El Clot

26 novembre 2019 06:00h

Aquest diàleg amb mi mateix des de Nàpols fins a Barcelona, interromput només quan em retrobe amb Laura i Francesc, quan prenc un te amb Francesc Viadel, quan compartisc el temps d’una cervesa amb David, mentre sope amb Víctor i observe com menja la petita Dana, quan m’acomiade de Toni i de Dolors. Aquest diàleg amb mi mateix pels carrers de Barcelona, cercant potser vestigis de l’Iban que ignorava tantes coses i que volia ser filòleg, poeta o jo què sé. Aquest diàleg mentre vaig cap a Martorell, on m’espera Isma per anar plegats a Perpinyà.

Encetem el viatge parlant de les criatures, del treball, d’això i d’allò altre, i queda tan lluny el temps aquell en què compartíem les hores al pati de la Facultat de Filologia, el temps aquell compartit en el tren des de Barcelona fins a Nàpols, aquella habitació de Salita Arenella des d’on escrivíem als amics... 

Li vaig explicant el taller que impartiré després de sopar al grup de docents convocats per la Societat Catalana de Pedagogia, un taller sobre la poesia com a eina per a l’aprenentatge de llengua des d’un vessant cooperatiu i plurilingüe, que treballarem l’haikú, que segur que en una sessió podrem acabar-ne uns quants. Li comente els objectius, el desenvolupament del taller, els dubtes d’última hora, mentre observe els seus gestos per saber si ho aprova o no...

Dijous torne a la meua soledat, passege pels carrers de Perpinyà en direcció al Palau dels reis de Mallorca sense cap pretensió de sentir parlar en català; l’Alguer ja m’ha ensenyat com van aquestes coses. «Una clau. Una clau per obrir la porta», diu una xiqueta a l’entrada del palau a un home amb barba. Seguisc emocionat el grupet de xiquets fins que m’enfile per les escales d’una torre. Des d’allà dalt truque a Emanuela, Jan és a escola. Diu que em troba a faltar, que troba a faltar les nostres rutines. Li dic que hem de tornar amb Jan, portar-lo fins ací dalt i que contemple el Canigó.

A l’endemà, ja a Borriana, m’alce i la mar encara és fosca, com deia Pavese. Isc a caminar mentre s’enceta l’alba i reconec, en les ombres, el poble que conserve en la memòria. Agafe el camí Vell de la mar, m’endinse en el Clot i m’embriague dels colors que m’ofereix l’alba. No trobe cap persona durant el recorregut pel Clot, només quan arribe al Grau de tant en tant em creue amb algun home o dona que passeja els gossos.

La mar, la grava, les viles de principi de segle, la casa amb el balcó verd de fusta són el meu particular riu d’Heràclit. Passe per l’esplanada on ara fan l’Arenal Sound i em veig de menut, la mateixa edat que té ara Jan, meravellant-me amb aquelles gàbies que custodiaven passarells i caderneres, esquer perquè d’altres caigueren en la xarxa de l’enfilat. Allà a mà dreta, exactament allà, hi havia una bassa que per a mi era mar, llac, estany... D’un dia a l’altre la trobava plena d’uns cordills llarguíssims, gelatinosos,transparents, farcits de boletes negres. Més endavant tota la vora s’omplia de capgrossos i calia només esperar, esperar que el temps portara a terme la metamorfosi. Em desvie del camí i vaig cap a on crec que devia haver-hi la bassa. Camine a poc a poc, intentant no fer soroll, veient en mi el xiquet de fa tants anys i sent encara el salt de la granota, el so de l’aigua.

AGERMANA'T

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next