El fred no fa la neu

3 febrer 2019 06:00h

Ha passat el temps, i l’únic que sé és que l’ombra no sempre arriba als cossos. Que la carn amb què fem els sentiments sovint acaba engreixant els núvols que s’esvaeixen un dia. I, al darrere, saps que no hi ha res.

Fa dies que ratlle incessantment aquest full intentant trobar la veritat dels meus fets, potser de la fel que m’acompanya. Però el no-res és quasi sempre absolut, la millor resposta fos no dir un sol mot, deixar que els instants comencen a recolzar-se en la seua nit interior. A fora, la fosca no és res comparada a la que m’acompanya en aquests temps. Si és que hi ha temps. Si és que ja no sóc res més que un fantasma.

A l’inici, la qüestió havia estat arribar al centre, al punt marcat al plànol. Seguir un itinerari. Prendre el bitllet i no fer cap pregunta. Una porta oberta, una segona que es tancava, i després caminar, quasi sempre sense rumb. Més portes obertes quedaren, marcant un destí. I mans assenyalant-se, o dient coses que no serien més que falses, manipulacions que ara puc entendre, ara que ja res no té sentit.

Un viatge, llavors, emmudit pels colors punxeguts d’aquest paisatge desolat. Res no m’espera. Fugir, de qui? Aquesta paraula és ben bé una evidència. Mes jo he volgut evitar tot el rastre, fins i tot el que m’ha dut fins a la meua desesperació. Tancar la porta, la darrera porta. Mirar per darrer colp a allò que guardaria aquesta catacumba. I decidir que no tindria molt de sentit continuar parlant, cridant, demanant que algun dia poguera tornar a obrir-se...

Mes si hom em demanara l’inici, què en sabria dir? Argüir que les coses no eren com les pensava. Que la pell era l’embolcall de l’ésser més pervers. Lluitaria, llavors, contra mi mateix, com qui veu el verí que sura i pren el got i se’l beu tot sencer, no esperant de sobreviure.

Mes la supervivència s’ha produït. A cada dia, una nova llum, enfosquida pels encenalls de l’anterior, consumida i renascuda. A cada paraula, haver d’inventar formes d’expressió que no conec si poden arribar a existir. Ser el fum que duu a barrinar les deformes extremitats del cos que m’està esdevenint per cau. Ser monstre, o ser l’heroi. Ves per on, cap de les preguntes no té resposta.

Dies enllà, hauria convingut pensar en les marques. Qui m’hauria d’acompanyar, a qui haurien de pertànyer? Les resseguia amb els dits, com qui llegeix un text marcat a la pàgina. Primeres, irregulars, marcades a foc, amb materials eteris, encaixonant el solc a la fusta. Després, notar les variacions que pren el dubte quan hom no sap si arriba a existir. Colp de cec, tornar a l’inici. Mes l’inici torna a dur-te a aquesta cambra sense llum. Sense esperança, comences a entendre el sentit de les coses que no en tenen. Què en sap la soledat del seu nom esquiu?

I quan les marques foren l’únic dels camins que podia entendre, saber desxifrar-los encara m’hauria enfonsat més a dins d’aquesta ferotge idolatria de l’absurd.

Aviat, ho sé, hauré de començar a parlar directament amb les parets, amb els ossos que romanen exhausts i, amb tot, encara em miren, com volent donar a entendre la seua compassió pel més impur dels que respiren.

Més endavant, quan les fulles, el tronc, vagen abocant el seu cos en el meu, hi haurà un perfil únic, un intent per regenerar una existència que no s’ha acabat de mirar sinó amb menyspreu i foscor. Les cordes seran tendons amb què tocar l’arpa del destí. Ara, les mans tornen a l’aigua. I de l’aigua, el gel se n’ha fet una col·lecció d'engendres. Mes no pots mirar. No pots obrir el darrer racó d’on l'ànima esdevé l'animal que hauria d'acabar amb ell o amb tu (que és ell mateix si mires, si sents la temptació de respirar el mateix aire podrit que hi sura, que hi niua en parets i abismes). Tu, amb tot, hauràs anat apropant les passes al teu destí.

Ahir fou un tren abandonat, una estació regirada, papers que no diuen res... demà una torre marcada pel seu perfil d’agulla que intenta atrapar el fil d’aquesta vida. Ell avança. Tu no hi ets més que escorça i brutícia, regolf de la idea que et pretén matar i et revifa, com qui bufa la flama i no l’apaga ni sap què en pot fer.

Sent la porta i s'obri. Sent el vent gèlid i la son molt més pedra que té cada cos.

Hauràs començat a existir i jo a penes sóc l'ombra. Però els rastres a la neu, els gossos morts pel camí, la certesa que no hi haurà cap tornada que pague la pena... i trobar la porta, aquesta porta on hi haurà la teua (la meua) perdició. I saber que no, que el fred no  fa la neu, sinó que, dolçament, la justifica...

Alfons Navarrete

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next