25 d'abril, una demostració de força

24 abril 2014 01:00h
Els valencians, festers i cridaners com som, tenim dos diades al llarg del calendari anual que celebrem (alguns commemoren) de maneres ben diferents. La darrera, el 9 d'octubre, és reconeguda institucionalment i declarada festa a nivell nacional, acceptada per Espanya i escenari actiu de les mostres castellanes de valencianitat. És aquella en què al matí es celebra fastuosament l'entrada del rei victoriós i l'expulsió de la gent que hi habitava, i on els governants espanyols es mostren orgullosos de la seua gestió al càrrec de la Comunitat Valenciana. En canvi, ja de vesprada, es reclama el País Valencià que reconeix i respecta la llengua i cultura dels valencians, i per extensió, tots els drets que històricament li han sigut furtats. Un reflex més de la dicotomia que vivim els valencians en una societat fragmentada i tractada de manera desigual d'acord amb la teua ideologia.
 

A la primera de l'any, la del 25 d'abril, celebrem aquella festa, que no ho és al calendari, i que és motiu de polèmica perquè hi ha qui no entén com es pot celebrar una derrota tan significativa històricament. A més, com no, de rebutjada per aquells que, amb el braç en alt i la bandera espanyola al coll, canten orgullosos de mostrar el seu feixisme mentre la manifestació cívica de cada any recorda que el País Valencià existeix. Bé, en ambdós casos, ni cas. En el primer perquè és millor recordar una derrota que ens ha marcat tant i no oblidar qui ens la va infringir i què és el que es va perdre allà, en el segon cas, perquè aquests individus haurien d'ocupar presons o potser gàbies, no són el nostre problema.
 

Consideracions personals al marge, el 25 d'abril el recordem com el moment en què històricament hem omplit els carrers amb estelades, proclames d'independència, símbols valencians, la nostra llengua vehiculant els carrers de València o d'Alacant (i tant que ho és d'important), després als concerts, a gaudir de la nostra música (a pesar de la inefable Rita)... en definitiva tota una mostra d'allò que volem ser i no ens deixen. Com a poble fester per excel·lència, ja tenim un bon argument per no fallar-hi.
 

Enguany, el lema de la manifestació ens convida a recuperar el país, a recuperar allò que hem perdut, i segurament és el moment idoni per a fer-ho. Ja no caben excuses. Darrere d'aquest lema es postul·len orgulloses les associacions i entitats que cada dia lluiten per aquells sectors que estan tractant d'eradicar, i si no els donem el nostre suport, si decidim no assistir-hi amb la mentida que no serveix per a res, haurem perdut estrepitosament, de nou, una batalla. Cal omplir de nou el Cap i Casal de profund valencianisme, amb una nova mostra del País que volem ser, d'un país que mai ha renunciat als seus símbols, ni a la seua identitat i dignitat com a poble. Hem de fer que els espanyols que ens ocupen la terra tremolen de ràbia per veure la seua Valencia (sí, sense accent) plena de símbols que odien, paralitzar-los mentre escolten l'alegria del poble valencià, mentre indignats comproven que existim, hem de fer que salten dels balcons impotents per no poder parar la força del poble valencià, aquell que fa molts anys, un 25 d'abril com hui, va ser destruït i posteriorment assetjat a la força. Que no ens torne a passar, mai més, perquè que ningú dubte, que si els deixem fer, si no els aturem, no dubtaran ni un segon a destruir-nos de nou.


 
next