El discurs del rei (Montsó, 1363): Pere terç clama per la unitat del país contra Castella

Cinquanta anys de regnat. Pere III és un monarca clau en la història dels Països Catalans. Polític brillant, ell encarna l'època de plenitud de la Corona Catalanoaragonesa. En 1363, a Montsó, pronuncià un discurs abrandat per la unió del país (de Tarassona entrò a Salses e de Salses entrò a Guardamar) contra l'agressió castellana. 

Montsó, Corts generals de la Corona de catalans i aragonesos. El rei Pere III —terç— demana unitat, la unió del país contra l’agressió castellana. Pere I «el Cruel», rei dels castellans, pretén convertir les terres dels quatre pals de gules en or en un apèndix de Castella, en la «Nova Castella», com li agradava dir. Tots els recursos de l’estat castellà, sense cap mena d’escrúpol i vergonya, s’empren en l’esforç militar per anihilar la Corona bastida per la nissaga de Ramon Berenguer IV. Pere III convoca Corts generals de tots els seus estats a Montsó per a fer front a la dramàtica situació. Calen diners per a pagar exèrcits i tothom ha de cooperar. Les Corts, però, s’ofusquen en llargues discussions. Dos mesos de debats eixorcs i els castellans a tocar de Saragossa, esgoten la paciència de Pere III. El rei, l’11 de febrer de 1363, decideix agafar el bou per les banyes en un discurs, punyent i directe, convertit en peça mestra de la retòrica política catalana. L’al·legat del rei convencé. Tots els estats s’avingueren a concedir els subsidis que el rei demanava, els quals, per a ser recaptats, donaren lloc a les «diputacions del general», institucions delegades de les Corts que, temps a vindre, esdevingueren òrgans imprescindibles per al govern de cada territori de la Corona.

Pere III nasqué a Balaguer (la Noguera), el primer diumenge de setembre de l’any 1319; ell diu que el dia 5 a la "Crònica" que escrigué, però en realitat fou el dia 2, si realment fou diumenge. 

Pere III, que regnà cinquanta anys, és un monarca clau en la història de catalans (òbviament, inclosos els valencians) i aragonesos. Ell és qui dota a l’escut de la ciutat de València amb les dues «L» de lleial i qui, com a privilegi, el coronà; i d’ell és l’escut, amb la cimera del drac alat, que hui dia fa servir institucionalment la Generalitat Valenciana. Nasqué ara fa justament set-cents anys a Balaguer (la Noguera), capital del comtat d’Urgell, encara que, lamentablement, l’efemèride ha passat desapercebuda arreu de les terres que un dia regí. Punyetes!: ja veieu el cas que li fan a la història pàtria els polítics de poltrona, prebenda i canongia, a banda i banda del rierol de la Sénia. Els uns, com els «tractadors» (encarregats de calcular el subsidi a concedir al rei), perden el temps en inútils «eixamplaments de bases» i prosaismes diversos per a no desagradar el Pere «el Cruel» de torn que ara resideix a Madrid; i els altres van fent, cul ben assegut en presumptuoses cadires, en marxa triomfal —tots a una veu!— cap a la presa de pèl final. Vés què hi farem!

Amb Pere III la senyera onejà orgullosa sobre l’Acròpolis d’Atenes (aleshores, en català, en deien Cetines). D’ell és el cèlebre elogi, fet per un home medieval, de la cèlebre edificació de la Grècia clàssica: "lo dit castell sia la pus rica joia que al món sia e tal que entre tots los reis de cristians envides lo porien fer semblant". 

Pere III: «per defendre la nostra corona e lo nostre regne»

Pere III nasqué el primer diumenge de setembre de l’any 1319, ell diu que el dia 5 a la Crònica que escrigué, però en realitat fou el dia 2, si realment fou diumenge. En tot cas, en setembre de 1319, ara fa set centenars d’anys; motiu suficient —dic jo— per remembrar la seua figura humana i política, sobretot política, perquè possiblement fou el millor estadista, amb vicis i virtuts, nascut en terra catalana de tots els temps. Amb ell la senyera onejà orgullosa sobre l’Acròpolis d’Atenes (aleshores, en català, en deien Cetines); que, precisament, d’ell és el gran elogi, fet per un home medieval, de la cèlebre edificació de la Grècia clàssica: «lo dit castell sia la pus rica joia que al món sia e tal que entre tots los reis de cristians envides lo porien fer semblant». I és que Pere III era un polític il·lustrat, amb estudis, d’eixos que trobem a faltar hui dia; un home que es delia per la ciència, per la història, per l’art i que s’atrevia a compondre versos a la manera trobadoresca d’aleshores. A aquest, el Donald Trump del moment mai no s’hagués atrevit a etzibar-li sit down!, com succeí amb el genuflex espanyolet de Pedro Sánchez el passat mes de juny. Pere III, si calia, tenia la suficient mala bava política per a replicar amb contundència i reeixir. I —vaja!— amb un Pere III hui dia, actualitzat, us assegure que els que haguessen rebut de valent, l’1 d’octubre de 2017, són els piolins i no pas els votants. Ep! No ho dic debades. El Pere «el Cruel» —ben xulo ell— s’atreví a vindre a Barcelona, fou el 10 de juny de 1359, i en sortí ben escaldat, ell i el seu almirall, el genovès Egidio Boccaneigra. A València ho intentà dues vegades, en 1359 i en 1364, i els valencians respongueren amb un alè patriòtic mereixedor que el rei de tots els catalans els recompensés amb les dues «L» de ciutat lleial. A l’extrem sud, la vila d’Oriola, ben catalana aleshores, resistí heroicament el setge a què fou sotmesa i encara que, finalment, caigué en mans dels castellans en 1365, Pere III la recompensà i li concedí la divisa Semper prevaluit ensis vester («La vostra espasa sempre prevalgué»). No li faltava raó a Pere III quan al seu discurs a Montsó de febrer de 1363 reconegué que el regne —el país— s’havia conquerit i guanyat amb l’ajut imprescindible dels súbdits del rei d’Aragó i comte de Barcelona.

En juny de 1359 les galeres de Pere I de Castella atacaren Barcelona. En sortiren ben escaldats. Els barcelonins, amb el seu rei al capdavant, venceren l'invasor. El rei castellà ho intentà també amb València, dues vegades (1359 i 1364), i en les dues acabà amb la cua entre les cames. 

Pere III, ell així feia anomenar-se, amb el numeral III (terç). El «IV» se’l tragué del barret l’historiador aragonès Jerónimo Zurita al segle XVI, en incloure en la numeració els reis aragonesos anteriors amb la unió amb Catalunya (1137). A Espanya el numeral a fet fortuna, és clar, perquè no és català; i a València —ai València— hi ha qui li posa en els temps d’ara el «IV», a l’espanyola, o, si s’escau, el «II», que seria el més propi d’un reialme privatiu, que el valencià mai no ho fou. Altrament, a Mallorca seria l’«I», però el regne insular, quan Pere III el reintegrà a la seua Corona, l’annexionà directament al Principat de Catalunya. En fi, deixem-ho en «III», que és com ell s’anomenava i l’anomenaven. Un altra cosa són els àlies de tot rei. Pere III en té dos: «el Cerimoniós», per ser home tant amant del cerimonial cortesà; i «el del Punyalet», pel costum que tenia de cenyir una daga a la seua cintura, daga —diu la llegenda— amb la qual destrossà els privilegis de la rebel Unió aragonesa.

Pere III sempre pretengué una Corona unida, "de Tarassona entrò a Salses e de Salses entrò a Guardamar". Guardamar, per la seua condició de fita del Regne, rebé de valent: en 1358 resistí l’escomesa de l’estol castellanogenovès, però l’any següent fou conquerida, per la mateixa flota que fracassà davant Barcelona. Tot el sud valencià patí els atacs castellans. 

Pere III sempre pretengué una Corona unida, «de Tarassona entrò a Salses e de Salses entrò a Guardamar». Vatua! Resulta que la cèlebre frase dels punts cardinals de la llengua catalana se la inventà el rei nascut a Balaguer. Sí, ja veieu, una altra cosa que li devem. Més enllà de Guardamar, la fita meridional del Regne de València, ja no hi havia res, que Torrevella sorgí als inicis del segle XIX. Guardamar, per la seua condició de fita del Regne, rebé de valent: en 1358 resistí l’escomesa de l’estol castellanogenovès, però l’any següent fou conquerida, per la mateixa flota que fracassà davant Barcelona. Pere III, val a dir-ho, no ho perdonà: pensà que les defenses de Guardamar podien haver fet més i com a càstig, relegà la vila a aldea d’Oriola. Però, vaja!, penseu que el rei castellà venia contra els catalans amb l’ajut dels genovesos (imprescindibles pels seus navilis), els portuguesos (que li deien sí bwana a tot) i els granadins (que no li podien —no s’atrevien— dir-li que no).

Quanta raó tenia la reina Elionor de Sicília quan li deia al seu espòs Pere III, «no cases la xiqueta amb el castellanot», però Pere III, cabut, la casà. D'això sorgí la dinastia Trastàmara que s'entronitzà a la Corona Catalanoaragonesa en 1412. Elionor fou la mare del rei Ferran I "el d'Antequera". 

La guerra dels Dos Peres

Jaume II conquerí als castellans Alacant, Elx, Oriola i totes les terres del sud del Regne de Valencià; més aïna reconquerí allò que el seu avi, Jaume I, conquerí i colonitzà amb catalans en 1265-1266. Castella reconegué a contracor aquesta pèrdua territorial, però afeblida per les minories dels seus reis (primer Ferran IV i després Alfons IX) l’acatà. Ara bé, si s’esqueia l’oportunitat, vindria a per Alacant i, més encara, a per la mateixa ciutat de València. La Carpetovetònia mesetària sempre ha tingut una fixació malaltissa en València, des dels temps del Cid Campeador. I si no València, Alzira, Xàtiva, i tot allò que de la vella Xarc-alandalús es pogués engolir. Això era abans, la qual cosa, desgraciadament, es convertí en realitat quan Ferran II vengué pàtria i vergonya perquè es delia a ser el «V» de Castella. Després vingueren els guiris eixos acastellanats dits els Habsburg, prolegomen de la pesta borbònica que encara dura. Els catalans sobrevisqueren a la bubònica, però la borbònica encara la suportem. Quanta raó tenia la reina Elionor de Sicília quan li deia al seu espòs Pere III, «no cases la xiqueta amb el castellanot», però Pere III, cabut, la casà. Vaja! Tenia les mans lligades amb el vencedor de Montiel (1369), el bastard de Castella que assassinà el seu germà Pere I. Això acabà amb la guerra, sí, però no amb les ànsies carpetovetòniques de fer la península Ibèrica un vedat castellà. El fill del bastard Enric, Joan, es casà amb la catalana Elionor i d’això sorgí la dinastia dels Trastàmares entronitzats a la Corona de catalans i aragonesos, amb el decisiu ajut del frare dominicà —i sant!— Vicent Ferrer, de la qual descendeix el cabronàs de Ferran II. Els castellans (autoproclamats els únics espanyols), finalment, han acabat engolint-nos, fent-nos espanyols a base d’apòzema borbònica i xarop franquista, però —ep!— encara no ens han digerit, i de nosaltres depèn que tinguen una mala digestió, els entre basca i, finalment, tant de bo, ens regurgiten.

La guerra dels Dos Peres (1356-1369) fou la primera gran guerra d’anihilament de la nació catalana. La guerra acabà en 1369 amb la mort violenta del rei Pere I «el Cruel» de Castella. 

La guerra dels Dos Peres (1356-1369) fou la primera gran guerra d’anihilament de la nació catalana. Aquesta els anihiladors la perderen, però cinc segles després, en la de 1704-1713 reeixiren, amb els Borbons com a campions de la Carpetovetònia anorreadora. I d’aquella pols vénen aquests fangs. Pere III plantà cara i vencé, i amb ell venceren els catalans, i els aragonesos —val a dir-ho— també, que aleshores no eren uns desvirgagallines carpetovetonitzats com el catalanòfob del Lambán. La guerra acabà en 1369 amb la mort de Pere I «el Cruel». No li deien això de «cruel» debades, puix que el subjecte sotmetia les seues víctimes als més despietats turments: les bullia, les rostia... Un sàdic total. Pere III, val a dir-ho, no era cap santet, però comparat amb el seu homònim castellà era la mare Teresa de Calcuta. A Pere «el Cruel» l’assassinà a traïció el seu germà bastard Enric. I Enric fou coronat rei de Castella i de l’aliança amb Pere III si t’he vist ja no me’n recorde, se n’oblidà. Fins i tot fou capaç d’annexionar a Castella Jumella i l’Alt Vinalopó (Villena i Saix). La tensió entre el nou rei de Castella i el rei català s’apaivagà amb la pau d’Almazán (Sória), el 12 d’abril de 1375. El preu de les pèrdues territorials valencianes les pagà el castellà (180.000 florins) i ací pau i allà —de moment— glòria. Bé, no tanta. Pere III, i això que era un polític hàbil i astut, clavà la pota: comprometé la seua filla Elionor amb el fill del Castella. Vaja! En aquell moment, amb dos fills mascles vius i ben casats, qui pensava aleshores en el col·lapse dinàstic de la nissaga dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó?

Davant el perill per la nova agressió de Pere I de Castella, Pere III convocà Corts generals (de tots els estats de la Corona) a Montsó (Aragó), a la imatge. Les Corts s'iniciaren el 10 de novembre de 1362. Després de mesos de debats, el rei es decidí a actuar. El discurs que pronuncià fou determinant perquè li fossen concedits els subsidis que demanava. 

El discurs a les Corts de Montsó de 1362-1363.

Però fins a arribar ací, a la pau amb Castella, molts esdeveniments s’havien succeït. Hi hagué un moment en què la Corona de Pere III se n’anava en orris, i vet ací la convocatòria de corts generals (per a tots els estats catalanoaragonesos) a Montsó (Aragó), que s’obriren formalment el 10 de novembre de 1362.

El rei, afeixugat per l’ofensiva castellana que li havia pres Calataiud i Saragossa, convoca Corts. Necessita calerons per a pagar els exèrcits que han de defensar els seus estats i, vatua!, hi ha qui encara posa pegues. Com és possible? El rei reconegué —i no ho deia debades— que s’enfrontava a la solució final de la Corona de catalans i aragonesos: «Ara donam-nos a gran desastre e gran desaventura, que açò que havem jurcat a conquerir cinc-cents anys perdam en quinze dies». Vatua! La situació era complicada, complicadíssima, però els comissionats de les Corts d’Aragó i el Regne de València —ai llas!— no es posaven d’acord. Val a dir que els representants de les Corts catalanes (catalans estrictes i mallorquins) sí. No és debades que Pere III escrigués a la seua Crònica de Catalunya: «Oh terra beneita, poblada de lleialtat». Pere III, home avesat a l’oratòria més abrandada, pren la paraula l’11 de febrer de 1363. Està fart dels «tractadors» que de la part d’Aragó i també de València li discuteixen el subsidi. A València, això té la seua explicació: els castellans havien envaït el Regne i la composició de les Corts ha restat greument delmada. El discurs, ple de patetisme, és commovedor i interpel·la els assistents. Pronunciat el parlament, no hi ha dubtes, cal aprovar els subsidis, donar al rei el que demana i que, amb l’ajut de Déu, puga foragitar els castellans de les terres d’Aragó i València. Però, veiem, directament, què és el que hi digué.

"Ara donam-nos a gran desastre e gran desaventura, que açò que havem jurcat a conquerir cinc-cents anys perdam en quinze dies". Pere III, de manera molt expressiva i punyent, demanà a Montsó la col·laboració de tothom en la guerra contra Castella. 

«A nostre senyor Déu ha plagut que nós som vostre rei e vostre príncep, e jassia nós no en siam dignes, emperò açò féu Ell per sa gràcia e per sa virtut. E sobre açò ens féu dues gràcies: la una, car lo senyor rei nostre pare no nasc primer, ans nasc primer l’infant en Jacme, qui renuncià al regne e es més en l’orde de Muntesa en aquell morí, e, en aprés, la primogenitura e lo regne pervenc al senyor nostre pare. Nós aitantpoc no nasquem primer, ans nasc primer l’infant n’Amfós; e aquell morí, e la primogenitura e lo regne pervenc a nós. E jassia Déus no ens haja fet grans de persona, emperò la volentat e lo cor havem aitant gran e aitant bastant com negun cavaller qui sia e·l món, de morir o viure per defendre la nostra corona e lo nostre regne, lo qual, los nostre predecessors ab ajuda dels vostres e nós seguints les llurs petjades ab auda vostar, hi havem treballat en conquerir e guanyar.

Ara donam-nos a gran desastre e gran desaventura, que açò que havem jurcat a conquerir cinc-cents anys perdam en quinze dies. E cientment vos deïm quinze dies, e no més avant, car segons los ardits que hui havem haüts, los quals ja hui ans de menjar vos intimam, lo rei de Castella s’atansa ab gran poder en aquestes partides, e entenem que se’n vendrà a Saragossa. E que nosaltres tuits siam ací, e a Saragossa haja tan poca defensió e tan poc recapte com sabets! Si es perd, per consegüent, no fem compte que el calla aturar entrò a la mar e entrò a Barcelona, e Barcelona no és tal ciutat que es pogués tenir a llong setge, per +o com no és posada en lloc que haja ne puga haver moltes viandes, ans se perdria a llong seti per fretura de viandes.

Rei del país, que volia un país unit, el país de la senyera dels quatre pals de gules en or. Les seues armes heràldiques, en representació eqüestre simplificada, són les que ara gasta la Generalitat Valenciana. 

E açò no esdevé per colpa nostra, ne aitantpoc per colpa vostra, ço és, que no hajats cor e volentat de ben servir, car tots temps los vostres predecessors han ben servit als nostres, e sí us havets vosaltres a nós. Mas tot açò esdevé per aquesta desaventura de qüestions e debats que havets entre vosaltres, qui cascuns volets vostre ben propri e guardats vostres privilegis e vostres llibertats; e los clergues dient, e los cavallers dient, que no deuen tant pagar com los nostres hòmens, e los nostres hòmens dient que sí. E sobre aquest debat havem estat de l’autumne entrò a la primavera, saul los catalans, que es són avenguts; e, a la veritat, han ho mills fet que no los altres, jassia que encara no ens han atorgat lo do. E sobre aquest debat nos e vosaltres nos perdem.

E si les nostres gents e aquelles per qui vosaltres sots ací sabien que açò esdevengués per vosaltres, qui sots tractadors, creem que cridarien tots, de Tarassona entrà a Salses e de Salses entrò a Guardamar: Muiren tots, en malguany, aquests tractadors! Muiren, qui així ens volen fer a tuit morir!

Si l'escut de València porta dues "L" i està coronat, és perquè fou dues vegades lleial al seu rei, en 1359 i en 1364, que es defensà contra l'atac castellà. 

Per què, si a morir havem, hajats per cert que no morrem ací, ans volem que vosaltres tots, prelats e clergues e cavallers e hòmens de ciutats e de viles, nos seguiscats a Saragossa, si cavalcant o a peu o en canusts hi sabíets tots anar, e que allí, o per tenir corts o per què es vulla, estigam per viure o per morir. E d’açò vos requerim, e açò deïm, ab tota aquella major expressió de cor que podem, e ab gran dolor que havem de la perdició nostra e vostra.»

El Principat de Catalunya contribuí amb 130.000 lliures anuals durant dos anys i set mesos, l’Aragó amb 60.000 i el Regne de València amb 53.000. Bé, hi hagué diners, amb els quals el rei pogué reclutar les poderoses companyies blanques de Bertrand du Guesclin que actuaven a la França de la guerra dels Cent Anys. El conflicte estava internacionalitzat des del principi amb la intromissió de Gènova, Portugal i el soldanat de Granada al costat de Castella. Finalment, com ja he apuntat, la guerra la perdé l’agressor, que pagà amb el seu regne i la seua vida ambició tan desmesurada. I fins ací una pinzellada d’un rei que marcà el segle XIV dels Països Catalans i que bé mereix ser recordat. La Universitat Catalana d’Estiu, que hui diumenge 19 d’agost s’inicia a la localitat de Prada, al Conflent (Catalunya Nord), sí que dedicarà unes jornades a la vida i el regnat de monarca tan important en la història de tots els catalans, siga quina siga la vora del rierol de la Sénia on habiten, de les Illes i fins i tot de l’Alguer. Fou Pere III, precisament, el rei del casal de Barcelona que conquerí la ciutat sarda en 1354 i la poblà de catalans. Benvinguda siga la idea. Que els fets i les gestes del rei Pere III, «el Cerimoniós» o «el del Punyalet», servisquen per il·lustrar la grandesa, l’empeny i la rauxa d’un país que no vol deixar de ser-ho.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next