Cotxes i bicis: un debat (també) moral

La imatge d'un turisme privat circulant a pler pel centre de la ciutat –de qualsevol ciutat– comença a ser ja un anacronisme. Les raons són múltiples, però convindria que ens en férem a la idea si no volem convertir-nos en nostàlgics d'un passat mític on podíem fer servir el cotxe per a qualsevol desplaçament.

Les visions futuristes d'urbs amb vehicles que planegen uns quants metres per damunt de la superfície continuen pertanyent a la ciència ficció. A més, perquè aquest futur fóra desitjable caldria que les naus voladores no contaminaren i disposaren d'estacionament.

A hores d'ara, les exigències ambientals obliguen a una reducció progressiva però significativa de l'emissió de gasos. Però, el punt clau és l'espai. Fins fa unes dècades, la realitat del progrés material va imposar un consens sobre un disseny de les infraestructures adreçat a facilitar l'accés del vehicle privat a qualsevol indret; des del carreró més estret del centre de la ciutat fins al més recòndit parc natural.

El respecte a la natura i la voluntat de conservar algunes àrees ha matisat aquesta inèrcia intrusiva. A la ciutat, el debat se centra en el repartiment de l'espai disponible com a bé escàs. D'una banda parlem de l'espai de circulació per on es belluguen cotxes, motos, autobusos, taxis, vianants i, cada vegada més, bicicletes. Després està l'espai del repòs, on les persones seuen o es concentren, i on els vehicles de motor estacionen.

Molts de nosaltres som, en algun moment, vianants, conductors, passatgers d'un taxi, usuaris d'un autobús o un tramvia o ciclistes. No cal parar-se massa a pensar en quina d'aquestes circumstàncies som més privilegiats.

Per què una bicicleta encara és vista per tants conductors com a un intrús a la via pública? Per què un individu que mou amb les seues cames una màquina de 15 quilos ha de demanar disculpes per ocupar –tant en moviment com en repòs– una fracció de l'espai que ocupa un altre individu a qui transporta una altra màquina de centenars de quilos que ha d'expel·lir gasos contaminants per a moure's?

El debat té, doncs, un aspecte moral on –més enllà dels ritmes de les reformes i la necessitat d'adaptar els canvis a les necessitats dels diversos sectors socials– es confronten les nocions més individualistes i de curt termini amb els partidaris de redefinir les prioritats en l'ús de l'espai públic des de l'equitat i la sostenibilitat.

En qualsevol cas; si observem el que està succeint a llocs tant diferents com Londres, Pontevedra, Múrcia, Madrid, Amsterdam i Nova York, alguns dels qui es resisteixen als canvis haurien de plantejar-se que d'ací a una dècada o dues continuaran existint les hemeroteques.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat