El 9 d’octubre que volem

Tots els territoris del món celebren com a mínim una vegada a l’any, en una data significativa i sovint marcada per fets històrics que marquen el tarannà propi d’un poble, l’orgull de formar part d’una terra. Podríem parlar dels famosos 4 de juliol dels Estats Units o del 14 de juliol de França o l’imminent 12 d’octubre amb què els espanyols celebren la hispanitat coincidint amb la data en què van començar el genocidi indígena al ‘nuevo mundo’. El 9 d’octubre de cada any, els valencians i valencianes ens trobem davant un dia en què hem de sentir-nos orgullosos de pertànyer a aquesta terra i eixim al carrer engalanats amb les nostres senyes d’identitat, amb tot allò que ens identifica com a poble i fem servir la nostra llengua orgullosos d’haver nascut en aquest preciós i maltractat racó. La diferència però, rau en què també fem servir aquesta data per reivindicar i reclamar els drets que ens neguen com a poble i el respecte a la nostra cultura en tota la seua extensió, és a dir aprofitem per manifestar el malestar que ens produeixen les contínues agressions de qui ens governa.

Ens adonem aleshores que som un poble sotmés i que hem d’aprofitar aquestes dates per fer-nos sentir, per fer saber als polítics espanyols, que decideixen en nom del País Valencià, que les nostres senyes d’identitat sí que són pròpies i que per damunt de totes les agressions i els menyspreus, estimem profundament el nostre País.

Però volem anar una mica més enllà i reflexionar sobre què i com celebrem aquest dia els valencians. L’escenari per repetit és previsible. Els nostres representants faran una excepció i, davant les càmeres i amb els famosos banys de multitud que tant els agraden, ens faran una esperpèntica representació de valencianitat. Baixaran amb cura la senyera i lloaran a Déu (només faltaria) al seu temple fins a arribar als peus del rei en Jaume I (aquell rei que va expulsar les ‘terribles’ hordes musulmanes) per a afalagar-lo amb ell llorer imperial i, finalment, guardaran el símbol ben custodiat perquè descanse fins al proper any. Faran servir la nostra llengua, sí la nostra no la seua, davant un públic entregat i ompliran de senyeres blavoses els carrers del cap i casal; arreu s’escoltarà l’himne que ofrena glòries al seu estat vertader, els polítics es mostraran profundament orgullosos de representar una terra que no entenen…i després, tots junts, continuaran amb la seua vertadera vida esgotats de, ni que siga per un dia, haver representat una terra i una cultura que no estimen. Durant la resta de l’any, continuaran homenatjant el seu benvolgut Estat espanyol i no permetran que el nostre poble (sí, sí el nostre poble) puga gaudir de l’espai que tan justament mereix.

Un dia com hui, hom troba als diaris articles que expliquen la història d’aquesta festa i els elements que la fan especial i digna de celebrar. Des d’aquesta reflexió però, volem fer ressò que allò realment important ara per ara és fer del 9 d’octubre un dia en què, els que ens sentim valencianes i valencians de veritat, puguem mostrar tots els nostres símbols i fer saber a tot el món com d’orgullosos estem de la nostra terra. Per a això, ens cal una incansable lluita. Hem de continuar denunciant les agressions, hem de mantenir-nos ferms amb allò que ens representa, hem d’ajudar a crear un motor econòmic que ocupe necessàriament els treballadors i treballadores aturats, hem de creure en una escola pública de qualitat i en valencià, cuidar delicadament la nostra llengua perquè torne a ocupar tots els llocs que li corresponen, emprar els inesgotables recursos que tenim per garantir una sanitat pública, gestionar la nostra fèrtil terra per continuar produint amb una agricultura sostenible, protegir el Medi Ambient en tota la seua dimensió…en definitiva, hem de vertebrar el nostre País Valencià des de la més aferrissada lluita perquè sinó ho fem immediatament, correm el risc de perdre tot el que hem aconseguit fins ara.

No podem dubtar en cap moment, que als nostres representants actuals no els tremolarà la mà quan hagen d’obrir les portes als interessos de l’Estat espanyol. En aquest context, esperarem infatigablement un 9 d’octubre en què els valencians i valencianes puguem celebrar amb orgull que hi ha una voluntat ferma i sincera de creure en la nostra terra i la nostra cultura. Ha d’arribar l’hora en què sentim que l’esforç dels nostres escollits per a representar-nos és a favor dels nostres interessos; que puguem gaudir d’escoltar la nostra llengua a tot arreu i mostrar els nostres símbols emocionats per fer saber a tot el món que aquesta és la nostra terra, perquè serà el moment en què la vertebració s’haurà consolidat i podrem dir que el 9 d’octubre és la festa del nostre estimat País Valencià. Mentre, continuarem lluitant, continuarem reivindicant als carrers i on calga fer-ho i, il·lusionats, esperarem l’arribada d’un altre 25 d’abril.