Alguns pensadors parlen de perplexitat, societat líquida, incertesa, i la veritat és que alguns esdeveniments en l’esfera de la vida pública trenquen esquemes i previsions. No estem, doncs, davant d’un problema d’enquestes sinó d’un estat de consciència o sensibilitat, la qual cosa es manifesta a l’hora de prendre opció electoral o de generar estat d’opinió. Aquesta constatació es veu a tot arreu i la mostra més evident són Trump i Bolsonaro; aleshores, el suport que observem a propostes de regressió democràtica a l’Estat Espanyol, com estem vivint, ens produeix inquietud i un poc d’irritació.
Aquella visió, producte de la modernitat, del progrés com un camí lineal dins de la qual les conquestes democràtiques són irreversibles les hem anat incorporant la nostra cultura i, de sobte, apareix la possibilitat d’anar en sentit invers, i és que no tota indignació contra el sistema apunta a més democràcia i progrés. No ens podem, però, limitar a la constatació d’eixa tossuda realitat. Què hi podem fer? El primer que caldria seria indagar sobre el “perquè” del repunt de les propostes reaccionàries, entenguem-ne com a reacció allò que intenta, entre altres objectius, acabar o limitar les llibertats, la pluralitat o l’autonomia dels territoris, posem per cas. Intel·lectuals, ciutadans i ciutadanes, òbviament, hauríem de dir quelcom, malgrat que puguen haver visions parcials, puix conèixer les causes ens ajudaria a trobar respostes.
Més que certeses intuïm allò que no és admissible i sobre la qual cosa cal fer pedagogia. La democràcia és acostament dels centres de decisió als ciutadans. Dir que les autonomies representen un cost prescindible portaria a qüestionar altres institucions, quan el seu cost es veu compensat per la proximitat i per millorar la qualitat de vida. Tanmateix, els fets diferencials s’han de traduir en un real d’autogovern. Igualment, la protecció especial de les dones en contra de les discriminacions i envers la violència masclista és un imperatiu ètic i de justícia; òbviament, limitar llibertats és el retorn a la foscor. Alguns volen tornar a aquella expressió del XIX de “vivan la cadenas”. La resposta, però, jo la buscaria en l’àmbit d’ idees i valors.
El moment resulta altament preocupant i raonar no és veu possible, puix l’escalada de tensions dificulta el més mínim nivell de discussió constructiva, especialment a causa de l’espanyolisme recalcitrant. El sentiment d’impotència que tinc és enorme, impotència per raonar, la dreta ha trobat el camí de la desestabilització i crida contra els traïdors, abans eren els separatistes, ara ho som tota la resta. La triple aliança és present. Al seu moment, les urnes diran. Sempre estarem en condicions de millorar, cosa que equivaldria a una reedició del Pacte renovat del Botànic. Si caiguem, però, en mans de les dretes, ens trobarem a la lluita, com durant molt de temps hem estat.
