Tots els doctors dels còmics de ciència-ficció es fan conéixer amb un malnom que parle de les seues habilitats de combat: el doctor octopus té huit braços, sis d’ells mecànics; el doctor mort té connexió amb el més enllà, i en el cas del doctor Frankenstein, el malnom precedeix el significat associat després. El president Pedro Sánchez, doctor en economia per la Universitat Camilo José Cela, conseqüentment, passarà a la història com el Doctor Ultimàtum. Recentment, l’habitant principal de La Moncloa ha editat un llibre de la seua vida des de les primàries fins hui. Personalment, pense que un còmic hauria sigut molt més apropiat per acostar-se al personatge, novel·la gràfica, que perfectament podria haver-se titulat Doctor Ultimàtum: The revenge i estar ambientat en l’univers Marvel:
En el primer capítol del còmic: quan el doctor es postulà a president amb un pacte amb Ciutadans, necessitava el suport parlamentari de Podemos o del PP. El PP, com a força parlamentària amb més diputats, no estava disposat a cedir-li el govern a Sánchez, Podemos tampoc estava content de donar suport a un govern influït per Rivera i, finalment, ens vàrem abocar a la repetició d’eleccions. Per terminar d’arrodonir-ho, l’estratègia del PSOE per evitar negociar amb Podemos, Compromís i Unitat Popular aquesta possibilitat fou el kame-kame del sanxisme: l’ultimàtum mediàtic: “No cal negociar res més del pactat entre Ciutadans i socialistes, doncs l’esquerra haurà de triar entre jo i Mariano Rajoy” era la tesi del partit socialista d’aquells dies, i la va fer a les següents eleccions, del rebuig final a la investidura, el seu cavall de batalla.
Al segon episodi, quan Susana Díaz es va encarregar d’expulsar-lo i hagué de dimitir, ens trobem amb l’evolució del personatge, a qui explotarà un ultimàtum en les mans en el Comité Federal del PSOE, quan intentava que es votara a la búlgara per sobre dels òrgans de decisió. Després d’eixe accident de laboratori tothom el dóna per mort sense sospitar que s’ha transformat ja definitivament en el Doctor Ultimàtum: I tornarà a la càrrega amb la seua millor amenaça en unes primàries del PSOE plantejades a dues opcions: “O Pedro Sánchez o Mariano Rajoy al davant del PSOE”. Amb eixa magistral (i realista) comminació va tornar al punt de començament per a, finalment, en un gir dels esdeveniments, guanyar amb una moció de censura amb el mateix ultimàtum cap al PNB, Podem, ERC, Compromís, Bildu i PDeCat. Plantejada aquesta a dues opcions: “O Pedro Sánchez o Mariano Rajoy al capdavant del govern d’Espanya”. Exactament la mateixa via que inicialment va descartar Pedro Sánchez per llançar aquell primer ultimàtum experimental amb Albert Rivera del capítol inicial.
Arribats al nus; el poder comença a consumir-lo. En aquesta part de la trama ja no es pot diferenciar molt bé on termina el doctor Sánchez i on comença el Doctor Ultimàtum. El seu primer nomenament: Josep Borrell, més intimidació cap als partits catalans que ministre d’exteriors, és el primer signe que està perdent el control del seu superpoder i transformant-se en antiheroi. Així comença a operar l’ultimàtum com a eina política: durant el seu mandat ell i el seu equip de supervillans repeteixen dia i nit que no “els tremolarà el pols per aplicar l’article 155” a gust de la dreta més intolerant.
El punt de no retornament es dóna quan comença a aplicar la seua tècnica especial en política migratòria: a principis de desembre un pesquer de Santa Pola duu huit dies a la deriva al mediterrani. Sánchez rebutja donar permís a les autoritats valencianes per permetre-li atracar a casa. Finalment, el pesquer decideix desobeir i confrontar per primera vegada Pedro Sánchez, que va haver d’aconseguir que Malta l’acollira per canals extraoficials per a no haver de detenir activistes donant ajuda humanitària: en aquest moment el superpoder comença a donar senyals de debilitat i el protagonista es veu contra les cordes: ara com ara, com a resultat el Proactiva Open Arms es troba amarrat al Port de Barcelona.
A l’últim episodi, al nostre antiheroi se li escapa el poder de les mans. Doncs mentre Donald Trump decideix intentar donar un “colp suau” al govern de Nicolás Maduro, comença a augmentar la pressió sobre Espanya per ser catalitzador europeu de les relacions polítiques i econòmiques amb Llatinoamèrica. Ell, incapaç d’enfrontar-se a la seua pròpia arma feta servir contra ell, decideix cedir i transgredir el dret internacional amb els seus companys europeus, però amb la seua empenta: amb un ultimàtum de 8 dies a Maduro perquè convoque eleccions. Unes hores després, el posicionament de l’Organització d’Estats Americans i el Consell de Seguretat de l’ONU, favorable al no-intervencionisme en Veneçuela, engega a fer punyetes el termini de Sánchez a Maduro i posa en ridícul tant a ell com als presidents italià i francés, als quals arrossega amb ell. Fins i tot el parlament europeu menysprea aquest ultimàtum internacional votant abans del termini establert per Sánchez una resolució que va reconéixer Guaidó. Per rematar-ho, Maduro organitza una entrevista amb Jordi Évole el dia anterior a l’esgotament dels 8 dies on es fa evident la falta de rellevància internacional del moviment polític de l’executiu espanyol, del que hui dia intenten no parlar massa.
En aquest final apocalíptic arriba l’hora de la veritat: s’han d’aprovar els Pressupostos Generals de l’Estat mentre el Tribunal Suprem emet en streaming el juí als presos polítics catalans. La dreta fracassa parcialment en la seua manifestació demanant eleccions generals. El Doctor no ha mogut un dit perquè la fiscalia general de l’estat pose racionalitat en el procés judicial. Una diputada d’En Comú Podem i altra d’En Marea, en protesta pel bloqueig del vaixell humanitari i exigint inversions per a Galícia respectivament, votaran esmenes a la totalitat, la dreta (Ciutadans i PP) també. ERC i PDeCat, considerant que no hi existeix cap diferència entre la postura del PP i la postura del PSOE en les negociacions, també votaran esmenes a la totalitat. En total hi ha sis esmenes a la totalitat presentades per separat.
El president del Govern d’Espanya decideix passar a l’acció amb el seu atac “finisher”. Planteja un ultimàtum als grups parlamentaris mirant cap a Catalunya: si no s’aprova l’avantprojecte de Pressupostos Generals de l’Estat, s’anticiparan les eleccions generals a l’abril i guanyarà el PP amb Ciutadans i VOX. Així ho planteja el mateix doctor en persona. Joan Baldoví, portaveu de Compromís al Congrés dels Diputats, intenta evitar que aquest finalment es duga a terme proposant que els diferents grups voten, com el 2004, les esmenes a la totalitat per separat. Doncs, argumenta des de la tribuna, manca de lògica que ERC i el PP es posicionen en el mateix sentit en la votació. Això és inconcebible per al doctor ultimàtum, que busca mostrar seguretat i uneix els seus vots als del PP perquè totes les esmenes s’hagen de votar de manera conjunta. O tot o res és el substrat fonamental del seu super-poder: “Jo o el caos”. Finalment, el govern del doctor termina pres dels seus ultimàtums. La testosterona fa explotar pels aires una legislatura que cau precipitadament enfront de les eleccions autonòmiques i municipals amb possibilitats reals d’un reforçament del conservadorisme més extrem. Encara que, com en qualsevol volum de ciència-ficció, al final no sabrem si l’antiheroi mor o si tornarà en pròximes entregues reforçat i amb pitjor geni.
El Govern d’Espanya ha tingut una conducta ineficient en la publicació de la biografia recent del president en funcions de l’estat. Una novel·la gràfica seria molt mes representativa.
