De nou, eleccions generals. La incapacitat de Pedro Sánchez per aconseguir una majoria de suports a la seua candidatura a la presidència del govern espanyol aboca una altra vegada la ciutadania a les urnes. I això, en un país que encara mira amb desconfiança tot allò que tinga a veure amb la política, resulta perillós, i irresponsable.
Com ve passant en les últimes conteses electorals, un pregunta comença a omplir els mitjans de comunicació valencians: amb qui anirà Compromís a les eleccions? La qüestió, en ella mateixa, ja és tendenciosa; vol deixar clar que Compromís és un producte polític feble, que necessita “ajuda” per concórrer a unes eleccions que “no són les seues”. En realitat, Compromís no ha deixat de guanyar vots en cada convocatòria d’eleccions generals i també a les europees, aquelles que li resulten més complicades. Comparat amb el resultat de l’any 2011 -quan es va presentar en solitari-, en les generals del passat mes d’abril va guanyar més de 47.000 vots i va passar d’un 4,8% a un 6,4%. En les eleccions europees, l’augment va ser encara major: de 139.000 vots i un 7,9% en 2014, es va passar a 193.000 i un 8,3% el passat mes de maig. És molt significatiu l’augment de vot en només un mes, entre abril i maig, de les eleccions generals a les europees; de fet, amb el resultat de les europees Compromís hauria obtingut dos diputats a Madrid. Probablement, votants de Compromís que havien optat pel “vot útil” en abril es van penedir ben prompte en veure por on anaven les coses.
Hi ha moltes interpretacions possibles de tot plegat, però per a mi és evident que la reticència que l’electorat de Compromís té a donar-li el vot a la coalició quan es tracta de convocatòries supraautonòmiques té molt a veure amb el tractament mediàtic que se’n fa, on les forces que no depenen fèrriament del que es decideix a Madrid semblen elements “molestos”. En les darreres eleccions generals i europees, per exemple, el sistema mediàtic espanyol, en un exercici de greu irresponsabilitat, es va dedicar a promocionar un partit neofranquista en lloc de donar a Compromís la veu que per representació mereixia.
Així les coses, a Compromís se li planteja un dilema que sacseja periòdicament la coalició i que crea tensions molt fortes entre els militants: continuar a soles -augmentant amb perseverança la base electoral fidel- o buscar alguna aliança que podria acabar per diluir el projecte i convertir Compromís en una sucursal. És obvi que a Podemos, l’única força amb qui una coalició així sembla possible, li interessa la segona opció. L’artefacte electoral que és Podemos fa molt de temps que es desinfla i les enquestes vaticinen que encara ho farà més en novembre. Malgrat haver vampiritzat i deglutit fins al moll de l’os els vots i l’organització d’Izquierda Unida, Podemos continua a la baixa. Aconseguir una part important d’aquells 170.000 o 190.000 vots irredempts de Compromís, podria dissimular un poc la davallada. Potser Compromís podria obtenir una representació major a Madrid, però ja sabem a quin preu: el de convertir-se –ja s’encarregarien els mitjans de remarcar-ho- en un “confluència” de la creació de Pablo Iglesias.
Però entre les dues opcions en sorgeix una altra que, al meu parer, deixaria contenta una part majoritària de la militància de Compromís i evitaria les tensions. És molt senzill, es tracta de buscar una aliança semblant a Primavera Europea, la coalició amb què arribàrem al Parlament Europeu. L’èxit de la fórmula radicava en el fet que les diferents organitzacions que l’integràvem ens respectàvem mútuament i no competíem en els nostres respectius territoris. Senzillament unien forces perquè compartíem un mateix model d’Europa. La coalició va funcionar, i estic segur que en maig hauria funcionat també Compromís per Europa si maniobres poc ètiques no hagueren impedit que EQUO tornara a formar-ne part, tal com la seua militància havia decidit.
Una aliança de forces entre Compromís i altres grups com EQUO i Más Madrid, que deixara ben clar que el representat d’aquesta opció al País Valencià és només Compromís, permetria mantenir la independència del projecte valencianista i a la vegada fer palès que hi ha un projecte per a l’estat, compartit, basat a enfrontar amb responsabilitat i diàleg la urgència democràtica, social, ecològica i territorial que castiga la ciutadania. Caldria deixar això ben clar, al més prompte possible, per calmar les discussions internes i per il·lusionar l’electorat que busca el trellat que ni Pablo Iglesias ni Pedro Sánchez han tingut.
