Al Tall ompli de País Valencià el cap i casal

19 octubre 2013 01:00h
El món de la música en valencià, i de la cultura en general, va patir un dels adéus més dolorosos però merescuts des de fa molts anys. Al Tall s'acomiadava ahir dels escenaris a un Palau de Congressos ple de gom a gom, amb un públic entusiasmat i conscient que assistia a un esdeveniment històric, agraït a un grup que ha fet de la música en valencià l'estendard per mostrar arreu del nostre territori. I és que Al Tall i la seua música representen totes i cadascuna de les comarques del País Valencià, desenvolupen la nostra història i recomanen, com recordava Vicent Torrent anit: "Que no ens oblidem de tancar la porta a aquells que no volen el País Valencià ni la seua cultura". Va ser l'última aparició en escena del grup, perquè a la memòria col·lectiva del nostre poble hi tenen un espai reservat amb lletres d'or.

Hom pot pensar que el perfil de públic que abarrotava anit el Palau de Congressos seria més bé de gent gran, nostàlgics d'una etapa en què es lluitava amb força als carrers i es reclamaven els drets més fonamentals per a aconseguir la dignitat com a poble. Tanmateix, la realitat va ser una altra. Parafrasejant Vicent Torrent en la darrera entrevista que va publicar La Veu del País Valencià, podríem dir que hi assistiren els companys, els fills, els néts i "els besnéts del tio Canya" mentre formaven un grup coral que cantava amb passió les històriques lletres del grup. Tot junt, formava una barreja força emocionant perquè omplia de nostàlgia els ulls dels més grans i encoratjava els més joves per continuar amb l'empresa.
 

Un concert d'Al Tall és una classe d'història. Escoltant Miquel Grau, Lladres o Romanç de cec necessàriament s'aprén una part de la nostra maltractada història, una advertència del que ens ha passat i, sobretot, un model per 'decidir' com i què volem per a la nostra terra. A més, damunt de l'escenari es podia gaudir d'una tria exclusiva del més representatiu de la música reivindicativa en valencià, amb entre altres Xavi Sarrià i Miquel Gironés (Obrint Pas), Pau Alabajos, Miquel Gil (antic membre del grup), Rafa Xambó, Dani Miquel, Carraixet...i un ventall de músics que formaren part, d'alguna forma, de la història del grup, i que s'oferiren a cantar temes que són part de la vida de molta gent i que fins i tot s'han incorporat al catàleg lingüístic del valencià. El primer pic d'entusiasme es va produir mentre sonava El cant dels Maulets. Tot el públic, dempeus, posant a prova unes goles atapeïdes d'emocions, que expulsaven amb força, però mil·limètricament, una lletra que ha omplit, ompli i omplirà els carrers del País Valencià en cadascuna de les celebracions festives que ens representen.


 
No van deixar de banda tampoc els homenatges. Amb la veu de Pau Alabajos es va produir un dels moments més emotius de l'acte: l'homenatge a les víctimes del metro de l'accident del 3 de juliol del 2006. Emmarcat dins del moment en què es representava el disc Vergonya cavallers, vergonya, aprofitaren per a demostrar que, tot i la perversitat de les decisions que estem veient, hi ha gent que no oblida i que no pararan fins que els responsables estiguen davant de la justícia. També cal destacar la complicitat que va mostrar el públic al so d'una marxa mora, tots desfilant, abraçats els uns als altres i acompanyant estrictament el so d'aquest ritme tan nostre. Així doncs, un degoteig d'emocions que es transformà en èxtasi quan, com a primer comiat, regalaren al públic assistent la música del Tio Canya, amb tots els participants damunt de l'escenari mentre creaven una energia mimètica que feia posar els pèls de punta. Finalment, i per exigència del públic, tornaren a eixir i a delectar-nos amb la seua música per a passar a un apoteòsic final amb La Muixeranga com a protagonista. La Nova Muixeranga d'Algemesí alçà els seus castells al sostre del Palau mentre sonaven les notes de l'himne que millor representa la cultura dels valencians que volen un país i una terra lliures. Sens dubte, el millor final possible.
 

 
Segurament no va ser la millor actuació musical del grup. Però el que ahir esdevingué al Palau de Congressos de la ciutat de València va ser una mostra fidel del que ens representa com a país. Es va crear una atmosfera que podríem entendre com a exemple del que volem ser. Per un dia, vam deixar de banda (tot i alguns comentaris de Vicent Torrent a l'alcaldessa de València) el neguit que ens produeixen els polítics espanyols que ens representen i gaudírem del que significa ser valencià a tots els efectes. Escoltant la nostra llengua, empapant-nos de la nostra història i compartint amb els nostres la nostra cultura. Definitivament, una representació digna del que som com a país. Si som capaços d'entendre el paral·lelisme entre el reduït espai de convivència d'anit i el país que volem, no podem tindre dubtes que aconseguirem alliberar-nos de tanta falsedat i gaudir del nostre país com nosaltres el volem: lliure. Per tot açò, i moltíssimes coses més, només ens queda retre eternament homenatge a aquells que tant han fet i han aconseguit per a la nostra terra, moltes gràcies Al Tall.
 

 

 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next