadora d’un estat que pensa sempre en una distribució que té Madrid com a origen de totes les coses. És igual que les obres que ens afecten no siguen destinades al nostre ús; o que el mateix president Puig demane l’autogestió del servei de Rodalies del País Valencià; o que coste el doble de temps arribar a Barcelona que a Madrid; com també els és indiferent la llengua vehicular de la companyia. Allò vertaderament important és aconseguir crear el teixit necessari perquè la corda que ens han llançat a sobre ens immobilitze i ens ofegue quan calga, i en això estan.
