Editorial: 8 de març, la lluita (per desgràcia) continua

7 març 2014 01:00h
Ja fa molts anys que la Revolució Industrial canvià el model de la societat 'civilitzada', i accelerà una forma de vida fins aleshores lenta i directament dependent de la producció agrícola. El capitalisme, la tecnologia, el canvi social amb la creació d'un nou ordre burgès...portaren la societat a crear nous centres urbans aprofitant el 'boom' demogràfic que es produí arran d'aquest nou model tan diferent. És en aquest context on trobem la resposta de les dones per ocupar el seu espai dins aquest nou escenari, per fer notar que, a pesar de la creença majoritària, elles seran capaces d'aportar alguna cosa més a la societat que la mera tasca domèstica. No es posen d'acord sobre per què un 8 de març és el dia de la dona (treballadora o no) però tampoc és una cosa massa important. Si observem els fets que hom dóna a les seues teories (vaga a la tèxtil Cotton a Nova York, manifestació obrera exclusiva de dones per reclamar millors condicions laborals, fins i tot reivindicacions a la Revolució Russa...) notarem que en qualsevol cas la celebració commemora una reacció social extraordinària, un pas valent cap a una normalització d'un món fins aleshores inclinat cap a la capacitat productiva de només una part de la Humanitat, l'home, (quina estupidesa) i això òbviament és commemorable.

El fet evident és que, amb aquest nou panorama social que es produeix des de la Revolució Industrial, la dona veu que pot sumar la seua capacitat de treball per millorar les coses. Ja no vol ser l'encarregada de treballar sotmesa a l'àmbit familiar, vol formar part activa del nou món i la seua capacitat de treball esdevé imprescindible en tots els casos. La incorporació però, es fa amb unes condicions inacceptables i, com a lluitadores que són, s'enfronten amb aquells que continuen pensant que la dona només serveix per a parir i que el vertader motor del canvi ha de ser necessàriament l'home, quanta ignorància.

La perspectiva del temps ens fa pensar que tot allò és digne de celebrar, ja que va ser l'origen d'un canvi en la mentalitat social i es va aconseguir una igualtat (jurídica, laboral, legislativa, educativa...) que ara commemorem cada 8 de març per tots els carrers de les grans ciutats del nostre País Valencià i d'arreu del món. I davall una mar de morat intens, ens disposem a celebrar el dia de la dona treballadora, un dia per a sentir-se orgullosa de la condició humana, de recordar les heroïnes que van fer possible el canvi i que amb grans sacrificis aconseguiren que finalment les dones foren considerades éssers humans i no esclaves al servei del desordre afectiu d'uns homes que les sotmetien amb horrors. Quin engany.

Si la nostra perspectiva es deixa influenciar per tot açò, perdrem immediatament de vista que qui assisteix als actes que cada 8 de març se celebren a tot arreu, ho fa per participar d'una manifestació col·lectiva i reivindicativa on les pancartes il·lustren eslògans que demanen la igualtat social ja, on s'exigeix que elles han de ser les encarregades de decidir sobre el seu cos i quan volen ser mares...en definitiva, ens recorden que tot i el que s'ha aconseguit, encara està tot per fer. Aleshores, què ens hem perdut? Per què després de tants anys continuem ocupant els carrers reclamant una igualtat que mai arriba?
 
Doncs bé, arribats a aquest punt podem dir, sense por a equivocar-nos, que hem perdut l'oportunitat d'arribar a una igualtat real perquè no hem sigut capaços d'acceptar els canvis amb intel·ligència. Ens hem quedat lluny d'entendre que la igualtat no és una cosa que es decideix mitjançant un paper escrit decidit només per homes, ja que la posterior acceptació requereix d'un procés educatiu intens. Hem de culpar-nos com a societat perquè no hem sabut diferenciar entre ser iguals i gaudir de la igualtat i, sobretot, ens hem de sentir estúpids per haver pensat, ni que siga un segon, que la integració de la dona s'aconsegueix mitjançant la condescendència amb els objectius, en forma d'immenses estaques, que s'han aconseguit tombar. És tremendament absurd excloure ningú per la seua condició, perquè en aquest món tots cabem i, més important encara, tots esdevenim imprescindibles. Que no ens enganyen, només els enemics acèrrims de les dones poden legislar i decidir sobre un procés natural i lliure com el de ser mare, només qui no respecta les dones les exclourà del món laboral i les redirigirà a la ignonímia, només qui les tem i les enveja les sotmetrà a tortures i mort, perquè les reaccions desmesurades contra les dones són fruit d'aquells que se senten inferiors, dels qui tenen por.

Alguns diuen que no s'ha de celebrar el dia de la dona perquè cada dia ho hauria de ser i no se celebra cap dia de l'home. Potser sí, però només el fet d'observar juntes les generacions que van aconseguir tants èxits, amb les que seran les encarregades d'aconseguir-ne molts més, produeix una emoció que no ens podem permetre el luxe de perdre.
 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next