Rostits

Mariano Rajoy ha optat expressament per un suborn de 4.200 milions en inversions de l'Estat en l'intent d'apaivagar l'incendi independentista de Catalunya. La tàctica és vella. La compra de voluntats com a maniobra contrarevolucionària és un clàssic en la història del moviment obrer i de les lluites contra el colonialisme, al costat de la infiltració amb policies dels comités de vaga i els sindicats i de la provocació directa, com els habituals agents encarregats de rebentar les manifestacions o de realitzar atemptats apòcrifs oportunament reivindicats o adjudicats. 

En última instància, sempre es tracta de preparar el terreny per a la repressió directa. El suborn, que podria semblar el recurs menys costós, sol ser, però, la darrera opció. Resulta onerós per a qui l'exerceix i el cost en vides el sol pagar el bàndol “subversiu” del conflicte. La producció de morts o patiments pot tindre un cost en imatge per als perpetradors, però una vegada controlada la situació, les forces dominants tenen al seu abast la censura informativa. Els comptes corrents, la propietat i les relacions de dominació romanen intactes.   

Quan la CIA va enderrocar el govern democràtic de Mossadeq a l'Iran el 1953, va sufragar directament amb bitllets de dòlar les mobilitzacions que van permetre la restauració del Xa Mohammad Reza Pahlavi i la tornada dels jaciments de petroli a mans de les empreses anglonordamericanes. 

A l'Europa Occidental del segle XXI, la repressió directa, sempre sagnant, sembla contraproduent. Les maniobres de desestabilització i provocació de l'Operació Catalunya, dissenyades al despatx del ministre de l'Interior per Jorge Fernández Díaz i els seus volenterosos col·laboradors, han obtingut èxits diversos, però han deixat la sensació que els executors eren deixebles de Mortadel·lo i Filemó. 

Les lliçons de tot plegat han d'estudiar-se a fons per qualsevol que vulga muntar un canyaret semblant al de Catalunya. Qualsevol moviment que intente superar la retòrica de la queixa i opte per passar a l'acció, ha d'atindre’s a les conseqüències.

El pes de l'Estat, entés com la suma de les institucions visibles i les clavegueres institucionals, pot resultar insuportable. La indignació per la davallada de les inversions de l'Estat al País Valencià, “la gota que fa vessar el got”, en paraules del president de la Generalitat, Ximo Puig, sembla unànime. Però muntar un “pollo”, com ha suggerit la vicepresidenta del Consell, Mónica Oltra, no és “moco de pavo”. Cal protegir l'animal i arrecerar-lo amb tota l'energia cívica disponible per tal de contrarestar el foc exterminador que intentarà rostir-lo a la primera piulada.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat