El retorn

30 agost 2019 06:00h
Maruja Mallo i Andy Warhol

El 1961, vint-i-cinc anys després d’haver hagut de fugir a Argentina, Maruja Mallo tornava a Madrid per exposar a la sala Mediterráneo. Posteriorment, el 1965, s’instal·laria definitivament  en una capital grisa en la qual no podia evitar sentir-se esglaiada pel règim dictatorial. A més, ja no la coneixia pràcticament ningú: el món en què ella havia viscut s’havia esvaït i els seus amics havien mort o estaven desterrats. Enrere quedaven els anys a Buenos Aires, amb una vida social i cultural intensa, i els viatges per Amèrica: Punta del Este, Valparaiso, Tierra de Fuego, Copacabana, Nova York… Una ciutat, aquesta última, on es va traslladar el 1947 i on, l’any següent, va obtindre el Premi de Pintura de la II Exposició Novaiorquesa i, a l’octubre, va mostrar el seu treball a la Carroll Carstairs Gallery. L’arribada de Perón al poder va fer que se sentira presonera una altra vegada i la va empentar a buscar noves oportunitats als Estats Units. “L’ascens del peronisme va determinar l’allunyament de molts cognoms de l’aristocràcia bonaerenca que col·leccionaven obra de l’artista”, assenyala M. Laura Rosa (“Naturaleza fantástica. Los viajes transoceánicos y su impacto en la obra de Maruja Mallo”, 2009). Arran d’això, va haver de vendre una quantitat important d’obres al joier Samuel Malà que les va exposar a les seues botigues no sols d’allí, sinó també de Xile, París i la ciutat dels gratacels. Una altra conseqüència fou l’abandó dels pinzells fins el 1951, quan va participar en la I Bienal Hispanoamericana de Arte.

Maruja Mallo, portada del llibre dedicat a la seua obra, Editorial Losada, Buenos Aires, 1947  

Abans havia creat una sèrie de retrats de dones molt particulars en què –com ja hem vist en altres conjunts– s’aprecia la seua passió per la geometria, l’adopció del segment auri i l’estudi de la matemàtica. Un interès per les formes que s’oculten sota l’aparença de les coses que es manifesta clarament en els esbossos, uns esbossos de gran qualitat que permeten seguir el seu procés creatiu, lent i meditat. Retrats com el que il·lustra la portada del llibre Maruja Mallo, amb estudi introductori de Ramón Gómez de la Serna, publicat per l’editorial Losada de Buenos Aires el 1947. Un rostre femení, frontal, en què, malgrat la forta simetria i la reducció a un esquema calculat fins al mil·límetre, hi ha detalls –els ulls de grandàries lleugerament diferents i les zones de llum i ombra, per exemple– que el singularitzen i li aporten calidesa. Retrats en els quals també es palesa la fascinació per les ètnies que va trobar a l’altre costat de l’Atlàntic. En La cierva humana (1948), presenta el cap de la model de front i de perfil amb un pentinat singular i uns ornaments que semblen l’arranc d’unes banyes tallades o motius vegetals. Una fusió de la figura femenina i la natura.

Maruja Mallo, 'La cierva humana', 1948. Oli sobre llenç 

A Madrid, de mica en mica, es va reintegrar en els cercles artístics i, durant la dècada del 1970, es va dedicar a dur a terme una operació de rescat de la seua producció i va participar en diverses exhibicions en què es recuperava i s’homenatjava la pintura de les avantguardes, l’art del passat immediat. Això es devia –apunta M. Laura Rosa– al fet que se la considerava surrealista (una etiqueta “discutible”) i una supervivent de la Generació del 27, i que en aquell període imperava l’informalisme. Adverteix Shirley Mangini: “Tot i les mostres de la importància suprema de Maruja Mallo als anys vint i trenta, el silenci sobre ella en el món cultural avantguardista fou un fenomen estrany. Perquè no va ser només causat per l’exili o per ser dona, sinó sobretot perquè era una dona transgressora, en la seua vida i en la seua obra. A més, després de la guerra civil fou precís esborrar les petjades de les moderníssimes. Però també és evident que els coetanis van deixar que es perdera la memòria històrica de la seua influència en aquella època” (Las modernas de Madrid. Las grandes intelectuales españolas de las vanguardias, 2001).

Maruja Mallo, 'Airagu', 1979. Oli sobre llenç. Museu Reina Sofia, Madrid 

A finals de la dècada del 1960 i durant la del 1970, va continuar treballant en sèries que, igual que en Naturalezas vivas, tenien com a referència motius de l’entorn natural. En Airagu (1979) –posem per cas–, un títol compost a partir de les paraules “aire” i “agua”, veiem el tractament geomètric d’una gran papallona Morpho posada sobre una flor. Una peça plena de simbolisme associat al lepidòpter: bellesa, feminitat, llibertat… No obstant la seua trajectòria, no va rebre cap reconeixement oficial fins al 1990 –tenia 88 anys–, quan li van concedir la Medalla d’Or de la Comunitat de Madrid i, a l’any següent, la Medalla d’Or de la Xunta de Galícia. Les exposicions antològiques de la galeria Guillermo de Osma, el 1992, i la que va organitzar el govern gallec a Buenos Aires van ser fonamentals per revisar les seues aportacions conceptuals i formals. Tanmateix, Maruja Mallo es va relacionar amb els grups artístics i culturals més joves i dinàmics i assistia sovint a les  activitats que organitzaven. Conta la historiadora de l’art Estrella de Diego que, el 1982, aquesta dona especial, petita i audaç, vestida de hippy i amb el seu etern abric de pell, unes sabates de taló altíssimes, els llavis ben rojos i els ulls pintats, aquesta dona que seguia sent devastadora amb la seua intel·ligència i coratge d’un altre temps i un altre lloc, quan va veure la cua de gent que hi havia a l’entrada de la primera edició d’ARCO, li va amollar a la seua acompanyant: “Querida, ¿es esto afición o ganado?”

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next