I de sobte tots vam ser Lady Gaga, i de sobte Lady Gaga vam ser tots. Perquè allí estava ella, amb el vestit, el Shallow, la veu, el collar, Bradley i els seus pares vegent-la. Amb una emoció d’aquelles que fan xinglot. Agraint a la vida la recompensa a l’esforç, mostrant a tots els qui la miràvem que de veres arriba, que en esta vida, com diu ma uela, tot arriba. Que ella no estava allí per l’atzar, que havia arribat amb algun que altre raspat, amb algun no a l’esquena, amb desil·lusions, amb alguna llagrimeta. Que a pesar que ara agafava ben fort un Òscar, havia estat el treball dur el que l’havia acompanyat tot el camí.
I amb eixe discurs diumenge a la nit, Lady Gaga vam ser tots. Tots els que en algun moment ens hem caigut i ens hem alçat, tots els que molts cops ens plantegem si de veres val la pena lluitar. Lady Gaga vam ser els que apostem pels somnis, i els que els plorem. Els seus sospirs d’emoció van ser també els sospirs de qui estudia l’oposició i l’aprova, de l’enginyer que veu fet el seu primer projecte, de l’escriptor que acaba el seu llibre, de qui es gradua, de qui aprova el MIR, de qui obri una empresa, de qui segueix endavant, de qui ho aconsegueix. Els seus sospirs van ser la demostració que els somnis sí que estan fets per a complir-se, que els somnis sí que es fan realitat.
I de sobte tots vam ser Lady Gaga, donant gràcies perquè tenia entre les mans el reconeixement al treball, mostrant-nos que el secret està a no aturar-se mai.
