És estrany pensar que hui s’emetrà l’últim capítol de Game of Thrones. Estrany, dic, si fem la vista enrere i recordem la persona que ens la va recomanar fa tants anys, els moments que hem passat amb amics o familiars davant el sofà o els diversos llocs on ens hem assegurat una pantalla per veure-la. Però tot s’acaba. Durant esta setmana he intentat preparar-me per al final. Volia amararr-me bé del món de George R. R. Martin, una mena de Última cena a base de blogs, vídeos al YouTube i fils interminables de Twitter amb teories conspiratòries.
Un dels vídeos que he vist, What Game of Thrones is Really About, desenvolupava una comparativa bastant coneguda sobre la representació del canvi climàtic a la sèrie. Paral·lelament a la lluita pel poder entre els personatges hi ha una amenaça externa, els caminants blancs. La temporada electoral en què estem immersos evidencia un símil encara major entre una aspiració pel poder i la invisibilització o omissió d’aquesta amenaça. Quin paper, sobretot mediàticament, ha tingut el canvi climàtic en la campanya del 28A? I quin està tenint en la del 26M? Al començament de la sèrie, els savis comencen a avisar que l’hivern serà especialment dur, winter is coming. Avança la sèrie i es coneix més informació sobre l’amenaça, fins i tot Jon Snow aporta proves fefaents de l’existència d’uns éssers violents i difícilment combatibles (que, en el nostre cas, serien tot el gruix de gràfiques, vídeos i imatges que intenten posar-nos en alerta sobre el perill en què es troba el nostre planeta). Les reaccions, és a dir, la psicologia davant d’aquesta amenaça és el que s’ha comparat: com reaccionen els personatges dels Set Regnes davant l’amenaça dels caminants blancs i com reaccionem nosaltres davant l’amenaça del canvi climàtic. Hi ha qui no ho creu, sobretot al començament. Més tard, quan el negacionisme és pràcticament anecdòtic, es perfilen dos blocs: els qui decideixen aportar els seus recursos per a la lluita col·lectiva contra els caminants blancs; i els qui no ho fan perquè això suposa debilitar-se per a la lluita pel tron.
Els germans Green, autors del vídeo que comente, mencionen algunes diferències entre aquesta comparació de la psicologia del canvi climàtic i els caminats blancs. La més destacable és el factor de la narració. Game of Thrones naix d’una saga literària de ficció. Novel·les. I tal com està plantejada la lluita, un guanya i altre perd. És el Rei de la Nit o els vius. Ells o nosaltres. Amb el canvi climàtic ningú guanya, per la qual cosa el relat es complica. El psicòleg Daniel Gilbert explica en una TEDx que responem davant les amenaces que compleixen les quatre i: intencionals, immorals, imminents i instantànies. El canvi climàtic difícilment pot ser immoral en si mateix. Necessitem un roí, un malvat de la pel·lícula.
Si una cosa m’agrada molt de Game of Thrones és la profunditat dels personatges, les seues contradiccions i la relació d’amor-odi que desenvolupa l’espectador. De vegades fins i tot costa posicionar-te. Necessitem simplificar-ho tot binàriament. És més fàcil de comprendre les coses. Més fàcil per posicionar-te. Sí o no. Bo o roí. Ells o nosaltres. Amic o enemic. Blanc o negre. Vida o mort. La profunditat de personatges com Cersei o Tyrion em descol·locaven al principi perquè no són ni bons ni roïns. Hi havia d’altres que eren més fàcils. Daenerys no despertava cap dubte fins el capítol de la setmana passada. Només hi havia un roín, que no era ni humà, el Rei de la Nit. Una setmana després del penúltim capítol, hi ha gent encara desconcertada amb el gir de la Trencadora de Cadenes. La mateixa sensació se’t queda quan, amb el símil respecte el canvi climàtic, t’adones que sí que hi ha un enemic, i que eixe enemic potser som nosaltres mateixos.
