Eivissa i Dénia unides per la poesia: el poeta Ibn al-Yamānī i el rei Mujāhid

A la cort literària del rei Mujāhid de Dénia aterrà, a la recerca de fortuna el poeta eivissenc Abū ‘Alī Idrīs ibn al-Yamānī al-‘Abdarī. No tingué sort, puix que a l'emir denienc no li agradaven els poetes d'estil recargolat. 

Temps era temps, a Dénia i l’ara sud valencià regnava Mujāhid, que estenia el seu poder cap a les Pitiüses, les Balears i fins i tot pretengué plantar els seus estendards a Sardenya. La història de hui la dedicaré a ell, un rei que tenia una gran afecció a la literatura, fins al punt de ser un expert en l’ús correcte de l’àrab clàssic, i a una anècdota que li succeí amb un literat. A la cort de Mujāhid aterrà un poeta eivissenc a la recerca de fama i fortuna. Vet ací el que s’esdevingué.

Eivissa, ﻳﺎﺒﺳﺔ  (Yābisa, en àrab clàssic), l’illa alegre on abunden les vinyes i el raïm. Així la descriu Ibn ‘Abd al-Mun‘im al-Himyarī al seu Kitāb ar-rawd al-mi‘tār fī khabar al-aqtār, un repertori geogràfic del segle XIV que ens subministra de notícies precioses del passat andalusí. Però, més que per les vinyes i el raïm, Eivissa era coneguda per les savines que hi creixien; vet ací el per què del malnom dels seus habitants, els xibinīyīn («saviners») i que el seu poeta més reconegut Abū ‘Alī Idrīs ibn al-Yamānī al-‘Abdarī fos motejat ax-Xibinī, o el que és el mateix al-Yābisī («l’Eivissenc»). No debades, quan el poeta pitiüs dedicà una qāsida a Mujāhid de Dénia, senyor de les Balears i príncep d’una cort de filòlegs i literats, aquest –ensopit per l’estil rebuscat de la composició– li engegà «el teu poema fa olor a savina». L’anècdota no passà inadvertida en aquell món de bards ambulants que eren els regnes de taifes de l’Alandalús al segle XI i, vet ací que, passat el temps, ens descobreix una veu poètica pitiüsa, l’única que ha sobreviscut al pas del temps d’aquella Eivissa del passat que parlava algaravia. 

No era, però, Ibn al-Yamānī eivissenc de naixement, que nasqué lluny de les Pitiüses, a l’aldea –qarya– de Qastal·la Darrāj, a l’actual Algarve portuguès i dependent hui dia del municipi fronterer de Vila Real de Santo António. Era Qastal·la Darrāj la pàtria del poeta àulic Abū ‘Amr Ahmad ibn Muhammad ibn Darrāj al-Qastal·lī (958-1030), que serví a la cort d’Abū ‘Amīr Muhammad ibn ‘Abī ‘Amīr al-Mansur, el totpoderós hajib o camarlenc califal –dictador en la pràctica– Almansor (940-1002). Precisament, per ser el lloc de naixença d’Ibn Darrāj, «l’al-Mutanabbī andalusí», li ve el nom, com assenyala al-Himyarī al Kitāb ar-rawd al-mi‘tār fī khabar al-aqtār. Així, Ibn al-Yamānī es crià en un entorn molt propici, bressol de literats, abans de partir cap a l’orient andalusí quan esclatà la guerra civil –fitna– (1009-1031) que ensorrà el califat. No ens estranye, doncs, la seua nisba (cognom que indica origen) «al-Yamānī» («el iemenita»), per ser l’Algarve lloc d’establiment de les tribus sud-aràbigues que envaïren la península Ibèrica al segle VIII.

Abū ‘Alī Idrīs ibn al-Yamānī al-‘Abdarī era natural de Xanta Māriya, a l'Algarve, localitat que abandonà en edat primerenca per a instal·lar-se a Eivissa. Poeta, Ibn al-Yamānī era un dels molts homes de lletres requerits pels nous senyors, els reis de taifes, per a donar llustre cultural al seu entorn àulic. En definitiva, poetes a la carta, amb un domini perfecte de la llengua àrab clàssica, encara que d’una originalitat bastant relativa. 

Qastal·la Darrāj –Cacela Velha en l’actualitat– pertanyia al districte de Xanta Māriya al-Gharb, l’actual Faro, a la cora (província) d’Ukxūnuba, l’Ocsonoba visigoda (Ayamonte), tot i que la ciutat més important era Xilb (Silves). Xanta Māriya i el seu districte foren separats de Xilb pel califa Sulaymān al-Mustacīn (1009-1010 i 1016-1016), que cedí el govern a un natural de Mérida de nom Sacīd ibn Hārūn, que s’independitzà del govern central cordovès a la mort d’al-Musta‘īn, per a bastir una taifa sobirana fins a 1051, que fou conquerida per Sevilla. Aleshores, però, feia molt de temps que al-Yamānī havia abandonat la seua terra de naixença. 

Abū ‘Alī Idrīs ibn al-Yamānī al-‘Abdarī abandonà Xanta Māriya en edat primerenca, puix que sempre com a eivissenc fou conegut. Com altres homes de lletres de l’època, cercà aixopluc al regne de Mujāhid de Dénia (1010-12 a 1045). No sabem exactament la data precisa, però també a Dénia passà els darrers dies de la seua vida el celebrat Ibn Darrāj, paisà d’al-Yamānī. Des de l’inici de la fitna foren molts els servidors del palau d’Almansor que s’establiren a les terres de l’est andalusí. Ibn Darrāj serví a les corts d’Almeria, Saragossa i València, per a acabar els seus dies a Dénia, on el seu fill, al-Fadl, continuaria com a poeta àulic al servei del fill i successor de Mujāhid, ‘Alī (1045-1076). A Dénia florí la literatura àrab andalusí fins a uns extrems veritablement sorprenents. Ser considerat per Mujāhid, ell mateix un coneixedor expert de la llengua àrab, equivalia a aconseguir la fama en aquell maremàgnum de corts de reietons que era l’al-Andalus del segle XI. Ibn al-Yamānī, veritablement, ho intentà, però...

Mujāhid al-Muwaffaq era un "sacàliba", un exfuncionari de l’aparell burocràtic de l’estat andalusí controlat per la família d’Almansor. Cap militar o "fāta", Mujāhid aprofità el desordre conseqüència de l’esclat de la "fitna" (guerra civil) per a erigir-se en senyor de Dénia. Conquerí també les Pitiüses, les Balears i intentà dominar Sardenya. 

La cort de Mujāhid de Dénia i Ibn al-Yamānī

 Mujāhid al-Muwaffaq era un «sacàliba», un exfuncionari de l’aparell burocràtic de l’estat andalusí controlat per la família d’Almansor. Fāta o cap militar, Mujāhid aprofità el desordre conseqüència de l’esclat de la fitna per a erigir-se en senyor de Dénia, mentre un altre «sacàliba», Muqātil feia el mateix amb «madīna Mallorca». Mujāhid proclamà un príncep Omeia, al-Mu’ayti, califa, s’investí amb el càrrec de hājib («camarlenc»), a l’igual que havia fet el gran Almansor quan governava des de Còrdova, i en 1015 sotmeté les Pitiüses, Mallorca i Menorca, després de la mort de Muqātil. Fins i tot pretengué conquerir Sardenya, possiblement la pàtria originària del seu pare, però fracassà davant de la flota de la coalició pisanogenovesa organitzada per a detenir-lo.

 Així, doncs, des de Dénia foren regides les illes Pitiüses i les Balears durant gran part del segle XI. El nebot de Mujāhid, de nom cAbd Al·lāh, governà Mallorca, succeït després per cAbd Al·lāh ibn Aglab i Sulaymān ibn Muxkiyān. Potser Eivissa i Formentera, per llur proximitat al continent, fossin governades directament per Mujāhid des de Dénia, tot i que no ho sabem de cert, A la mort de Mujāhid (1045), la successió recaigué en el seu fill ‘Alī, que es casà amb una germana del rei saragossà Ahmad «al-Muqtadir bi-l·lāh», qui, finalment, el desposseí del tron denienc en 1076. Aleshores, les Baleares s’independitzaren de la mà d’Ibn Aglab, que adoptà el sobrenom “al-Murtadà”. 

Fins ací un esbós històric del regne de Dénia, les Pitiüses i les Balears; però  tornem a la cort de Mujāhid, quan lluïa tot el seu esplendor literari. El cabdill denienc era un veritable lexicògraf i, a més a més, un coranista expert. Mujāhid, però, avorria la poesia i els poetes, als quals acusava d’enganyar amb el llenguatge. La cort de Dénia era, sobretot, refugi de filòlegs i prosistes, sense descuidar les ciències religioses: al-Bajī, ‘Abd al-Barr, Ibn Xuhayd, Ibn Burd «el Jove», Ibn Arqām, Ibn Muslīm, Ibn Garsiya, Ibn Ahmad, etc. Tanmateix, Mujāhid era un crític despietat amb els poetes. Això, però, no evità que la taifa de Dénia fos bressol de dos dels millors poetes àrabs nascuts a al-Andalus: Ibn al-Labbāna i Abū-s-Salt Umayya, tots dos nascuts quasi a la fi d’aquell reialme curiosíssim de lingüistes.

Ibn al-Yamānī volgué mostrar el seu art a la cort de Mujāhid. L’arribada a l’alcassaba de Dénia (a la imatge en l'antualitat) degué despertar curiositat arreu, perquè l’anècdota de la trobada d'Ibn al-Yamānī, un poeta afamat, amb Mujāhid, el rei lexicògraf, fou immortalitzada als repertoris de poesia andalusí. 

Una Dénia en tot el seu esplendor, despertà l’ànsia d’èxit d’un poeta d’aquell regne, al-Yābisī «l’Eivissenc», que arribà a la cort de Mujāhid a la recerca de fortuna. No era la primera cort d’aquell al-Andalus fragmentat en taifes que visitava, però sí, possiblement una de les més exigents. Ibn al-Yamānī al-Yābisī ja era conegut en altres cenacles cortesans i el seu cachet era de veritable estrella, si fem cas als fums que gastava, puix que ell mateix presumia de cobrar no menys de cent dinars per una composició. Ja veieu: els poetes es cotitzaven aleshores, com ara els futbolistes. De fet, l’arribada a l’alcassaba de Dénia degué despertar curiositat, perquè l’anècdota de la trobada amb Mujāhid fou immortalitzada pels repertoris de poesia andalusí. Ibn al-Yamānī fou rebut per un Mujāhid àvid d’exercir la crítica, que veié la possibilitat de llançar una altra escomesa dialèctica a un d’aqueixos poetes, tergiversadors del llenguatge, altiu i presumptuós, que pul·lulaven per Alandalús. Ibn al-Yamānī, com no podia ser d’altra manera, recità un panegíric al seu amfitrió per agradar-lo. Ara bé, l’estil de l’Eivissenc era d’un barroquisme desmesurat, amb un llenguatge infestat d’artificis. Precisament, allò que més detestava el règul dianenc. Però, vejam què digué Ibn al-Yamānī davant de Mujāhid, segons relata Ibn Bassām: 

            «Quantes nits he viatjat, preocupat perquè no m’acompanyava l’estel de la bona sort, sinó un grup de gents arrogants com a lleons del desert o serps.

            Vestits amb tenebres negres en el camí de la nit, eren encoberts amb el resplendor del matí quan passegen pel dia. Caminen i el ponent de cada terra és el seu llevant, i el llevant de cada terra és el seu ponent.

            L’alba és oculta i la nit ha muntat el seu pavelló. És com si els estels lluents fossen una trobada de persones on s’aixeca la lluna així com un predicador a la trona.

            És com si la llum de l’aurora fos l’estendard vermell d’un genet empaitat per una cohort d’estrelles.

            És com si els raigs de sol irradiassen la faç de Mujāhid quan enlluerna amb el seu fulgor el capvespre.»

Ibn Bassām explica que mentre Ibn al-Yamānī recitava la seua cassida dedicada al rei de Dénia, Mujāhid s’estirava els pèls de la barba, preocupadíssim pel pagament a l’autor d’una composició que considerava totalment irrellevant. 

Una qāsida verament preciosa, segons els cànons estrictes de la poètica aràbiga (per raons òbvies, l’he reproduïda traduïda al català), que, tanmateix, no sorprengué l’interlocutor a qui anava dedicada. Ibn Bassām explica que mentre Ibn al-Yamānī recitava, Mujāhid s’estirava els pèls de la barba, preocupadíssim pel pagament a l’autor d’una composició que considerava totalment irrellevant. Quan l’eivissenc acabà la declamació, el règul denienc s’aixecà dels coixins on descansava i li arrabassà l’escrit de les mans, per a seguidament ensumar-lo i replicar:  «Abū ‘Alī, la teva qāsida fa olor a savina», en al·lusió claríssima a la terra de procedència de l’autor, que no debades –com he dit més amunt– al-Yamānī era també conegut com ax-Xibinī (potser, fins i tot, el malnom fos conseqüència d’aquesta trobada amb Mujāhid). O siga, el rei de Dénia tractà el poeta eivissenc de rústic, illenc, amb menyspreu. Nogensmenys, al-Yamānī no pertorbà el seu semblant i, superada la sorpresa inicial per les paraules de l’homenatjat, li contestà: «Oh emir! Si alguna cosa dolenta he dit en el teu panegíric, fes-la bona amb el teu favor, però, si m’he quedat curt, allonga-la amb el teu olfacte». Nyas coca! L’eivissenc les etzibava ben fresques.

No sabem, finalment, com Abū cAlī Idrīs «l’Eivissenc» se’n sortí. De ben segur abandonà la cort de Mujāhid, massa exigent i poc devot dels componedors de cassides clàssiques. Al capdavall, a Alandalús les corts on exercir com a rapsode àulic eren moltes. Al-Yamānī era un dels molts homes de lletres requerits pels nous senyors per a donar llustre cultural al seu entorn àulic. En definitiva, poetes a la carta, amb un domini perfecte de la llengua àrab clàssica, encara que d’una originalitat bastant relativa. Una poesia que cerca l’elogi més ditiràmbic, l’exaltació del mecenes de torn, amb una habilitat retòrica certament prodigiosa, que és impossible copsar en tota la magnitud en les traduccions. Al-Yamānī al-Yābisī pertanyia a aqueix gènere de poetes neoclàssics àrabs, d’esperit orientalitzant, que sorgeix al país dels àrabs ibèrics amb la consolidació del califat Omeia i que tindrà en el segle de les taifes el moment de màxim esplendor. L’obra d’al-Yamānī, en concret només algunes composicions, s’ha conservat mercè a les recopilacions d’al-Humaydī, ad-Dabbī, Ibn Dihya, o an-Nawājī; i, en concret, un dels seus poemes, Al-Kawās (els gots) apareix en moltes antologies de poesia andalusí. 

            «Els gots eren feixucs quan vingueren a nosaltres; però, quan foren plens de vi pur,

            s’alleugeriren i estigueren a frec de volar-se’n amb el seu contingut, de la mateixa manera com els cossos s’atenuen amb els esperits.»

El vi, malgrat la prohibició islàmica de consumir-lo, és un tema molt recurrent de la poètica andalusí i àrab en general. Així, doncs, no ha d’estranyar que el poeta pitiüs li dediqués una de les cassides que s’han conservat. Ibn al-Yamānī, gran panegirista, era també sensible als plaers, a la naturalesa, a l’amor i a l’amistat, com demostra aquest fragment d’una delicada cassida que recull el repertori d’an-Nawājī:

 «Sovint els joves units per una amistat sincera s’allotgen, vers la fi de la nit, a la forest, amb l’herba per únic tapís.

Hom diu, quan les flors els cauen, que són llànties sobre les que s’abaten les papallones.»

 Aquest poema, és un dels pocs de la lírica andalusí amb reminiscències animals, amb el vol de les papallones com a objecte de metàfora. En general, la poesia andalusí, i Ibn al-Yamānī no és una excepció, només conceben la naturalesa com a l’escenari on fer actuar objectes inanimats que, a més a més, personifiquen amb passió. Els temes repeteixen els tractats i cantats a Orient. No debades, la civilització andalusí –al contrari que el nord d’Àfrica magribí– fou un tros d’Orient traslladat a Occident. Això sí, un Orient també autòcton i tan particular, que brillà amb llum pròpia.

Ibn al-Yamānī era un gran panegirista, encara que Mujāhid no el tingué en consideració. No sabem com se'n sortí de la trobada amb el sobirà denienc. També era Ibn al-Yamānī un poeta sensible als plaers, a la naturalesa, a l’amor i a l’amistat. 

L’Eivissa d’Ibn al-Yamānī al-Yābisī

La millor descripció de la gran Pitiüsa de quan vivia Ibn al-Yamānī la proporciona el geògraf al-Himyarī. Eivissa –explica– era una illa fèrtil amb moltes vinyes. De la capital, Madīna Yābisa, diu que era petita, però fermosa i florent. També diu que dista de Dénia un maghrā –100 milles– i que a l’est és l’illa de Mallorca. Més interessant, tot i que molt escarida, és la descripció del territori; així sabem que Eivissa tenia deu llocs d’ancoratge i ressalta l’abundància de rierols i la gran quantitat d’alqueries que poblaven el camp eivissenc, caracteritzat per l’existència del pi autòcton, que produïa una fusta excel·lent per a la construcció de vaixells, imprescindibles per a la bona marxa del comerç insular i també per a les activitats corsàries. Altrament, també explica la importància de les salines inesgotables, i assenyala que al sud hi ha dues illes –s’Espalmador i Formentera– quasi unides a Eivissa per passos estrets.

Les Balears i les Pitiüses degueren ser sotmeses pels àrabs vers els primer anys del segle VIII, puix que de 707 data la primera expedició de conquesta, tot i que només aconseguí l’acatament testimonial dels illencs a l’autoritat nominal de l’emir de Qairouan (Tunis). No fou, però, fins a l’any 234 de l’hègira (848-49) que l’emir cordovès cAbd ar-Rahmān II trameté una flota de tres-cents vaixells per a dominar les illes, tot i que caldrà esperar a l’any 902 per a veure el triomf de l’Islam a l’espai illenc, quan cIsām al-Khawladī encapçalà una expedició que annexionà definitivament les Illes a al-Andalus. Al segle IX la presència cristiana encara tenia la importància suficient com per a acollir, a Formentera, una comunitat monàstica exiliada, procedent de Xàtiva. Altrament, en 902 també, tenim notícia d’un traductor a l’àrab de Dioscòrides –el cèlebre metge grec que descriví 600 plantes medicinals– eivissenc, Ibn cUtmān al-Yazcār al-Yābisī, que col·laborava a Còrdova, juntament amb un altre traductor d’origen sicilià, en l’empresa.

Al-Himyarī explica que Eivissa era una illa fèrtil amb moltes vinyes. De la capital, "Madīna Yābisa" (a la imatge, Dalt Vila), diu que era petita, però fermosa i florent. 

El balansī –valencià– Ibn Jubayr i el Liber Maiolichinus 

Un segle després que Ibn al-Yamānī fes que el nom de la gran Pitiüsa fos conegut per tot al-Andalus i l’orbe àrab, en el mes islàmic de muharram de l’any 581 de l’hègira mahomètica (4 de abril – 3 de mayo de 1185) arribà a les costes eivissenques procedent d’Orient el viatger valencià Abū-l-Husayn Muhammad ibn Ahmad ibn Jubayr al-Kinānī (1145-1217), que escrigué una rihla o relat de viatges extraordinàriament interessant per a conèixer el món mediterrani i islàmic en el segle XII.

El vaixell d’Ibn Jubayr fondejà a quatre milles de Madīna Yābisa, davant de l’illa de Faramantī (Formentera), en un lloc on s’apreciaven nítidament les siluetes de dues muntanyes aïllades, ax-Xaykh wa-l-Ayūz (el vell i la vella). El relat del viatger valencià, com el del citat al-Himyarī, descriu un camp eivissenc poblat d’alqueries. La nit abans d’abandonar les Pitiüses, des del lloc d’ancoratge, diu Ibn Jubayr que distingia les llums de la costa continental, les de la propera Dénia i la seua muntanya emblemàtica, que els àrabs anomenaven jabal Qā’ūn, el Montgó.

El viatger valencià Ibn Jubayr, que visità Eivissa al segle XII, descriu un camp eivissenc poblat d’alqueries. La nit abans d’abandonar l'illa, des del lloc d’ancoratge, Ibn Jubayr explica que distingia les llums de la costa continental, les de la propera Dénia i la seua muntanya emblemàtica, que els àrabs anomenaven "jabal Qā’ūn", el Montgó. 

Ibn Jubayr finalitzà el seu viatge a Granada, dijous, 22 de muharram de l’any islàmic 581, o sia el 25 d’abril de 1185. L’Eivissa que conegué, doncs, encara no havia patit l’escomesa de la flota catalanopisana, comandada pel comte Ramon Berenguer III de Barcelona, que conquerí Madīna Yābisa el 10 d’agost de 1114, després d’un setge de trenta dies. El relat d’aquesta acció militar restà consignat al Liber Maiolichinus de gestis pisanorum illustribus. A la fi de juny partí la flota cristiana, després de recalar a la gola de l’Ebre per avituallar-se d’aigua. La ciutat d’Eivissa la defensava una guarnició dirigida pel valí Abū-l-Mansur, que era un cristià renegat natural de Girona, mort en combat per una sageta que li travessà la gola. Presa la ciutat, els conqueridors derrocaren totes les fortificacions abans de partir cap a Mallorca, que no caigué definitivament fins al 3 d’abril de l’any següent. 

Eivissa, la pàtria del poeta al-Yamānī, l’illa dels pins, les savines i les vinyes. Aquest seria l’entorn geogràfic de la joventut d’Abū cAlī Idrīs, abans de tornar a la Península a la recerca de la fortuna literària. L’illa dels deu ports que explica al-Himyarī, el nom i la situació dels quals podem reconstruir a partir de la toponímia, autèntica petja del passat de l’illa quan el seus habitants s’expressaven en algaravia andalusí: al-Marsà l-Ahmar (Port Roig), Marsà-l-Hawz (port d’Eivissa), Marsà ibn Jundal (cala Jondal), Marsà-l-Kutāl (sa Caleta a la platja des Codolar), Marsà x-Xarraqa (cala Xarraca), Marsà Būrtū Mānī (badia de Sant Antoni), Marsà l-Yanīh (Portinatx), Marsà Bani r-Ra’is (Benirraix), Marsà Balansiya (port de Sant Miquel).

 I fins ací una petita incursió en el llunyà passat eivissenc i denienc, quan a l’illa i a la seua veïna continental ressonava l’algaravia, l’àrab autòcton, que de manera brillant conreà el poeta Abū ‘Alī Idrīs ibn al-Yamānī al-‘Abdarī , encara que no tant –o precisament per això– per complaure el sobirà denienc Mujāhid al-Muwaffaq.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next