Diari La Veu del País Valencià
La llengua com a bandera de l’enfrontament
A la desesperada. Així podríem definir l’estratègia del PPCV per a recuperar els espais perduts, les institucions públiques on se sentien immunes i que no van tenir cap problema a espoliar i maltractar durant 20 anys. I per això, tornen a incitar a l’odi mitjançant els lesius arguments que tant de rèdit polític els han produït històricament. En posició destacada de l’esmentat argumentari, com no, la llengua i l’anticatalanisme. Especialment, amb dos adalils al capdavant de totes les operacions: l’inefable Jorge Bellver i la recentment renovada (mitjançant primàries, qui ho diria) presidenta del PP, Isabel Bonig.

La croada agafa embranzida per a caure en els mateixos errors de sempre: la marginalitat de la ignorància i un, permeteu-nos, antidarwinisme lingüístic entossudit a negar qualsevol vinculació amb el català. Així, aferrats encaridament a uns discursos cada cop més viscerals, no tenen cap vergonya per criticar el nomenament d’Empar Marco com a nova directora de la RTVV per la seua vinculació laboral amb TV3, rebutgen el nou nom de la nova RTVV perquè hi veuen ombres catalanistes, impugnen la normalització del nom del cap i casal o promouen una ruta pel País Valencià per a vendre la “macabra” intenció del Decret de Plurilingüisme.

Tanmateix, l’estratègia dista molt de la sensació de pau que ara mateix s’emana de les institucions valencianes. I és que, lluny d’apostar per la conflictivitat i l’enfrontament, el Govern del Botànic ha traçat les línies mestres del seu projecte per a afrontar la legislatura, sobre el bastiment infal·lible de la política social. De fet, no són poques les veus que reclamen constantment una acció més decidida en temes polèmics, com poden ser la llengua o els trets identitaris del poble valencià.

Així, la deriva a què s’ha vist abocat el PPCV l’obliga a fer servir un repertori caduc i completament allunyat de la realitat social que ara per ara viu el País Valencià. Cal no perdre de vista que el mateix PP espanyol empenta cap a la marginalitat el PPCV perquè no vol que la intensa ferum a corrupció que es desprèn de les files del partit que lidera Isabel Bonig, intoxique un Govern espanyol en la corda fluixa que ha vist com, per segona vegada en tota la història de la Democràcia espanyola postfranquisme es tomba un Decret proposat pel partit que ostenta la presidència de l’Estat. I és que, actualment, i a pesar dels teòrics 148.000 militants valencians del PP (la segona autonomia amb més afiliats després d’Andalusia) no hi ha cap representant del PPCV amb responsabilitats dins del comitè de direcció del PP ni en el Congrés ni tampoc en el Senat. I a més, han vist com han sigut rebutjats per Rajoy noms tan importants dins del PPCV com el de l’exvicepresident José Ciscar.

Comptat i debatut, aquesta aparent al·legoria amb els fantasmes del passat de la Batalla de València, no fa més que confirmar les mancances d’un partit absolutament perdut políticament. Una trista paròdia que ressona intensament en la memòria col·lectiva del nostre poble i que encara està per superar.

Per això, és fonamental entendre que és l’hora de sumar esforços i superar etapes i, òbviament, en aquesta nova aventura, no cap un partit cobert amb la seua pròpia misèria i que enarbora eslògans desesperats per escapar d’una condemna que s’han guanyat, a pesar de la justícia, molt justament.

Comparteix

Icona de pantalla completa