El donyet dels regals (lll)

Foto: PIXABAY

Alguna cosa especial devia tenir aquest donyet dels regals que tots els xiquets als quals alguna persona els contava el conte realment creien en ell. La nit d'abans del seu aniversari els apareixia en un somni molt especial. Açò sí, a cada nen el donyet se li apareixia amb una roba i un aspecte diferenciador, segons les creences de cadascún dels xiquets que somiava amb ell i del lloc de naixement.

La història del donyet dels regals es remunta a l'època dels donyets, les fades, els mags, els bruixots i les bruixes, és a dir, tots aquells éssers màgics que compartien espai amb la resta de les persones.

Es conta que en una ciutat molt propera al mar Mediterrani vivia una família de quatre germanes i tres germans, molt humil i amb pocs recursos econòmics. Aquests set germans només tenien sa mare, ja que són pare va morir en un tràgic accident en les mines d’or de la reina.

Sempre que arribava l’aniversari d'algun dels xiquets la mare intentava obtindre els diners suficients per a fer-los un bon regal, sobretot per als més menuts, ja que els germans més majors entenien les dificultats que passava sa mare per a poder alimentar-los i vestir-los adequadament.

Però uns dies abans que la xiqueta més xicoteta de la família celebrara el sisé aniversari, la mare va reunir els tres germans més majors per a parlar amb ells:

–Mireu fills, falten uns dies per a l’aniversari de la xicoteta Mireia i la veritat és que la mare no té diners per a fer-li un regal. Així que hem de pensar què fem per a poder regalar-li alguna cosa ben bonica.

La germana gran, Cosmari, digué:  

–Mare, per què no parlem amb la tia Carla? Igual ella ens pot ajudar.

Abans que sa mare li contestara, Carles, que era el germà que seguia per edat a Cosmari, va dir:

–Cosmari, saps que la mama fa molts anys que no es parla amb ella...

Sense deixar que el germà acabarà la frase, Cosmari digué:

–Ja ho sé Carles, però no dic que vaja ella, sinó que anem nosaltres a parlar amb la tia i a contar-li el que ens passa. Segur que ens ajuda.

La mare no estava molt convençuda amb la idea de Cosmari, però després de rumiar-s'ho va accedir i els donà permís per anar a parlar amb sa tia.

Els tres germans més majors, Cosmari, Carles i Carlota, agafaren les motxilles amb un entrepà i una ampolla d’aigua per a cadascú i feren camí a ca la tia.

Al cap de tres hores i després de menjar-se l’entrepà i beures l’aigua, van arribar a un poble d’unes vint cases, amb molt pocs habitants, en el qual estava situada ca la tia, però feia tants anys que no anaven que els va costar una miqueta trobar-la. Quan ja per fi identificaren l’habitatge de la tia, trucaren a la porta, toc, toc, i al cap de pocs minuts de trucar es va sentir des de l’interior de l’habitatge:

–Per mil serps del desert! Qui és?

Aleshores, contestaren els xiquets:

–Hola, tia, som Cosmari, Carles i Carlota.

La tia contestà amb incredulitat mentre obria la porta:

–Però, xiquets, què feu ací? Quant de temps sense veure-vos! Que fa més de cinc anys que no vos veig!

En eixe moment els agafà quasi als tres alhora i els pegà una gran abraçada, dient-los:

–Però, què feu ací?

Els xiquets passaren al menjador i s'assegueren en unes de les cadires al voltant de la taula. Posteriorment passaren a contar-li el problema que tenien amb la seua germaneta i pels problemes econòmics que estaven passant.

La tia, fora de donar-los els diners per a comprar-li un regal els va enviar a veure una persona molt especial i que ella coneixia molt bé, els va donar un paperet amb una direcció molt estranya i un xicotet plànol per a anar i els va dir:

–Seguiu aquestes instruccions i trobareu el que voleu.

Els xiquets agafaren les motxilles, li pegaren una gran abraçada i s’acomiadaren de la seua tia i se n’anaren a buscar aquesta persona, o això pensaven ells.

CONTINUARÀ...

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next