Assegut davant la mar, a la platja de Puçol, veig entrar els vaixells carregats de contenidors al port de Sagunt i sent al rostre una abellidora brisa mentre colpege el teclat del meu ordinador en aquesta vesprada estiuenca de finals d’agost.
Com cada dia, he llegit els articles de Diari La Veu per assabentar-me de què passa al meu voltant i una vegada més veig algú que parla d’exportar el model de govern valencià a l’estat espanyol com a fórmula màgica per a sortir de l’ensorrament actual per a la formació d’un govern que permeta enllestir la legislatura postelectoral.
Parlen del model valencià com si aquest haguera estat producte de la ferma convicció de que s’ha de donar accés a les responsabilitats de govern a aquells partits que compartixen models socials, econòmics, culturals, morals, etc., i no, com és el cas, de la necessitat imperiosa d’ajuntar-se perquè en solitari no s’és suficient per a governar. Si fora així, la majoria absoluta d’un partit no tindria major importància donat que la convicció que s’ha de donar participació estaria per sobre la necessitat, però tots sabem que no és el cas. Sabem que tots els partits aspiren a tindre una majoria absoluta per a poder, precisament, prescindir dels demés per a prendre decisions. Per tant, quin valor té el model valencià per a ser exportable? Si el PSPV-PSOE, Compromís o Podem tingueren majoria absoluta, donaria cabuda als altres en el govern? No. El mateix podríem dir del PP, Ciutadans i Vox.
Si la participació als governs dels similars o assimilables fora producte d’algun tipus de convicció moral estaríem davant d’un fet extraordinari a la història, però no és així, ni de lluny. El rival sempre és rival el tingues enfront o al costat, eixa és la realitat i això fa més mesquina la política, si cap.
Hi ha una fórmula que pense que sí que seria enormement efectiva per a formar governs postelectorals ràpidament i, sobretot, més barata que segones voltes electorals. M’explique. Com que tothom entén que un sou es deu cobrar després de treballar, hauria de fer-se una llei que diguera que mentre no hi haja govern no hi ha sou per als senyors i senyores diputades donat que feina no en tenen a les Corts que és la institució que els paga, llevat, això sí, d’aquells i aquelles que per estar en funcions, de guàrdia o qualsevol altra situació similar hagen de currar en allò que els pertoca. Així també, no rebrien cap euro els grups parlamentaris, les comissions o qualsevulla activitat derivada d’una acció de govern o d’oposició. En eixe context, estic segur, les formacions de govern serien qüestió d’hores.
Però clar, com van els mateixos polítics que es beneficien de l’actual situació a canviar-la? Ni de conya. Jo tenia un company cordovès que deia: quien por sus manos se ha de capar buenos cojones le van a colgar. Sóc conscient, clar, que la meua proposta té menys futur que un porc al corral d’un carnisser.
A les campanyes electorals els partits polítics demanen vots dient eufemísticament: per a formar una majoria suficient per a governar, per a no dir clarament el que desitgen. Tot em sembla normal, dit siga de pas, però el que no em sembla ètic és parlar de models exportables quan darrere d’ells no hi ha convicció participativa i sí molta hipocresia.
També em sembla hipòcrita que, estant la societat com està, s’estiga jugant amb els diners de les autonomies que, com la nostra més que cap altra, necessita de les transferències madrilenyes per a poder atendre els seus ciutadans, en especial, els de necessitats més peremptòries i em sembla un abús immoral que estant amb la paràlisi política actual, estratègica o no, els senyors i senyores diputades estiguen cobrant sous bestials estant com jo ara, mirant passar barquets.
Si no hi han polítics regeneradors no hi hauran mai polítiques regenerades i, en conseqüència, mai no hi haurà una societat regenerada perquè no tindrà un referent, un espill on mirar-se i això és el brou ideal per alimentar el feixisme.
