A hores d’ara tothom hauria d’estar d’acord que el judici que aquest 12 de febrer comença marcarà el futur d’un estat que ja no se sosté per enlloc. No cal ser un expert per entendre que ens trobem davant un procés en paral·lel que mostrarà per tot el món l’Espanya del “a por ellos” com a patètica imatge de la societat espanyola. Un judici que, en definitiva, es recolza en l’argument de l’anticatalanisme com a injecció definitiva d’una dreta obsessionada a atiar un incendi que, òbviament, necessiten per dissimular les misèries d’una corrupció sistèmica.
També cal ser conscients que el judici apuntarà de ple la famosa Europa dels pobles que tant promulguen els grans líders europeus. Un ens volàtil que ha sigut incapaç de fer de mitjancer en un conflicte polític i, a més, ha deixat que un dels seus membres rebentara amb violència les protestes pacífiques d’una part del seu propi poble.
En un context tan hostil com el que ens trobem, s’està demostrant que no hi té cabuda una actitud dialògica perquè aquesta ha d’estar basada en el respecte mutu i, queda clar que, ara per ara, aquesta premissa s’albira, com a mínim, llunyana. I és que, a més, un dels interlocutors és Vox (ja no cal que els presentem), un partit vergonyosament legal i que va provocar amb la seua denúncia, en part, les accions policials que pretenien impedir el referèndum de l’1 d’octubre i que van suposar escorcolls a empreses, a pisos particulars, tancament de llocs web, les primeres detencions i fins i tot l’intent d’entrada a la seu de la CUP, en el marc de la investigació oberta pel jutjat número 13 de Barcelona. Recordem que aleshores Vox no tenia cap tipus de representació parlamentària, un fet sorprenent per la força que va demostrar amb la seua denúncia.
Arran de tot plegat, el despropòsit ha anat creixent fins a límits insospitats. Unes fronteres que van rebentar qualsevol tipus de valor democràtic en el moment que van empresonar els polítics encarregats d’executar el mandat d’un poble, d’una societat que lliurement volia demanar el dret legítim a decidir el seu futur.
D’aleshores ençà, el relat s’ha vist esquitxat per la manipulació i un constant degoteig de lèxic amb el qual han bombardejat una societat poc preparada per ser crítica amb els seus representants. I és que, mentre la Fiscalia del Tribunal Suprem demana 25 anys de presó per rebel•lió per a algun dels presos (colpeix recordar-ho), el tribunal alemany de Schleswig-Holstei ho negà rotundament en una decisió que, com a mínim, hauria de crear jurisprudència. De fet, ni la mateixa Advocacia de l’Estat compra aquest rebel relat.
Comptat i debatut, el judici del procés va més enllà de la sentència als polítics que el representaren. Es palesa la construcció manipulada d’un circ que volen vendre com a transparent i que retransmetran en obert, però que compta amb el que han anomenat: “realització institucional”, un eufemisme amb el qual els 7 jutges del jutjat tindran el control absolut de tots els detalls que s’emetran i de com es faran públics. Un recurs que han fet servir per excusar l’absència d’observadors internacionals en una mostra més que això de la transparència, a Espanya, no s’acaba d’entendre.
Definitivament Espanya està ressuscitant amb orgull l’ancestral afany colonitzador que a tants fracassos l’han empentat i, de moment, han aconseguit transformar un procés estrictament democràtic en un esdeveniment mediàtic. I crec que no caldrà recordar-los com els va anar al llarg de la seua “gloriosa” història…
