Una cosa és dir-se liberal i una altra, ser-ho. Una cosa és defensar la Constitució com a tòtem consuetudinari i una altra, propugnar el compliment de la seua lletra i el seu esperit, més enllà dels interessos particulars i de les circumstàncies concretes. Una cosa és proclamar-se demòcrata i una altra, actuar com a un practicant conseqüent de tan lloable doctrina política.
La coherència i el rigor són dos de les virtuts més rares. La seua observança al llarg del temps pressuposa una tercera virtut: la constància. “Per les seues obres (fruits) els coneixereu”, diu la immortal parèmia bíblica. La Constitució espanyola de 1978 consagra la llibertat de premsa i, més important encara, prohibeix la discriminació per raó d’ideologia.
La llei fonamental, de fet, no proscriu cap ideologia concreta per se, ni tan sols aquelles que són manifestament antidemocràtiques o que històricament han suposat la negació dels valors d’igualtat, llibertat i respecte a les diferències de tota mena emparats pel text constitucional.
El nazisme, el feixisme, el falangisme i el franquisme no pateixen cap interdicció. Només són il·legals les accions que suposen discriminació, incitació a l’odi o a la violència concreta, com ara l’apologia o l’exaltació del terrorisme.
L’independentisme no entra en cap d’aquests supòsits. Pot resultar més agradós o menys, segons les conviccions polítiques de cadascú, però es troba emparat per la Constitució, malgrat que alguns semblen haver-ho oblidat arran del procés polític de Catalunya. El contingut intrínsec de l’independentisme té la mateixa càrrega ideològica que la defensa de la unitat d’Espanya o del Cantón de Cartagena. No és, al cap i a la fi, més que una opció d’organització territorial.
La portaveu d’Educació de Ciutadans a les Corts, Merche Ventura, deu patir alguna mena de llacuna constitucional quan troba “inconcebible que es destinen diners públics de tots els valencians a entitats de tall catalanista“. La parlamentària afina encara més la seua crítica a l’ordre d’ajudes de la Generalitat als mitjans de comunicació pel foment del valencià quan sentencia que sis dels diaris beneficiaris d’aquestes subvencions (Directe.cat, Nació Digital, Racó Català, Vilaweb, Del Camp i El Punt-Avui) són “plataformes que solament fomenten l’enfrontament entre la societat espanyola i que no contribueixen a la vertebració de la Comunitat Valenciana”.
Ventura es creu amb la potestat d’establir què és “concebible” i què no per a dictaminar qui és digne de participar en unes ajudes d’accés universal per a qualsevol mitjà de comunicació escrit en la llengua dels valencians. Propugna així, sense aparent minva del seu pedigrí liberal, constitucional i democràtic, la discriminació per raons ideològiques d’uns mitjans de comunicació que compleixen els barems per a presentar-s’hi i rebre uns diners perquè empren el valencià a les seues publicacions.
En compte de criticar els criteris de baremació, com ara la presència efectiva al territori o la contractació de periodistes que cobrisquen la informació valenciana, Ciutadans prefereix imputar-los un estigma que els fa indesitjables i indignes de rebre diners públics.
A més, encara que a Ciutadans i a la diputada Merche Ventura els resulte “inconcebible”, al País Valencià, i no només a Catalunya, també hi ha ciutadans independentistes que, tant si els agrada com si no, paguen impostos i que, a més de complir la Constitució, estan emparats per ella.
