El requisit lingüístic. Paciència?

23 juliol 2019 06:00h
Foto: PIXABAY

S’imposa la paciència quan l’aigua va per la darrera taula. És llavors quan hom, per molt enutjat que estiga, entre els quals m’incloc, ha d’adquirir tranquil·litat i valentia davant d’un bé que desitja i veu que se’n va, o es tarda d’assolir. S’imposa, també, la  perseverança per lluitar per ell, perquè no et maltracten, per mantindré la dignitat, malgrat de no disposar del poder necessari per a realitzar-ho. Consola Kand: “La paciència és la fortalesa del dèbil”.

És el meu cas, veient com aquell el qual hi disposa de poder, s’agrunsa amb subterfugis, estratègies, tàctiques, romanços... talment com fa la consellera de Justícia, senyora Bravo, respecte de la Llei de la Funció Pública i el reglament corresponent, amb el seu comportament dilatori, per bé que  assevera: “Tindre molt d’interès com a consellera i com a valenciana, perquè el valencians puguem usar la llengua que desitgen a l’administració, atenent-nos funcionaris capacitats, sense entrebancs”. Admet travesses, em jugue dos quinzets de forat que, d’ací a quatre anys, llei i reglament no son aprovats i en vigor.

Clar i ras, no em crec res de la senyora Bravo davant l’ajornament  injustificat de la Llei de la Funció Pública, perquè els trets estaven acordats, negociats i enllistats amb els socis de govern des de la legislatura passada, i ha trencat el pacte fins i tot d’incloure’s en ella un termini raonable de sis mesos perquè és negociés el reglament i un termini també raonable d’un any perquè entrara en vigor, si no hi havia acord, tot plegat per evitar nous i interminables ajornaments.

No em crec res tampoc, després d’haver assegurat la consellera que, per damunt del dret lingüístic dels valencians, hi ha el dret a una bona salut  pública, com si els dos drets, no foren totalment i absolutament compatibles, i fins i tot viables com a praxis. No em crec  res tampoc, després d’haver ampliat el termini de sis mesos a un any,  perquè es negocie el reglament, encara manco, perquè estava acordat amb el socis de govern de llavors, els quals són, com he dit abans, els mateixos socis d’ara. Encara més, no m’ho crec, perquè davant del seu comportament, un servidor s’ha convertit en gat escaldat, com a conseqüència, com a  felí paradigmàtic, de l’aigua tèbia fuig.   

Amb tota eixa motxilla ben plena, en Gabriela Bravo, moderada de formes, ha estat recentment a la seu de l’AVL, a la fi d’explicar-li a la institució i rebre la seua benedicció, les bondats de la seua estratègia i calendari d’aplicació de la manotejada i untosa Llei de la Funció Pública, que conté la implantació del requisit lingüístic, de la negociació i terminis del no gens menys manotejat i untós reglament posterior, on hi d’haver la regulació del nivell de coneixement de valencià que ha d’assolir, en cada lloc de treball, el funcionari de torn.  

Com no podia ser d’altra manera, de moda ara, la cordialitat i atenció per les dues parts en la visita ha sigut màxima. Gabriela Bravo s’ha compromès amb Ramon Ferrer, president de l’AVL, a fer-li aplegar el tex definitiu del projecte de llei, abans que vaja a les Corts, per si la institució considera de fer alguna observació. Lògicament també de l’esborrany del reglament. Alhora l’AVL s’ha ofert per participar en la formació del funcionariat, per la qual cosa Bravo s’ha mostrat disposada. Bravo ha assegurat a Ferrer que preveu remetre la Llei a les Corts en setembre o octubre, així com li ha confirmat ajornar un any el termini perquè el reglament siga aprovat. La meua gata, vella com una gata vella, atenta a la meua redacció, m’ha miolat un musical i sensible meu. No obstant la cordialitat, el President de l’entitat normativa, no ha volgut fer ninguna manifestació, la fara si de cas quan veja a les seus mans allò que formalment ha dit que farà. Molt ben fet, si senyor.

Mentrimentres, entre les declaracions i visita a l’AVL de la senyora Bravo, com era d’esperar el Sindicat Mèdic, ja ha mamprès el foc al respecte, s’ha mostrat refractari total al la implantació del requisit, perquè considera que ha d’ésser un mèrit. Res d’estrany, el sindicat és de la mateixa corda que el PP, Ciudadanos i Vox, així com l’ ABC, La Razón, OK Diario, El Espanyol, El Mundo, Gimenez Losantos, Francisco Franco Bahamonde q.e.p.d. i qui sap, alguns, prou, del PSOE.  

Després observar com esta el pati, i com que un servidor poc pot fer més que, el que faig, i no observe, ara mateix, molt d’enrenou d’entre les entitats valencianistes partidàries del requisit o competència, tal vegada creuen que allò que havien de dir, ho han dit, reste a joca a la marjal del meu poble, a tocar de l’Albufera, per si de cas és idoni de descarregar l’escopeta llençant alguna perdigonada a qualsevulla peça  al vol que es presente. No obstant això, per si vos ve de gust, al meu bloc d’aquest diari, clicant ací, hi ha un ramat d’articles sobre l’assumpte.   

Amigues i amics, vos deixe versos, aquesta vegada meus. Del poema “L’Albufera i la marjal”, poemari “El fill del forner feia versos, i, el fill de l’escrivent vol fer-ne; ignorant!. Premi Rosa de paper de Florida Universitària, editat per Andana editorial. Edició XVII.

“He estat a l’Albufera, a la marjal, on l’aigua molla es barreja am la terra fent fang, el què sóc. On la canya es doblega mostrant el que no sóc. On l’hàbitat ens ha donat queviures per a mantindre’ns vius. On l’asserenada natura ablaneix l’anima i convida a combregar amb ella. On l’albor i l’ocàs del jorn assenyalen el camí irremeiable del destí. On com a la terra de l’horta, del secà de l’aladre i el solc, tan gojós sóc”.  Perdoneu. Deia Estelles, “Hi ha dies que u es posa tendre”.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next