Ni la raó, ni la voluntat, ni els exercicis espirituals poden dominar, canalitzar, afeblir o guiar les passions. L’estoïcisme i Descartes, a través del logos i la volonté, han pretès sotmetre els afectes. Si la solució a una oposició no es planteja de manera col·laborativa sempre hi haurà un ‘amo’ que s’impose, s’anomene raó o voluntat. La transició que duu de la imaginació a la raó, i finalment al voler, no s’acompleix si ens aturem al segon graó. Cal activar els afectes mitjançant el coneixement, i així obviar la llosa de la malenconia.
Hom no estima, no suporta, el servilisme voluntari –La Boétie–, ni l’estat de minoritat –Kant– per tal d’escapolir-se de l’opressió, sinó que la potència de ser, d’existir, si és feble, perpetua la infelicitat, la inseguretat, la maldat. La resolució de conflictes que obren el camí del conèixer a les passions és la via que reactiva el desig, darrer graó en la construcció d’un ésser complet, potent.
Han passat vuitanta anys des del final de la guerra civil i els darrers quaranta anys els hem passat pensant, cofois, que cada any ens hi allunyàvem una mica d’aquell ‘context’, que havíem triomfat sobre la barbàrie que la va justificar –es deia–, la idea de la unitat de la pàtria catòlica, l’imperi de Castella sobre Hispània. Una idea, una barbàrie, que se sustenta sobre el fet que l’imaginari castellà considera, des de finals del segle XIII, que l’universal cristià de civilització, pel que fa a la Península, hi tingué principi, i que són els únics i legítims descendents dels gots. També els catalans hi combregàrem amb la providència entre aquesta època i finals del XV (Desclot. Muntaner), però mai vàrem prendre la part pel tot. Mai ens hi lliurarem de la maledicció fins que no ens convertim en un tot independent. Un Estat. Catalunya hi pensa.
A les Illes la cosa trontolla i s’ha passat, en aquests quaranta anys, d’uns moments importants de mobilitzacions i millora del finançament (1999) a un d’estancament de la societat civil i les institucions (2019). Al País Valencià el fracàs és manifest. No s’han garantit els drets lingüístics, ni s’ha facilitat l’accés a la llengua, ni se n’ha augmentat l’ús social, ni la funció exemplar dels polítics, en usar-la, s’ha aconseguit, ni es compleix la llei, ni es preveu la relació inherent entre cohesió social i aprenentatge d’adults o la manifesta correspondència entre benefici econòmic i foment de la cultura.
Al País Valencià, culturalment i territorialment, el sentiment nacional, que no tenim, ens condueix indefectiblement a identificar-nos amb Espanya, tot i rebre clatellades a dojo per l’única raó de ser-ho, valencians. Aquesta aversió castellana envers nosaltres la rebem pel fet de ser altres que ells, castellans. I malgrat un temps fórem catalans i compartírem emocionalment el fet de ser de la mateixa nació per llengua i territori i patírem les mateixes pèrdues, de reputació i poder, unificació dinàstica catòlica i imperial, glorificació divina de Castella, supremacisme i assimilació, hegemonia en fi de la centralitat castellana (XV-XVI), i quedàrem com cucs, encara no hem entès que el cel no es guanya fomentant l’autoodi. El nostre altre és català. I per aqueixa raó, i no cap altra, ens menystenen, per bé que no siguem naturals de Catalunya.
La pàtria espanyola va prenent forma forta d’annexió i no d’integració a mitjans segle XVII, amb Felip II i Déu, uns valors indiscutibles que justificaven altre cop la barbàrie de considerar enemics els catalans, i rodalies, per l’única raó de ser-ho (altre cop Erasme). I a Madrid hom se’n temia ja que, per ser-ho, si ho olen, no t’apallissen. Com ara. A nosaltres, però, si escridassen una senyera a Andalusia, quatre-cents anys després, ens sembla que serà per confusió, i ens en fotem, cofois.
Durant la primera guerra de secessió catalana (1640-1652), l’anomenada dels Segadors, ja s’havia consumat l’aversió contra lo català in extenso, per allò de la nació que parla la mateixa llengua, i aquí encara hi érem (cada dia menys, val a dir), però sobretot el focus se centrava ja sobre el territori, el Principat, i els naturals. A nosaltres, valencians, no ens acusaven aleshores d’ingovernables, deslleials, enemics, que precisen urgentment de llei, jou i justícia, com ara els independentistes, o els de la marca morada (que és raó adduïda per no deixar-los entrar en el govern); no, nosaltres, ja aleshores, i ara, passàvem, passem, per invisibles, i ni tan sols ara que podríem remeiar-ho, que tenim l’opció de fer-nos presents políticament –que és l’única manera de ser-ho (Fichte ja va dir que si fas filosofia estàs mort)-, ho fem, i mantenim equidistàncies ignominioses. Ni aleshores ni ara aixecaríem la bufa del poble castellà contra nosaltres, ni desencadenaríem llurs passions de menyspreu i aversió. No, això va funcionar quan encara érem conscients de pertànyer a la Corona Aragonesa, però 1714 estava massa a prop. Ètnicament ens havíem lliurat. Els catalans no. La seva sang s’havia de porgar. La seva memòria s’havia d’abolir. A partir d’aquí el català serà un enemic en l’imaginari col·lectiu hispà. I fins ara.
Tampoc no estan ben vistos ministres morats si d’Estat parlem. Ni d’altres ministeris tampoc. De la mateixa manera que no estan ben vistos els catalans governant-se a si mateix (art. 155 de la Constitució). Les coses no han mudat gaire des del segle XIII. Pelai i Covadonga és el lloc sagrat dels borbons, hereus indiscutible dels gots, i contra això no es pot combatre. Quan la pàtria té el seu origen diví ja has begut oli. Les Cròniques catalanes són una broma devora aquesta fe.
Fa vuitanta anys que va acabar la guerra civil i en fa quaranta que fracassem en pensar que ens n’hi hem allunyat una espurna d’aquell foc maleït, cofois. La història ens ho recorda i nosaltres, valencians, ho oblidem. Hi ha qui hi pensa i fa reunions on es parla d’identitats nacionals i nacionalisme a l’Estat espanyol a l’època contemporània; qui se n’ocupa dels orígens històrics de l’anticatalanisme i la seva condició sistèmica. Faríem bé de prendre’n nota, si no volíem fracassar quaranta anys més i dissoldre’ns definitivament.
Fa quaranta anys una il·lusió de ser ens acomboiava, en general. La generació nascuda entre 1955 i 1965, la primera que tingué accés a una formació universitària i opcions reals de poder trenta, quaranta anys després en una suposada democràcia tenia l’obligació moral de resoldre una qüestió cabdal, que no ha solucionat. És lícit prendre la part pel tot malgrat conèixer que hom afig al cabàs fruita que considera podrida? És ètic permetre que tot el cabàs se’n vaja en orris per no deixar partir la part que es considera infectada? Que no sabem ja que el nostre fracàs pot hipotecar les generacions que han d’arribar? Deixem cavalcar la malenconia del Barroc quixotesc, l’ètica aristocràtica i la imaginació de la qual impedeixen a la seguretat triomfar sobre la por i l’esperança hipotecada i desenvolupem un saber adequat i certeses compartides. Fem, finalment, una geometria de les passions, que ens permeta fer-ne un ús polític i filosòfic adient, coherent i cohesionat.
Ni la separació platoniana d’ànima racional i irracional –aquesta darrera atribuïda a la classe baixa de la polis-, ni el projecte aristotèlic d’educació i persuasió de les passions, ni l’opció de l’estoïcisme contemporani de disciplina en els moments tèrbols, ni el pascalià d’esperança i temor de Déu, no ens serveixen per tal de convertir-nos d’homes en ciutadans. Ni el virtuosisme jesuític de la imaginació allibera de la tenalla, de no ser lliures, ni el luteranisme que ens pretén més forts després de cada caiguda, ni el calvinisme que barata dubtes per hedonisme, ens serveixen.
Políticament la utopia d’un Estat òptim exempt de passions, o d’un d’astut que instrumentalment les use en funció del lloc de cadascú, tampoc no ens allibera. Ni el govern despòtic de les passions (raó/voluntat), ni la impotència condemnatòria, condueixen a la llibertat i a la utilitat individual i comuna. Únicament el desig d’un poble el pot alliberar de les emocions inadequades, en fer servir el coneixement per tornar-les, adequadament, estimables. La necessària utilitat de la llibertat.
A molts les preguntes suara esmentades li recordaran aquella que plantejava si el nostre senyor era senyor de les seues espardenyes; bajanades. Però si la pretensió dels castellans des de sempre ha estat fer neta la sang contaminada dels catalans, fer-los oblidar usos i costums i imposar les catòliques majestats castellanes, on rau la diferència entre aquesta posició i la que s’usava contra els jueus per la banda dels nazis, o la que s’emprava contra moros i jueus a la península ibèrica quan la supremacia castellana era ben notòria i evident? Bajanades?
