El 18 de juliol de 1936 a València

El colp d'estat contra la República del 18 de juliol de 1936 fracassà al País Valencià. Els militars sediciosos foren vençuts. Ara bé, en contestació a la rebel·lió, les milícies dels sindicats i els partits d'esquerra prengueren el carrer. No res tornaria a ser igual abans i després d'aquella fatídica data.

18 de juliol de 1936, data de l’«Alzamiento Nacional». A dia de hui la data encara cueja i cou. Els fantasmes d’aquella efemèride continuen ben vius, alguns ben ressuscitats, i el cabdill resultant de la rebel·lió militar encara és venerat i les seues despulles ben aixoplugades, per a gaudi dels seus nostàlgics, en un mausoleu digne d’un faraó. Al País València, però, l’«Alzamiento Nacional» fracassà. Els militars traïdors al seu poble i al govern legítim republicà no se’n sortiren, però el colp de l’assonada militar tingué conseqüències, que ja no res seria igual a abans del 18 de juliol. El Comitè Executiu Popular, format per les centrals sindicals UGT (no res a veure amb la de hui) i CNT, i els partits polítics del Front d’Esquerres, es feren amb el poder.

A la coalició d'esquerres de 1936 s'integraren els partits valencianistes (llur manera de dir-se catalanistes) Esquerra Valenciana i Partit Valencià d'Esquerra. No debades, el diputat d'Esquerra Valenciana Vicent Marco s'integrà al grup parlamentari d'Esquerra Republicana de Catalunya. 

El 16 de febrer de 1936 Espanya celebrà eleccions. Era l’oportunitat esperada per a la puntada de peu a les polítiques retrògrades que havia protagonitzat la dreta durant l’anomenat Bienni Negre, precisament dit així, «negre», per la bacanal d’atemptats contra les llibertats públiques que visqué la II República «espanyola» des de novembre de 1933. Les eleccions del 18 de novembre d’aqueix any donaren la victòria al bloc de dretes de la CEDA (Confederación Española de DerechasAutónomas), i als «Ciudadanos» de l’època, els gamarussos del Partit Republicà Radical d’Alejandro Lerroux, tan anticatalanistes els uns de hui com els altres del passat. La comparació de la dreta d’aleshores amb el capteniment de la dreta de dubtosos principis democràtiques que campa hui dia arreu de l’Estat espanyol és òbvia. La sempiterna —ai llas!— divisió de l’esquerra espanyola donà ales a les forces involucionistes i també, com hui dia, hi hagué atac directe contra l’autogovern del Principat de Catalunya i suspensió de l’Estatut. Hi hagué 155, que —vegeu!— té precedents. També, com no podia ser d’una altra manera, tot ben amanit amb escandalosos casos de corrupció, com el de l’estraperlo, que afectaren el cim del govern. L’Espanya carpetovetònicaera i és incorregible. L’esquerra, humiliada i escarmentada per dos anys i escaig de sarau dretà, decidí confluir unida a les eleccions de febrer de 1936. I així sorgí la coalició anomenada Front Popular, que al Principat de Catalunya adoptà el nom de Front d’Esquerres, coalició on s’encabiren els partits declaradament valencianistes (la manera valenciana de dir-se catalanistes) Esquerra Valenciana i Partit Valencianista d’Esquerra.

I és que, avís a navegants, el país és el que és, per molt que alguns pretenguen embolcallar amb enllepissada blava la regió meridional, el país de Jaume I és. Per això, el diputat electe, en febrer de 1936, per Esquerra Valenciana, Vicent Marco i Miranda, s’integrà en el grup parlamentari d’Esquerra Republicana de Catalunya al parlament espanyol, que no preferí restar tot sol com un mussol, a la baldoviana, esperant que el Pedro Sánchez de torn li done un caramel. De Vicent Marco en parlaré en el futur, que mereix que el recordem com bé mereix, i per a vergonya d’aqueixa gent que diu anar de valencianista, però que s’abraça desvergonyidament al neoblaverisme per a assegurar poltrones i prebendes. El País Valencià, malgrat la pretensió a silenciar-lo, era ben visible com a realitat que demanava l’autogovern en 1936.

El polític castellonenc Vicent Marco Miranda (a la imatge, assegut) arribà a alcalde de València amb els blasquistes. La seua evolució ideològica el portà, conscient de quin era de debò el seu país, a abandonar el blasquismolerrouxisme i fundar un partit inequívocament valencianista (catalanista), Esquerra Valenciana, amb el qual arribà a diputat. Formà part del grup parlamentari d'Esquerra Republicana de Catalunya al parlament espanyol. I què volíeu, que es quedàs tot sol com un mussol, com el Baldoví "ofrenant noves glòries" al Pedrito Sánchez de torn? 

El Front de les esquerres guanyaren clarament les eleccions als Països Catalans i a Espanya, cosa que fou molt difícil de pair per la dreta descavalcada del poder, ja descaradament filofeixista. La CEDA, el partit dretà del règim (el PP de l’època), com ara fa el PP del Casado el dels màsters falsos, no dubtà a abraçar-se insolentment amb els enemics de la República. Us recordeu de la concentració PP, Cs, Vox, a la plaça madrilenya de Colón el 10 de febrer passat? Doncs això. Aleshores, en 1936, amb implicacions militars, els dels caragirats de l’UME (Unión Militar Española). Ara, en el 2019, els militars callen, almenys alguns, que no tots, que a les casernes continua el culte a Franco, però estan amatents. Recordeu que l’exèrcit —Constitució neofranquista en mà— té la «sagrada» missió de garantir «la indisubleunidad de la Naciónespañola, patriacomún e indivisible de todos los españoles»i aquest exèrcit és l’hereu, el continuador, dels carallots de l’UME. El general José Sanjurjo ja intentà acabar amb la II República en 1932 en els fets coneguts com la Sanjurjada, i, precisament, Sanjurjo, alliberat pel govern dretà del Bienni Negre, era la persona en qui els colpistes de 1936 pensaven per a encapçalar la rebel·lió contra el govern, ara d’esquerres, que havia guanyat les eleccions.

El general Emilio Mola Vidal, àlies "el Director" (a la imatge), era el cap pensant de la conxorxa contra la República en 1936. Ell se l'empatollà i ell la dirigí. Després un altre, el Franco del Valle de los Caídos, arreplegà els llorers del triomf. Misteriosament, l'avió de Mola s'estavellà i ell morí. També s'estavellà l'avió de l'altre líder de la revolta, el general Sanjurjo. Així, doncs, per mort dels anteriors, Francisco Franco -el de veu d'espinguet- es convertí en el líder indiscutible dels sediciosos. 

La conspiració militar s’engegà només formar-se el nou govern eixit de les urnes del 16 de febrer de 1936. Una reunió de caps militars, a Madrid, organitzada a casa d’un cedista íntim del líder dretà José María Gil-Robles, el 8 d’abril, serví de punt de partida del colp. Hi assistiren, convocats pel general Emilio Mola (àlies el Director), els generals Luis Orgaz, Rafael Villegas, Joaquín Fanjul, Francisco Franco, Ángel Rodríguez del Barrio, Miguel García de la Herrán, Manuel González Carrasco, Andrés Saliquet i Miguel Ponte,juntament amb el coronel José Enrique Varela i el tinent coronel Valentín Galarza. Els conjurats decidiren un coup de force contra el govern del Front Popular perquè el nou govern d’esquerres —deien— amenaçava «la unidad de la patria» i per «la quiebra del ordenpúblico». Com veieu, els «salvadors» d’Espanya —de l’Espanya llur— de tota la vida, salvadors dels seus interessos espuris transvestits amb el corònim del país que anaven a trair. Mentrestant, l’esquerra governant dubtà, sobretot aqueixa esquerra que frisa per muntar en avió Falcon i lluir ulleres fashion de sol. El colp militar els caigué al damunt a ells també. El 17 de juliol la rebel·lió militar s’inicia al Protectorat Espanyol al Marroc. L’endemà, dia 18, dissabte, el general Franco, comandant general de Canàries, proclama l’estat de guerra en tot l’arxipèlag. A les dues de la vesprada d’aqueix dia, marxa en un DragonRapide cap al Marroc, pernoctà a Casablanca i a l’endemà, dia 19, a dos quarts de huit del matí, aterrà a Tetuan, la capital del Protectorat espanyol. El colp d’estat per acabar amb la República havia començat.

L'encarregat de comandar la rebel·lió militar a València fou el general Manuel González Carrasco (a la imatge), que fou un dels assistents a la reunió del 8 d’abril a Madrid que decidí tirar endavant el colp d'estat. Ell havia d’anar a la capitania general valenciana i allà comminar el capità general a unir-se a la rebel·lió. Fracassà i hagué de fugir cames ajudeu-me de València. 

La rebel·lió militar a València

El 19 de juliol, a les 11 del matí començà l’assonada militar a la capital valenciana. Que alguna cosa es preparava era vox populi aleshores. El president del govern espanyol, l’azañista Santiago Casares Quiroga dubtà, dubtà molt, i això fou fatal. Dimití el mateix dia 19 i fou substituït per José Giral Pereira, qui, davant la dimensió que prenien els esdeveniments, fou qui decidí repartir armes al poble, a les organitzacions obreres, per repel·lir l’agressió colpista. Això fou determinant perquè el colp fracassàs a Madrid, Barcelona i la major part de l’Estat, però alhora trencà l’autoritat del govern, molt limitat i incapaç d’imposar-se allà on les milícies esquerranes armades havien estès el seu poder.

Lluís Lúcia (a la imatge) era el líder de la Dreta Regional Valenciana, integrada a la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas). Els militants més exaltats de la DRV s'havien armat i pretenien fer costat el colp, però... Lúcia els deixà amb el cul a l'aire. Ell no era el carpetovetònic Gil-Robles. El mateix dia 18 envià un missatge al ministre de Governació de la República expressant-li la seua total adhesió al govern legítim. 

A València havia estat designat, pels colpistes, el general Manuel González Carrasco (un dels assistents, recordem-ho, a la reunió del 8 d’abril) per a encapçalar l’assonada. Ell havia d’anar a la capitania general (ja sabeu on és, l’antic i «glòria valenciana» convent de Sant Domènec) i allà comminar el capità general, el general Fernando Martínez-Monje a unir-se a la rebel·lió. Aquest, però, envià el colpista a fer punyetes. Sí, així fou. Mentrestant, la Dreta Regional Valenciana (potser millor seria referir-nos-hi millor en espanyol, «Derecha») havia apostat militants armats al voltant de capitania amb l’objecte de donar suport als colpistes. Doncs, mireu, fiasco. Lluís Lúcia (ell signava, Luis, i Lucia, a l’espanyola, però l’accent sempre a la u), líder de la Dreta Regional Valenciana (DRV), integrada a la CEDA, es posicionà a favor del govern legítim de la República. I ara què? Lúcia, natural de les Coves de Vinromà, no era un exaltat com el carpetovetònicsalmantí José María Gil-Robles. El mateix dia 18, Lúcia, envià un telegrama al ministre de Governació: «Como ex ministro de la República, como jefe de la Derecha Regional Valenciana, como diputado y como español, levanto en esta hora grave mi corazón por encima de todas las diferenciaspolíticas para ponerme al lado de la autoridad que es, frente a la violencia y la rebeldía, la encarnación de la República y la Patria». Això, però, no l’eximí de ser perseguit i empresonat. La CEDA havia donat cobertura al colp d’estat i la DRV en formava part.

A València, com a la resta de ciutats on fracassà la rebel·lió, el poble s'armà. Plantaren cara aquell 18 de juliol, com les milicianes valencianes de la imatge, i el feixisme fou derrotat. 

A la capitania de València hi havia un home de l’UME, el coronel Bartolomé Barba, un falangista. Fernando Martínez-Monje, però, no cedí. El colp a València havia fracassat. González Carrasco i Barba s’escagassaren;sobretot quan s’assabentaren del que li passà al general Manuel Goded, molt xulo ell, que anà a Barcelona a encapçalar la rebel·lió i acabà esquilat. Ials milicians de dreta ja no diguem les cagarines que els hi entrà quan s’assabentaren que el González Carrasco i el Barba havien fugit deixant-los amb el cul a l’aire. Anaven tots molt tibats, aquests de la DRV radicalitzats i els falangistes que l’11 de juliolhavien ocupat l’emissora d’Unión Radio Valencia per a llançar proclames i anunciar el triomf imminent de la «revolución nacional-sindicalista». Òbviament, qui va tan hiperventilat per la vida corre el risc que l’hiperventilen a ell. Lluís Lúcia, que ja s’ho ensumava, fugí de València, que els locals de la DRV foren incendiats i també la seu del diari dretà local La Voz Valenciana. I ara què? Tant de cridar a despertar la bèstia en nom d’un rei vividor i foragitat del seu país, exiliat a la Roma mussoliniana (el besavi del Felipitoel Preparao),i ara acabarien devorats per la bèstia que havien alimentat. La dreta —diguem-ne— parlamentària ja no pintaria fava, ni a la República ni al règim del capitost que anà eliminant rivals per a esdevenir cap indiscutible del Alzamiento Nacional. Que casualitat que l’avió que portava de l’exili portuguès el líder de l’aixecament, el general Sanjurjo, s’estavellàs el 20 de juliol! I el Mola, el seu segon, perdria la vida també en un accident aeri, el 3 de juny de 1937, a Alcocero (Burgos). Mort Sanjurjo i mort Mola, Francisco Franco, el general amb veu d’espinguet, es convertí en el «cabdill» indiscutible. Fruit de l’atzar?

El capità de la Guàrdia Civil Manuel Uribarri i Barutell, fill de Burjassot, fou l'encarregat d'organitzar les milícies armades del Comitè de Vaga, posteriorment Comitè Executiu Popular. Uribarri era militant del partit Esquerra Valenciana. Posteriorment, dirigí la columna amb el seu nom de milicians valencianistes que reconquerí Eivissa i Formentera en agost de 1936. A la imatge el veiem saludant una dona eivissenca. 

A València, com a la resta de grans ciutat on fracassà la rebel·lió, el poble s’armà. A València esclatà una vaga general que paralitzà la ciutat i rodalies. Fou creat un Comitè de Vaga pels sindicats i els partits del Front d’Esquerres, que engegà les primeres milícies armades, comandades —atenció— pel capità de la Guàrdia Civil Manuel Uribarri i Barutell, fill de Burjassot. No és aquest un guàrdia civil qualsevol, d’aqueixos de tricorni i fe carpetovetònica. Aquest era valencià, ben valencià i, a més a més, militant del partit Esquerra Valenciana, el partit de Marco i Miranda. Uribarri inculcà la disciplina castrense a les recent creades milícies. Ell, a més a més, dirigí la columna amb el seu nom de milicians valencianistes que reconquerí Eivissa i Formentera en agost de 1936.Uribarri dirigí la defensa popular contra tot moviment colpista. Martínez-Monje, mentrestant, proclamava la seua fidelitat i la dels homes sota els seu comandament a la República. No obstant això, ordenà —error?— l’aquarterament de les tropes, la qual cosa aixecà sospites.

L'alacantí Carles Esplà (l'home alt a l'esquerra del president Companys) formà part de la Junta Delegada encarregada d'apaivagar els ànims a València. La Junta, però, poc pogué fer davant d'un Comitè Executiu Popular convertit en amo de la situació. Finalment, la Junta hagué de reconèixer la direcció política del Comitè. 

El Comitè Executiu Popular

Així les coses, el 22 de juliol el Comitè de Vaga decidí constituir-se en Comitè Executiu Popular, un nou poder que pretenia suplir la indecisió de les autoritats republicanes, encara estupefactes pel triomf del colp al Marroc i Canàries. El CEP actuà com el vertader poder efectiu en aquell moment i això, òbviament, espantà a les autoritats republicanes, que aviat enviaren a València una Junta Delegada per evitar el vessament de sang i restablir la legalitat. La integraven els polítics Mariano Ruiz-Funes, José Echevarría i l’alacantí Carles Esplà, tots tres vinculats a la Izquierda Republicana d’Azaña. Fou debades, el CEP decidí no dissoldre’s. Alhora des del CEP es decidí assetjar els quarters i llançà un ultimàtum perquè aquests obrissen llurs portes al poble abans de l’1 d’agost.

A Paterna, el quarter de Sapadors es negava a obrir les portes al poble, com demanava el Comitè Executiu Popular. Un sergent, Carlos Fabra (a la imatge), al capdavant d'un grup de soldats, aconseguí impedir la insurrecció del contingent allà aquarterat. Després d'uns moments de tensió, on hi hagueren trets i foren morts tres oficials sediciosos, els colpistes es rendiren. Carlos Fabra, valencià de Xella (la Canal de Navarrès), fou l'heroi de la jornada. 

Les casernes de Sant Domènec i d’Artilleria feren cas al CEP, obriren les seues portes i proclamaren de forma ostensible la seua fidelitat a la República. Ara bé, a les casernes de Paterna hi havia moviment facciós. Al de Sapadors, en concret, la rebel·lió fou impedida per la suboficialitat, encapçalada pel sergent Carlos Fabra, natural de Xella (la Canal de Navarrès). El dia 29, Fabra, coneixedor de les intencions dels seus oficials, dirigí un grup de soldats contra els facciosos. Hi hagué un tiroteig i, finalment, els colpistes es rendiren. La caserna fou oberta i les milícies de Paterna i Benimàmet l’ocuparen. L’endemà, Martínez-Monje, féu pública la fidelitat a la República i la fi de l’aquarterament. No obstant això, encara quedaven els quarters de Cavalleria i Infanteria de l’Albereda, que es negaren a seguir l’ordre de Martínez-Monje. La nit de l’1 al 2 d’agost els milicians els encerclaren i els atacaren, tot fent servir vehicles convertits en blindats als tallers de la Unión Naval de Levante. Finalment, els sediciosos capitularen.

El colp d'estat fracassà a València, i a Castelló i a Alacant i a Alcoi, gràcies a l'esforç de les milícies populars. Després aquestes milícies formarien columnes per a anar al front de guerra. 

I així, finalment, la insurrecció militar del 18 de juliol, el tan esbombat Alzamiento Nacional fou aixafat a València. La insurrecció també fracassà a Alacant, Castelló i a la caserna d’Alcoi. Derrota total dels facciosos, que, val a dir-ho,necessità l’ajut de les milícies populars, veritables protagonistes dels fets.El colp d’estat, però, continuava amenaçant, que l’exèrcit del Marroc estava prest per passar a la Península. De nou, la vacil·lació del govern republicà fou decisiva en el descabdellament dels esdeveniments, perquè l’exèrcit rebel aconseguí passar l’Estret i així iniciar una llarga guerra civil. A València i a tot el País Valencià, però, de moment les esperances estaven incòlumes.

Els fets del 18 de juliol, malgrat la victòria inicial de la República a València, a Barcelona, a Madrid, a Bilbao, a la major part de l'Estat, acabaren en guerra cruenta on els roïns, finalment, s'imposaren. El màxim beneficiari de la debacle republicana, de la derrota de la democràcia, encara roman soterrat, amb honors d'estat, al mausoleu faraònic (el Valle de los Caídos, a la imatge) que manà bastir amb l'esforç i la sang dels vençuts. 

Hi havia confiança i seguretat en la derrota del feixisme i foren organitzades columnes de milicians per lluitar al front. Els CEP continuaren fins a desembre, quan foren substituïts pels Consells Provincials i Municipals, amb representació de les diverses forces polítiques i sindicals de manera proporcional a la seua implantació. Així sorgiren els Consells Provincials de València, Alacant i Castelló. Els consells substituïren els comitès i, d’antuvi, veieren retallades llurs competències fins al punt d’esdevenir una mena de diputacions de guerra. El furor revolucionari dels principis s’apaivagà i el retorn a la legalitat republicana s’imposà. Hi havia una guerra a guanyar, que aleshores ningú pensava que podia perdre’s. Vaja! No devia perdre’s. Però es perdé i —ja veieu!— huitanta-tres anys més tard, el màxim beneficiari d’aquella derrota de la democràcia i responsable de la dura repressió que seguí encara continua present al santoral retrògrad espanyolista, soterrat amb honors d’estat, al mausoleu colossal que manà erigir amb l’esforç i la sang dels vençuts.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next