No m’agrada el futbol. Ja ho he dit. No he pogut dominar, ni de gran ni de menut, cap esport que es jugue amb un baló o una pilota. Pertany a eixa minoria de la població que preferix veure un bon documental a un partit de futbol. Així i tot, soc capaç de mantindre una llarga conversa sobre aquest esport amb qualsevol entés. Els mitjans de comunicació li dediquen amplis espais per a informar-nos-en fins i tot dels detalls més insubstancials. Per tant, és difícil, si no impossible, que no te n’arribe cap notícia.
A més, els meus dos fills són grans aficionats al futbol. Encara que cadascun és seguidor d’una entitat esportiva diferent. El major, que a diferència del menut mai no ha practicat cap esport, és capaç de veure durant un cap de setmana cinc partits entre els que presencia a l’Estadi José Claramunt i els que li oferixen l’ordinador i l’aparell de televisió.
Aquest estiu, cada vegada que entrava en internet, m’apareixien unes finestretes a un costat de la pantalla en les quals un conegut diari esportiu m’oferia píndoles d’informació. U ja no va al quiosc a comprar la premsa, és la premsa la que va buscar-lo a ell. No sé per què m’oferixen aquestes píndoles, encara que sospite que la qüestió està relacionada amb un dia que li vaig deixar l’ordinador al meu major.
Durant tot el mes d’agost he assistit, minut a minut, a les negociacions entre el PSG i el Barcelona FC per la recompra de Neymar. Un vertader conte, en el qual el ventafocs, cansat de menyspreus, vol tornar a can Barça, però l’avara madrastra no el deixa, vol més i més euros a canvi. En aquesta rondalla no ha faltat tampoc el rabosot espavilat que, amb traïdoria, ha volgut endur-se la protagonista a la Casa Blanca. No, no s’equivoquen, no parle de Trump, sinó de Florentino.
El ball de xifres ha estat realment obscé.
Enguany el culebró estrella, vull dir el de Neymar, ha tingut competència, el pols entre l’Open Arms i Matteo Salvini amb una Unió Europea apàtica com a espectadora i la vicepresidenta Carmen Calvo fent comentaris desafortunats; els incendis a Brasil i la posició del president Jair Bolsonaro amb l’aparició en escena del president Macron; Boris Johnson, l’home que no es pentina, i el Brexit dur… Però el que més ombra li ha fet al futbolista brasiler, que ara diuen que està trist i cabrejat, és el conte protagonitzat pel polític socialista Pedro Sánchez Pérez-Castejón, un relat on torna a aparéixer Carmen Calvo i les seues veritats a mitges.
Sánchez és un polític que vol formar un govern monocolor tot demanant, si no exigint, el vot als partits de la dreta i als de l’esquerra. Porta no sé quants mesos treballant per a constituir un nou govern, però fa com l’ase lligat a la sínia, que hi pega una volta i una altra sense anar enlloc. De la sínia de Sánchez em pareix que no ix aigua clara i acabarem anant a unes noves eleccions.
Hi ha ciutadans que han acabat barrejant l’argument i els personatges de d’un relat i de l’altre i han demanat a la presidència del Barcelona FC que faça una bona oferta i que tanque d’una vegada les negociacions perquè Pedro Sánchez puga formar govern d’una vegada per totes.
