La situació en què ens trobem ara mateix és perillosa. El filòsof eslovè Slavoj Zizek, al seu llibre Violència comença dient: “La violència del subjecte només és la part més visible d’un triumvirat que inclou dos tipus de violència objectiva”, és a dir que la violència subjectiva, la que fa el subjecte, és molt més evident que l’objectiva, que és aquella que esdevé sistèmica a la nostra societat. La violència és una reacció humana que té moltes versions, una d’elles psicològica i que té en molts casos uns efectes de desgast i en altres genera encara més violència. Quan es transforma en agressió física amb danys per a altres ciutadans en tots els aspectes és summament reprovable i evidentment punible. Ho ha de ser des del moment en què vam decidir conviure-hi i hem de ser rigorosos alhora de rebutjar-la, no és tolerable lògicament. Però ens interessa la violència objectiva, la institucional, la violència torturadora que amb xicotetes agressions a l’inventari cultural dels pobles té un efecte de desgast fins que hi ha una reacció (sempre pacífica), per altra banda, necessària. Aquesta violència està completament radicada en el Govern espanyol, és la seua manera de fer política en aquelles parts del territori estatal que no comparteixen la seua idea de país. A més, i ja centrats al nostre País Valencià, l’organització ramificada de l’Estat els garanteix un suport per part del Govern valencià innegociable, una reacció genuflexa que els fa prendre decisions d’aquest tipus sense cap temor a pujades de to ni respostes malsonants.
I és en aquest context on ens trobem. Prompte serà impossible escoltar o veure mitjans de comunicació en la nostra llengua a tot el País Valencià. A més, els mitjans que lluitem per tindre un lloc i oferir la informació que la gent demana, tenim el rebuig institucional com a resposta, cap ajuda per la difusió de la llengua ni, òbviament, suport per continuar endavant. També, el sempitern argument de la secessió lingüística, l’atac massiu al valencià a les escoles, el deute de l’Estat amb el País Valencià…i tantes altres coses que no són més que violència cap a un poble que vol ser lliure i independent. Han estructurat les seues estratègies allà on més mal fa: l’educació i el dret a la informació, perquè són conscients que sense aquests puntals qualsevol poble està condemnat a desaparèixer i buscar empara a casa del veí, és aquesta l’estratègia nècia i arrogant de l’Estat espanyol vers aquells que no ens en sentim part. I només nosaltres hem de ser capaços de véncer-los.
De veres volen que ens sentim espanyols? Si només amb un article hi caben arguments de sobra per no voler-ne formar part, com serà la realitat? La violència objectiva de l’Estat, i dels enviats perquè ens governen, és estructural i contínua. Ja han aconseguit fer fora els mitjans que els molesten, tenen a l’abast de la mà el poder per manipular i crear ciutadans espanyols que imposen la seua cultura a tot el seu territori i difondre allò que ells volen que escoltem. És el moment per tant de reaccionar a tanta agressió violenta, a tants insults, a tant de menyspreu. Hem arribat a un moment en què no costa identificar qui ens està fent mal, perquè és evident. Ara, quan només demanem que ens deixen decidir pel nostre poble, posen el crit al cel i ens acusen gratuïtament de voler trencar Espanya, però per què els molesta tant? Què perdran si no hi formem part del seu estat? La resposta és evident però no ens importa, la vertadera resposta, aquella que ens interessa és la que respon a la pregunta: què guanyem nosaltres si no formem part de l’Estat espanyol? Només pensar la resposta ja ens ha de crear una sensació agradable i esperançadora on aferrar-nos i lluitar democràticament per no formar part d’un país que no és el nostre.
