El color primigeni 

13 octubre 2019 06:00h
Foto: Pexels


Recordar és anar
a la recerca del color primigeni.

Marta alça el cap una vegada més, observant-se el rostre reflectit a l’espill que té al davant. Des de fa uns mesos pinta quasi sense descans, retratant-se una i altra vegada amb una insistència ferotge. Ho fa sense pensar, deixant-se guiar per l’instint. Quan es cansa del seu reflex, es dedica a pintar de memòria les cares de totes aquelles persones que han passat per la seua vida que, als seus 67 anys, en són ja un bon grapat. Tot i la varietat de trets, edats i procedències de les fonts d’inspiració, a mesura que passa el temps, li dóna la sensació que ulls, boques, nassos i orelles cobren vida pròpia i van saltant de cara en cara, conformant personatges nous i desconeguts. Però, entre els traços de colors exaltats, troba sempre la mateixa mirada perduda i desconcertada que li retorna l’espill quan s’autoretrata. Es tracta d’un gest indefinible, entre trist i decidit, impregnat al mateix temps per un vel de saviesa que dura només uns segons, els necessaris per a recordar que no hi ha temps a perdre. Llavors, es concentra en la paleta i redobla la velocitat dels pinzells, que creen sense descans colors als quals no sap posar ja nom, tot evitant mirar la carta que reposa des de fa uns mesos sobre la taula de l’estudi i que s’ha negat a guardar. No obstant això, no vol perdre de vista els fulls, doblats i llegits ja en incomptables ocasions, que li testimonien la pròxima caducitat dels records.

Just quan està a punt de dibuixar el contorn de la galta amb un intens blau ultramar, escolta com s’obri la porta i la veu de la neboda Anna cridant-la s’escampa per tota la casa. Havia oblidat que vindria i havia oblidat també que li portaria el dinar. De fet, ni tan sols recordava que encara no havia dinat. Quan la jove la troba, li lleva suaument els pinzells de les mans i l’abraça, ignorant les taques que la cobreixen quasi per complet. Dinen juntes a la cuina mentre trenen una conversa farcida d’anècdotes i records dels que Anna pren nota curosament a una llibreta. Ha decidit recollir totes les vivències de sa tia en un llibre del que parla sempre amb entusiasme.

Marta somriu, contagiada per l’energia juvenil de la neboda. En acabar de dinar, li pren la mà i la condueix de nou a l’estudi, la fa seure junt a la finestra i observa com la llum d’aquell lloc li fa encara més intens el blau turquesa dels ulls. Sense dir res, disposa un llenç en blanc al cavallet i comença a pintar-la. Potser d’ací poc no recorde el seu nom, però mentre puga trobar l’amor i el color a dintre seu, seguirà pintant.

Alba Fluixà Pelufo (escriptora i artista plàstica)

AGERMANA'T

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next