L'educació en lluita, no falten raons

23 octubre 2013 01:00h
Hui molta gent obrirà els ulls i es posarà a pensar què passarà amb l'educació dels seus fills perquè, un dia més, moltes escoles romandran tancades. I és que la comunitat educativa té sobrades raons per a ocupar els carrers del País Valencià reclamant un eslògan que ja forma part del magatzem lèxic de la nostra gent: 'Per una escola pública de qualitat i en valencià'. Si parem atenció a les paraules que formen part d'aquesta reivindicació, no són en principi sospitoses de demanar res que no siga part important d'un estat de dret, o d'una societat consolidada que busca un estat de benestar al qual contribueix, en forma part i que es veu en l'obligació de reclamar si no li'l garanteixen.

Volem desenvolupar aquest eslògan, que des de ja fa temps ocupa portades a la premsa escrita, espais als mitjans audiovisuals i fins i tot samarretes a totes les demarcacions del nostre territori, per intentar descobrir els 'riscos' amb què ens amenacen certs sectors de la política valenciana. Anem per parts.

El primer punt no hauria de tindre una defensa aferrissada ja que un estat democràtic de veritat ha d'invertir en el seu actiu més preuat: la societat. Garantir una educació pública és inherent a la més bàsica definició d'Estat democràtic, cosa que es reconeix a la Constitució (que per desgràcia ens afecta) ja que al seu punt 5 de l'article 27 diu: “Els poders públics garanteixen el dret de tothom a l'educació mitjançant una programació general de l'ensenyament, amb la participació efectiva de tots els sectors afectats i la creació de centres docents”. Al País Valencià es fa patent però, que qui ha de garantir aquest dret i mantenir les condicions per gaudir d'una educació pública, s'ha decantat per afavorir l'ensenyament dirigit i ideològic, ja que no hem d'obviar que és una de les pedreres més importants de futurs partidaris de privatitzar l'educació, entre altres coses. És a dir, l'educació pública ha de formar culturalment i en els valors que marca l'Estat, sense manipulacions, els membres de la societat que hi formen part, i ho ha de fer estrictament. El paper que li correspon a l'Administració és invertir el que faça falta per crear una societat millor. Tampoc cal oblidar que segurament el concert que arrastrem des de l'any 1985 no ha afavorit en res l'educació pública. La precipitació d'aquells governs va fer que no es definira bé el paper dels centres concertats que, per desgràcia, encara es mouen entre els límits del que és públic i el que és privat i això, actualment, és bastant perillós.

A la segona part de l'eslògan els membres de la comunitat educativa demanen una educació de qualitat. Partint de la base que el col·lectiu docent està suficientment format per a desenvolupar la seua funció, ens centrarem en altres factors. La Generalitat Valenciana ha de posar totes les condicions als centres públics perquè l'activitat pedagògica tinga èxit. Un exercici de curiositat ens porta a eixir a qualsevol poble del País Valencià i comprovar amb estupor les deteriorades infraestructures dels centres. L'inefable Font de Mora, fent gala de la seua incompetència per al càrrec, va omplir de 'barracons' els centres públics del País Valencià, i encara hui continuen albergant el procés educatiu a massa municipis del territori.

Però deixant les evidències de banda pararem atenció a un concepte que s'ha incorporat al lexicó de la societat: la ràtio. Representa, per explicar-ho senzillament, el número d'alumnes per aula que correspon a cada professor. Amb la nova llei Wert, la primària passarà a rebre 30 alumnes per aula i la secundària 36. Prestigiosos estudis demostren que una reducció d'alumnes per aula beneficia un millor rendiment acadèmic de l'alumnat. No ens pararem massa a desenvolupar-los però, per als més curiosos, es pot consultar l'experiment STAR, fet als EUA dels anys 1985 al 1990 o més recentment els estudis de Piketty i Valdenaire (2006) o Valdenaire (2011), on es demostra que una reducció d'alumnes a l'aula afavoreix el desenvolupament del procés educatiu. Però sense parar esment a estudis pedagògics de tanta envergadura, sembla evident la dificultat de dedicar l'atenció que es mereix l'alumnat en grups tan nombrosos. La realitat d'unes aules mancades de la inversió necessària per afavorir una educació de qualitat, sumada a la massificació brutal i a un espai reduït, esdevé insuportable. La responsabilitat, no ens enganyem, recau necessàriament en la professionalitat d'un col·lectiu, el docent, injustament atacat des de molts sectors, però que cada dia garanteix que els nostres fills i filles puguen rebre la formació a què tenen dret.

El darrer punt és d'eterna actualitat. Una escola en valencià és un objectiu al qual molta gent li ha dedicat i li dedica part de la seua vida. Aquest any es compleixen 30 anys de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià i, a dia de hui, la pretensió del govern del PP és, que ningú ho dubte, fer-la desaparéixer. I és que la llengua al País Valencià és un tema referència. Només volem fer ressò, per a demostrar l'interés dels responsables polítics per la nostra llengua, que sens dubte l'entitat més important i que més feina fa per garantir l'ús del valencià a les escoles, Escola Valenciana, s'ha vist obligada a demanar diners mitjançant el micromecenatge per poder continuar amb la seua inesgotable lluita pel valencià. Arribar a demanar que la llengua que ens és pròpia tinga un lloc cabdal en l'educació pública és un fracàs absolut de la política educativa del Govern de torn. A més, és de cínics demanar un plurilingüisme mentre destrosses la teua pròpia llengua.

A qui aquestes reivindicacions li semblen un atac polític no creu en l'educació, creu en la manipulació ideològica i religiosa per construir ments dirigides i servils; creu en la distinció de classes entre els membres d'una mateixa societat i vol destrossar un dret fonamental per a crear ciutadans crítics i solidaris. L'educació està en lluita permanent. Hui 24 d'octubre de 2013, tota la comunitat educativa està convocada a reclamar allò que per llei els pertoca. Cal aprendre d'aquells que ens marquen el camí, i tenim un referent que ha emocionat amb la seua lluita i la voluntat de canvi a tota una comunitat educativa i a molts territoris germans. Els docents de les Illes Balears ens han ensenyat el camí per canviar les coses. Hom podrà pensar que a nivell efectiu no han aconseguit res, però és evident que no és així. Han aconseguit, entre altres coses, que els i les alumnes que han viscut en primera persona eixa històrica reivindicació hagen assimilat uns valors fonamentals que garantiran una millor societat. Ells seran els encarregats de celebrar l'èxit de la lluita que ara tot just comença. Als docents de les Illes Balears, moltes gràcies. L'estaca, com sempre, caurà.

next