El general Basset: maulet i patriota

Joan Baptista Basset i Ramos, general maulet i patriota. Fou el gran líder maulet que s'enfrontà als Borbons per les llibertats del seu Regne i de la Corona d'Aragó. Els vencedors, els de l'Espanya "esclafafaroles" de 12 d'Octubre, mai no li ho perdonaren. 

Bé mereixeria que li alçassen estàtues, que li dedicassen places i carrers. Ell, Joan-Baptista Basset i Ramos, representa la rauxa valenciana, encarna el patriotisme d’un país que es negava a ser devorat per l’Espanya borbònica, la que encara hui fa bandera de l’anticatalanisme —l’antitot que no siga castellà— com a principal tret d’identitat. Paga la pena que recordem al cabdill dels CDR de 1707, dels patriotes que en compte de lliris, com el jovent del Principat els darrers dies, ensenyaren les dents. Ah! Quan aquest article isca a la llum és el Darrer Diumenge d’Octubre. El camí —ja ho sabeu— és ben sabut: eixiu a la carretera i als carrers, que cal assolir la llibertat.

Joan Baptista Basset i Ramos féu de la milícia el seu modus vivendi; cert, era militar, però no d’eixos estampafaroles de rojigualda, cabra desfilant i caradura carpetovetònica. Serví a la dinastia regnant al seu país i, en conseqüència, es convertí en militar imperial, enrolat als exèrcits dels Habsburg, dels ibèrics i dels austríacs. Al cim de la seua carrera, per les circumstàncies tan especials del conflicte que enfrontà les potències europees a la Guerra de Successió al tron de la Monarquia Catòlica (això d’Espanya, encara que els pique als de la Carpetovetònia, encara no s’havia implementat), esdevingué patriota, patriota valencià i patriota, val a dir-ho, dels Països Catalans, que ell englobava en la denominació institucional de Corona d’Aragó. Basset fou el capitost dels maulets valencians en la guerra, la darrera, que enfrontà el vell Regne contra la cobdícia castellana (espanyola), el cabdill popular que conquerí tot sol un reialme per al seu rei, malgrat que aquest, tan principesc com babau, mai no li ho sabé reconèixer, ni ganes. I és que el Regne de València es va declarar austriacista —vatua!— malgrat els austriacistes. I, com tothom sap, prou que li costà cara semblant gosadia.

La pàtria de Basset, el Regne de València, tots els Països Catalans, que ell englobava en la denominació institucional de Corona d’Aragó. 

Els estats que confluïen a l’anomenada Corona d’Aragó, a l’inici del segle XVIII, ja no eren la potència política i econòmica mediterrània dels temps medievals. Els castellanitzats Habsburg hispànics (oficialment Monarquia Catòlica) els havien ben collats. Fins i tot els governs d’aquests reis espanyolíssims d’ascendència austríaca s’havien atrevit a escindir administrativament el Reialme de les Dues Sicílies del Consell d’Aragó i, encara més, arrencar del vell Principat els territoris del Rosselló i part de la Cerdanya, cedits a França en 1659, a canvi que els francesos consentissen que els espanyols romanguessin al sud de Flandes (l’actual Bèlgica). No obstant això, la fidelitat dels catalans (del nord, del sud i de les illes) als seus reis —malgrat castellans— d’ascendència germànica es va mantenir intacta. Si més no, els Àustries van ser respectuosos, perquè els convenia, amb l’ordenament foral heretat d’altres èpoques de reis privatius autòctons i, en definitiva, això permetia mantenir les llibertats territorials. Aleshores Espanya encara no havia aconseguit ser, o més aïna encara ningú l’entenia com l’estat nació castellà que bastiren els liberals espanyols al segle XIX. Per als catalans de llavors el castellà era només un idioma de moda —com hui ho és l’anglès— per ser la llengua del rei, que tot qui podia amb estuferes literàries s’afanyava a conèixer, a practicar (en públic i en privat) i, val a dir-ho, també a destrossar. Ai llas! Què se’n va fer de la bellíssima valenciana prosa d’en Corella? Què hi farem!: els segles XVI i XVII foren, dissortadament, així.

De 1640 a 1652 (la Guerra dels Segadors) els catalans del Principat estigueren a punt d’engegar a la quinta forca el castellà Felip IV (III de Catalunya), però la solució —Lluís XIII de França— no fou, precisament, gaire afortunada. 

De l’antiga Corona bastida allà al segle XII pel comte Ramon Berenguer IV de Barcelona en restava l’ordenament institucional, els furs i constitucions, i un poble encara ufanós de l’herència dels seus avantpassats que sí, certament, compartia rei amb els veïns de ponent (rei i guerres, tot s’ha de dir), un rei imposat pel destí (ai, si el petit príncep Joan —el fill de Ferran el Catòlic i Germana de Foix— haguera sobreviscut!), però només un rei. Ni ganes de ser com els compatriotes d’Isabel la Catòlica, ni ahir ni encara hui, com demostra la més recent actualitat. Els catalans, com el valencià Basset, cert és que combateren quan s’escaigué, amb els castellans, als terços de Sa Majestat Catòlica, però aquí s’acabava la relació. De 1640 a 1652 els catalans del Principat estigueren a punt d’engegar a la quinta forca el castellà Felip IV (III de Catalunya), però la solució —Lluís XIII de França— no fou, precisament, gaire afortunada. I, altrament, no tingué el recolzament —imprescindible!— de valencians i balears. Ep! Sense València ni Mallorca —i va de debò— no hi ha independència. Una unió dels Països Catalans, tanmateix, que sí que va existir quan es tractà, a la mort de Carles II, d’entronitzar al secundogènit llavors de l’emperador germànic Leopold I d’Àustria i Hongria, l’arxiduc Carles. És en aquest context, tot mesclant afeccions dinàstiques i territorials, que emergí la figura històrica del general Basset.

Basset nasqué a la ciutat de València, o potser a Alboraia, entre 1654 i 1664. El pare, Joan, era daurador o pintor, i la mare, Esperança, estava emparentada amb la família de cavallers dels Ferrer de Lis. 

Nascut a València

Qui era Joan Baptista Basset i Ramos? Ja ho he dit més amunt: un militar de carrera, que serví als Habsburg hispànics a Milà i als austríacs a les campanyes d’Hongria. Nasqué a la ciutat de València, o potser a Alboraia, entre 1654 i 1664. El pare, Joan, era daurador o pintor, i la mare, Esperança, estava emparentada amb la família de cavallers dels Ferrer de Lis. Malauradament, a dia de hui, la infantesa i l’adolescència de Basset encara està coberta d’ombres per la manca d’informació. Cap al 1680 o 1681 Basset s’enrolà als terços. Segons alguns autors (Josep Manuel Minyana i Isidor Planes), tots detractors seus, va ingressar a l’exèrcit després de perpetrar un homicidi. Segons Minyana, «erat enim Ioannes Baptista Basetus natione Valentinus, obscuro loco natus, ac plane lignarius faber, qui ob homicidium ab se patratum, aliaque flagitia, metu poenae tactus, patria profugerat, militiaeque nomen dederat» (Era, doncs, Joan Baptista Basset valencià de nació, nascut en lloc desconegut, i simplement un fuster que, a causa d’un assassinat que cometé i uns altres crims, empaitat pel temor al càstig, fugí de la seua pàtria i s’allistà a l’exèrcit). Minyana escrigué el seu De bello rustico valentino en llatí i, val a dir-ho, caldria —seria desitjable— una traducció al català aviat. Minyana el fa fuster i un personatge de fosca condició. Un altre historiador proborbònic de l’època, Isidor Planes, als Sucesos fatales desta ciudad y Reyno de Valencia o puntual diario de lo sucedido en los años 1705, 1706 y 1707, diu: «de un pistoletazo diu a muerte a Bautista Cholbi, de Xábea, junto a la Encarnación [convent de les carmelites calçades, a la plaça de l’Encarnació de València ciutat, encara hui dia dita així]. Ruegos de nobles le hicieron conmutar la pena de horca en destierro». I continua Planes: «pasó Bacet a Milán con el capitán Cruáñez y de allí a Roma. Volvió a Valencia vestido de clérigo; dicen que pasó a Alemania y de allí a Barcelona». Bé, això diu Planes, qui encoloma a Basset almenys un crim. Estudis recents, però, descarten aquest comportament facinerós i la possibilitat que Joan Baptista i algun altre germà seu militassen en alguna de les bandositats valencianes de l’època. Mes aïna Basset entrà a l’exèrcit per la manca d’oportunitats laborals que oferia la València de la segona meitat del set-cents. Basset i dos germans seus s’allistaren als terços. En 1695 Basset era coronel d’enginyers de l’exèrcit imperial i en 1699 reconeixia haver servit en les guerres d’Hongria durant onze anys, quatre al Principat de Catalunya i tres a Milà. Afirmava també haver participat en quinze atacs contra places i castells, en cinc defenses de ciutats (entre d’altres Barcelona, en 1697, durant la Guerra dels Nou Anys) i en onze batalles campals, haver estat enginyer a Orà i haver estat huit vegades ferit.

Basset entrà a l’exèrcit per la manca d’oportunitats laborals que oferia la València de la segona meitat del set-cents. Basset i dos germans seus s’allistaren als terços. En 1695 Basset s'havia convertit en coronel d’enginyers de l’exèrcit imperial. 

Al servei de l’Imperi

Anys de servei militar, els de Basset, que foren avalats per dos importants prohoms de l’Imperi: el príncep Georg de Hessen-Darmstadt i el gran mestre teutònic Ludwig Anton de Palatinat-Neoburg; aquest darrer germà de la reina consort Marianna, esposa de Carles II. Basset havia estat, sobretot, col·laborador del primer, fins i tot amic, abans que el príncep es convertís en lloctinent general del Principat de Catalunya (1698-1701). Basset arribà a Catalunya, amb les tropes de Georg de Hessen-Darmstadt en 1695, per a lluitar contra els francesos a la Guerra dels Nou Anys, i romangué al Principat fins a juny de 1701, ja entronitzat Felip V (IV, d’antuvi, dels Països Catalans).

Basset tornà a Viena, on visqué els prolegòmens de la nova guerra contra França. L’emperador Leopold I mai no va acceptar un francès al tron dels seus parents hispànics; no debades havia estat espòs de la infanta Margarida Teresa, filla de Felip IV de la Monarquia Catòlica (permeteu-me que evite el mot Espanya, si més no, en singular, per no caure en anacronismes històrics innecessaris). L’esposa i els fills d’aquest matrimoni no van sobreviure al pare, que va contraure matrimoni dues vegades més; la darrera amb la mare del príncep Josep, hereu de l’Imperi, i l’arxiduc Carles, que Leopold volia veure entronitzat a «les Espanyes». Tot plegat, amb la connivència d’Anglaterra, Holanda i Portugal provocà la Guerra de Successió, amb la pretensió de foragitar del tron ibèric Felip de Borbó, el nét que Lluís XIV de França havia aconseguit col·locar al tron de Castella i estats satèl·lits. Basset, ascendit a major general, es convertí en assistent del pretendent a la corona anhelada: el 12 de setembre de 1703, a Viena, fou proclamat Carles III d’Habsburg rei de la Monarquia Catòlica.

Basset acompanyà Carles III (l'Arxiduc) a Lisboa i, en novembre de 1704, en nom d’aquest rei, participà en la presa de Gibraltar. Basset fou l’elegit pel rei austriacista per a governar la roca, encara que el general valencià renuncià perquè preferí lluitar a la seua terra. 

La Guerra de Successió

Basset acompanyà Carles III a Lisboa i, en novembre de 1704, en nom d’aquest rei, participà en la presa de Gibraltar (https://www.diarilaveu.com/apunt/86018/els-valencians-i-gibraltar) i contribuí, com a enginyer militar, a defensar la plaça i el penyal. Ah!: i Basset fou l’elegit pel rei austriacista per a governar la roca, encara que el general valencià renuncià perquè preferí lluitar a la seua terra. La guerra europea era ja un fet des de 1702 i les terres de la península Ibèrica, tot començant pel Regne de València, no trigaren a convertir-se en teatre d’operacions militars. I vet ací que, des del proselitisme per la causa austriacista, Basset passà a ser el general que, tot apel·lant al patriotisme dels seus connacionals, uní el destí de la seua pàtria a la de l’èxit del pretendent austriacista en la contesa.

Una poderosa flota angloneerlandesa, a bord de la qual era Carles III, eixí de Lisboa en 1705. L’objectiu: Barcelona, que va ser presa el 9 d’octubre. Vatua!: una altra excusa per a instaurar tan emblemàtica data, commemorativa de victòries arreu de la nació, com a dia de la catalanitat completa. I és que jo us pregunte: per què remembrar la diada de l’11 de setembre de 1714, tan depressiva i farcida de tristesa, i no la del 9 d’octubre de 1705? En fi, no ho apanyarem ara i ací, dissortadament, però caldrà que algun dia, per ser ideològicament conseqüents amb les nostres aspiracions nacionals, del país sencer, els catalans comencem a desempallegar-nos de commemoracions tan luctuoses per a la nostra memòria històrica.

Altea i a Dénia, que van ser les primeres viles valencianes que reconegueren Carles III (Dénia el 18 d’agost de 1705). El 15 de desembre l’exèrcit maulet, exhibint cintes grogues (el color austriacista), arribà a la capital del Túria i el govern felipista capitulà l’endemà. 

Però Basset, embarcat a la flota aliada, no era pas a Barcelona el 9 d’octubre de 1705. Ell i un grup de maulets restaren al sud del Regne de València, a Altea i a Dénia, que van ser les primeres viles valencianes que reconegueren Carles III (Dénia el 18 d’agost de 1705). Un exèrcit de camperols va sorgir, esperonat per les preteses promeses de franqueses dels austriacistes. Aviat es va afegir a Basset el regiment de catalans de Rafael Nebot. El 15 de desembre l’exèrcit maulet, exhibint cintes grogues (el color austriacista), arribà a la capital del Túria i el govern felipista capitulà l’endemà. València era —atenció!— maulet més que austriacista i Basset es convertí en el líder salvador aclamat pels seus compatriotes. Això, però, no agradà a la cort de Carles III: Basset, tot sol, s’havia fet amb tot un regne —la seua pàtria— i a més a més amb la pretensió de subvertir l’ordre feudal imperant. Segons diu Minyana, escandalitzat, els valencians de ciutat reberen Basset i els seus «equitibus catalanis stipati» (pèrfids genets catalans, o siga, els de Nebot), «uti qui diutius expectatus adveniebat, tanquam numen aliquod praesentissimum patriam bonis omnibus cumulaturum» (com qui arribava esperat durant molt de temps, com si fóra una divinitat favorabilíssima que havia de sadollar la pàtria amb tots els seus béns). Vet ací Basset i la gran responsabilitat que va caure sobre ell aleshores. Com harmonitzar les reivindicacions populars amb la disciplina austriacista que, val a dir-ho, no volia saber res d’alliberar el poble de tributs? En definitiva es tractava purament d’un conflicte dinàstic atiat per les potències europees, però que a València, ignorada tradicionalment pels governs de Madrid (com s’esdevé també avui), va adoptar les formes d’un conflicte social: el poble llatzerat per una noblesa prepotent s’aixecava per enèsima vegada contra —en paraules de l’època— el «mal govern» que l’oprimia. Que a ningú li estranye, doncs, que el poble valencià cridara amb ganes «Visca Basset abans que Carles III».

Carles III (l'Arxiduc), a la imatge, no fou un rei a l'alçada de les circumstàncies. Abandonà Basset, temorós de la revolta social produïda a València. Més endavant, però, tornà a demanar el seu servei. I Basset romangué al costat del seu rei -i del seu país- fins al final. 

Els valencians —diguem-ho clar i valencià!— no hem tingut sort ni amb Àustries ni amb Borbons. Amb el Carles I (o V d’Alemanya) va començar la nostra dissort, la nostra depauperació nacional; i un segle després, amb el besnét Felip IV, la postergació de les elits valencianes davant l’Habsburg de Madrid era completa, tant és així que el favorit reial, el comte duc d’Olivares, arribà a dir tot comparant-nos amb els nostres connacionals del Principat: «tenemos a los valencianos por más muelles» (1625). Potser haguera estat igual amb el primer Borbó, qui no es molestà a vindre a València a jurar els Furs, però ara aparegueren el general Basset, Francesc Garcia d’Àvila, Joan Gil Cabezas, Joan Jacint Tàrrega, Josep Vicent Torres i Eiximeno, Josep Marco el Penjadet, Joan Vila i un llarg etcètera de patriotes que desvetlaren l’esperit patri adormit i el van revestir de les justes reivindicacions de llurs paisans. En 1609 les elits valencianes van consentir que el rei resident a Castella, amb la connivència de la noblesa i eixa Església sempre botiflera que ens ha tocat patir, eliminàs un terç de la població del seu país, els moriscos. El resultat: una reacció senyorial brutal que va refeudalitzar les terres valencianes en contra del poble. Com a conseqüència, en 1693 es va escampar la II Germania, durament reprimida. El camp valencià, la massa treballadora valenciana, necessitava d’herois que feren justícia els màrtirs agermanats de 1693-1694 i vet ací que sorgí l’oportunitat de trobar-los quan el decrèpit Carles II abandonà el món dels vius. De qui fou la iniciativa de rebel·lar el camp valencià no ho sabem del cert: de Basset? El descabdellament dels esdeveniments indica que a l’arxiduc pretendent li incomodà l’actitud dels seus partidaris valencians i en poder la reprimí. Ara bé, se’n serví i era conscient, de les activitats proselitistes antisenyorials dels capitostos austriacistes maulets, de Francesc Garcia d’Àvila i, sobretot, de Basset.

La desfeta austriacista a Almansa fou un colp dur per a les aspiracions de Carles III (l'Arxiduc). Basset, que havia estat empresonat acusat de malversació, fou alliberat. 

Els maulets entren a València

Potser l’arxiduc i el seu entorn mai no van pensar que Basset i Garcia d’Àvila eixirien de Dénia, però el canvi de bàndol del regiment de catalans del coronel Nebot ho capgirà tot. Els maulets arribaren a la ciutat de València i la van fer seua. Basset, segons relata l’austriacista Francesc de Castellví (Narraciones históricas), «era el padre de la patria, restaurador de ella y el que la había puesto en libertad». Però Basset, el «restaurador de la pàtria», no va poder evitar enveges i enemistats dels qui, aliens al poble valencià, vestien amb el groc austriacista a la recerca de promoció personal. Per a aquests, la noblesa austriacista, Basset era tan enemic o més que els generals borbònics que tractaven d’assetjar València. Un exèrcit anglès amb efectius catalans del Principat, comandat per Charles Mordaunt, comte de Peterborough, arribà a la capital valenciana. Fou aleshores quan es féu efectiu el nomenament d’un nou lloctinent general del Regne, en la persona de Josep Folc de Cardona i Erill (marquès de Castellnou i comte de Cardona per títol atorgat per Carles III). Basset fou desposseït de la seua autoritat al cap i casal del Regne i tramès a Xàtiva, on evità que aquesta ciutat caigués en mans de les tropes borbòniques del comte de Las Torres. La guerra semblava guanyada després de l’entrada de Carles III a Madrid (Felip V havia fugit a Burgos) el 26 de juny de 1706. Ara les noves autoritats austriacistes del Regne, tan reaccionàries com les borbòniques, passarien compte als maulets: què s’havien cregut aquests valencians? Basset fou arrestat el 28 de juny de 1706: fou empresonat primer a Dénia i després a Tortosa i a Lleida; no fou alliberat fins a mitjan maig de 1707, després del desastre austriacista a Almansa (on no hi va lluitar —atenció!— cap combatent valencià) i després de l’entrada dels borbònics a la capital valenciana (8 de maig).

Basset, una vegada alliberat i rehabilitat, es dirigí a Dénia per a comandar la lluita contra els borbònics. Allà, però, no gaudí de les simpaties de les autoritats austriacistes de la plaça i s’enfrontà al coronel Diego Rejón de Silva, murcià i marquès d’Alcantarilla, que era partidari de capitular 

Les tribulacions de Basset

La causa contra ell va ser, de moment, suspesa. L’havien acusat de quedar-se amb béns de botiflers durant el seu breu govern. El vell delit de malversació, sempre tan requerit quan es tracta d’acusar els contraris. Ep! I ara, en els temps que corren, també. El capsigrany de rei de sang austríaca, a qui tan fidelment havia servit, alliberà Basset amb el propòsit de reactivar la resistència valenciana contra francesos i castellans. Caiguda València, Basset, una vegada lliure i rehabilitat, es dirigí a Dénia per a comandar la lluita. Allà, però, no gaudí de les simpaties de les autoritats austriacistes de la plaça i s’enfrontà al coronel Diego Rejón de Silva, murcià i marquès d’Alcantarilla, partidari de capitular. La disputa entre tots dos militars acabà en sang, quan un bon nombre de maulets abandonaren la plaça per a auxiliar Xàtiva (juliol de 1707): Basset va ser tirotejat i acoltellat pels soldats de Rejón. Fou després enviat arrestat i malferit a Mallorca i acabà a Barcelona, encara que amb la prohibició d’acostar-se a la cort de Carles III.

La guerra continuà, però el general Basset, la culpa del qual havia estat abanderar la causa dels més desfavorits del seu poble, fou apartat de l’exèrcit que havia jurat servir. Encara hui dia és un misteri què va ser de Basset des de juliol de 1707 fins que fou rehabilitat en agost de 1711. Les acusacions vessades contra ell es demostrà ser falses (xe, a què em recorda això?), però això no el va rescabalar dels patiments viscuts. Tornava a ser sergent general de batalla de l’exèrcit imperial, però quan aquest, de retirada, es disposava a abandonar la terra catalana. L’elecció de l’arxiduc Carles —del rei Carles III— com a emperador germànic capgirà el joc d’aliances europeu: Holanda i Anglaterra s’aprestaren a signar la pau amb els francesos i, òbviament, amb Felip V. Aviat ho va fer també Portugal. L’ara august Carles VI restà tot sol reclamant la corona de les Espanyes i, finalment, també cedí.

Basset decidí romandre Barcelona al costat dels seus, els catalans, quan l'exèrcit imperial de Carles III (l'emperador Carles VI) evacuà el Principat. Basset fou el responsable de l'artilleria que contribuí a la defensa de la ciutat assetjada. 

La defensa de Barcelona

Encara resistia Barcelona. No debades és la Rosa de Foc. Barcelona, valenta, es negà a acatar les negociacions entre austriacistes i borbònics a l’Hospitalet (22 de juny de 1713). El 9 de juliol, Barcelona, formalment, declarava tota sola la guerra a Felip V. I aleshores calgué muntar un exèrcit, perquè els austriacistes havien tocat el dos. Les tropes de l’exèrcit imperial marxaren per no tornar, però no tothom se n’anà. A Barcelona hi van restar els més compromesos amb la causa del país, entre ells el general valencià Basset qui «en papel de 8 de julio de 1713 declaró, en cumplimiento de la orden general de Su Magestad Cesárea y Católica, que su intención sobre seguir las tropas que evacuan este Principado o quedarse en él, que es tan incontrastable su innata fidelidad a la Augustísima Casa con el ejemplo que da la fineza y constancia catalana en repugnar la mudanza de amo que la desgracia la propone y la memoria de haver nacido súbdito de la Corona de Aragón, de la cual se expusieron a riesgo tantos hombres honrados por influencia suya, que no halla camino para salvar su punto ausentándose y abandonando a los que prometió no faltar en el real nombre del emperador nuestro señor». O siga, Basset restà a Barcelona, tot i haver tingut l’oportunitat de fugir de la crema. I no solament Basset s’hi quedà. Un dels set regiments regulars d’infanteria que defensaren Barcelona era el valencià Nostra Senyora dels Desemparats, comandat pel coronel Josep Vicent Torres i Eiximeno, mentre que un dels quatre regiments de miquelets era format per voluntaris valencians, el Sant Vicent Ferrer, dirigit per Joan Vila.

Basset i els regiments valencians defensaren Barcelona fins a l'11 de setembre de 1714. El general valencià fou empresonat i, portat a Segòvia, empobrit i abandonat, morí el 15 de gener de 1728. 

Barcelona fou el darrer teatre d’operacions de les milícies valencianes, els membres de les quals sempre demanaren ser tractats com a nadius de l’Excel·lentíssim i Fidelíssim Principat, o siga, com a catalans. Llàstima que encara hi haja qui ho oblide i amb visió regionalíssimament espanyola dibuixe Catalunya a la manera d’un triangle emasculat o, senzillament, obvie els patriotes valencians —catalans!— del nomenclàtor viari barceloní. Basset —increïble— encara no té un carrer dedicat a la capital del Principat; tampoc no el té el coronel Torres i Eiximeno ni cap dels herois d’aquells regiments de valencians massacrats per defensar Barcelona. Atenció!: fou Basset qui organitzà la defensa a ultrança, qui féu costat a la resistència heroica quan uns altres, com l’Antoni de Villarroel (aquest sí que té carrer a Barcelona) haguessen preferit capitular. No ho dubteu, si hui dia es commemora l’11 de setembre de 1714 és gràcies a qui va encertar a mantenir a ratlla francesos i espanyol comandant l’artilleria. En fi: Basset! Rebé pals per tots els costats: els austriacistes l’empresonaren per ser estimat pels seus connacionals, el Borbó mai no el perdonà i, finalment, els barcelonins l’oblidaren perquè el seu record ha fet nosa als regionalistes de la Catalunya ideològicament espanyolitzada de quatre províncies. La guerra acabà i molts s’exiliaren, però a Basset li tocà viure la llarga presó i, lluny de la pàtria, a Segòvia, empobrit i abandonat, Basset morí el 15 de gener de 1728.

El sacrifici de Basset, però, no fou debades. Recuperar la memòria d’ell i la de tots els patriotes valencians, també els de les Balears i Pitiüses, que defensaren Barcelona en 1714, ens fa més lliures. Tots ells representen la Catalunya completa, gran i ufana, la que mai no renunciarà a València i a Mallorca, a la qual aspirem tots els catalans de bona voluntat, compromesos en la noble causa de l’alliberament de la nostra pàtria.

agermana't

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next