El Seté Cel

16 juny 2019 06:00h

El comentari de Toni va fer que el pare llançara, en un fort estufit, la sopa que estava prenent i que banyara la iaia, que estava asseguda enfront. La mare, amb la cullera aturada a mig camí entre el plat i la boca, li preguntà per assegurar-se'n

-Que dius? Que te'n vas?

-Sí, mare -digué tot convençut- Crec que ja és hora que prenga aquesta decisió. Ací no faig res.

-I on, si es pot saber? –interrogà el pare, amb un to bastant escèptic.

-Al Seté Cel.

-On? –li va preguntar la iaia mentre es netejava la sopa que li havia llençat, esglaiat, el pare a la cara.

-Al Seté Cel, iaia, al Seté Cel

-I no te'n pots anar a Alemanya, on va tot el món? –continuava preguntant el pare.

-Uf, ahí ja està tot ple.

-Home, algun lloguet hi quedarà. Ahí està el fill d'Eulàlia.Veges per on, podríem anar juntes a visitar-vos -afegí la mare amb un to de preocupació.

-Que no, mare, que no. Que m'han dit que està tot saturat.

-Satu què? –volgué saber la iaia

-Ple, xe! I no em pregunteu res més. Me'n vaig al Seté Cel, que m'han dit que hui per hui és el millor lloc, el lloc ideal, i prou! –va dir mentre s'alçava un poc molest per l'interrogatori i per la poca acceptació dels seus plans viatgers.

A la família no li va quedar més remei que resignar-se i ajudar-lo a preparar la maleta per al viatge a eixe lloc el nom del qual no havien sentit dir mai ni als veïns, ni a la plaça, ni als telediaris.

Toni, de camí ja cap a la quarantena, amb alguna cana al pols,a gust i al mateix temps fart d'estar amb els pares, havia pres eixa decisió quan una nit d'insomni, amb l'orella pegada al transistor, havia sentit parlar d'aquell lloc ideal. Així que es va dirigir a l'estació del tren i va traure el bitllet, mentre suportava la mirada estranya i despectiva que li llançà aquella senyoreta enclaustrada en una gran gàbia de cristall.

-Isca, isca vosté també d'ahí i córrega món, cara de pomes agres- va pensar Toni mentre li pagava l'import, un poc exagerat al seu entendre.

Li van dir que cap al seu destí el portaria el tren situat al final d'una llarguíssima andana que va recórrer amb la gran maleta que li havien preparat a casa plena, sobretot, de carmanyoles, segons l'àvia, i tàpers, segons la mare.

Ja assegut, la seua cara irradiava felicitat. Es va posar còmode, i va tancar els ulls amb una satisfacció que no havia sentit mai, mai. Com se sentia, de feliç!

Al cap d'un temps, fart de somiar, va voler establir conversa amb el passatger que havia pujat en l'última estació.

-Vaig al Seté Cel –li va dir tot ufanós.

-On?-li preguntà l'altre

-Al Seté Cel

-Ah! –va contestar desganat el company

-Sap si està molt lluny? –preguntava Toni, interessat

-El què.

-El Seté Cel

-Ah, no ho sé- respongué el company de viatge.

-M'han dit que allí s'hi viu molt bé –assegurava Toni

-On? –li preguntava el del costat

-Al seté Cel

-Ah! –i s'arronsava els muscles, el company.

I va seguir la conversa amb l'abúlic passatger fins que es va sentir el xiulit, es va parar el tren i el senyor se'n va baixar sense acomiadar-se'n.

El tren continuava la seua trajectòria en principi sense cap novetat aparent, però passades unes hores Toni començà a observar que pegava moltes voltes i que baixava unes costeres molt pronunciades. De vegades eren tan verticals que li semblava estar en una muntanya russa. Va començar a sentir-se incòmode perquè per la finestreta veia gent demacrada, esguerrada, esquelètica, que es quedaven mirant el tren uns amb la mirada perduda i altres desesperada. El que més li sorprenia és que a cada poble que passava les misèries que contemplava eren molt més grans que les del poble anterior. Però allò que més li va impactar és que molts tenien la mateixa cara de certa gent que ell havia conegut i que feia temps havia perdut de vista.

Li va entrar tan gran desassossec que va notar que li faltava l'aire, que necessitava cridar. S'alçà per comentar-ho amb algun dels viatgers, per preguntar on estaven i cap a on anaven, però uns dormien profundament, amb els ulls tapats amb antifaç, i altres,que semblaven autòmats, no alçaven el cap del seu mòbil. Inclús va sacsejar fortament un d'ells però el subjecte en qüestió nova reaccionar en absolut.

Hores, moltes hores després, amb el cos amerat de suor i el cap que li esclatava per la tensió, va notar que el tren feia un moviment totalment contrari. Ara pujava, i pujava cada volta més i més alt. I va notar que li entrava pau, una pau que necessitava com el cresol l'oli, que deia la iaia, perquè estava a punt d'embogir. I van desaparéixer, de les finestres, les imatges dels miserables. Ara el cel era blau, d'un blau molt clar, i la gent dels pobles per on passava caminava de manera assossegada, amb un somriure quasi beatífic, i tot estava ple de fonts, d'arbres, i de flors.

-Quin descans! –va exclamar en veu alta. I es va sorprendre quan una xica, al seu costat li va respondre

-És molt bonic.

No s'havia adonat de la seua presència i se'n va estranyar.

-Acabe de pujar, però estaves tan embaladit que no m'has sentit saludar-te.

-Ah, molt de gust. Jo vaig al Seté Cel- s'afanyà a contar-li el Toni, tan necessitat de parlar amb algú.

-Ui, doncs m'han dit que és preciós i que s'hi viu molt bé- li contestà ella amb un lustre als ulls que encisava. Això el va fer immensament feliç. Era la injecció d'optimisme que li era menester després d'estar tant de temps viatjant per llocs tan infames.

-Ho he passat molt malament en aquest viatge–li va comentar a la xica- creia que creuava pels pobles de l'infern-

Ella li va contestar amb un somriure ple de pau i li digué mentre li donava un paperet

-Mira, jo he de baixar en aquesta estació. Ací tens el meu número de telèfon. Quan estigues instal·lat em telefones i t'hi faig una visita val?

-I tant que ho faré! –exclamà Toni, amb el cor pres.

I va estar unes hores amb els ulls tancats, amb una gran serenor, pensant en la xica i en el seu destí.

Al cap d'un temps, el tren s'aturà. Només hi quedava ell de passatger. El revisor se li acostà i amb poques paraules li va dir que a l'endemà el tren passaria a poqueta nit. Al voltant de les set. Que estiguera alerta, que ells no acostumaven a esperar.

-I a mi per què em diu això?

Però no va obtenir resposta. L'home, amb el braç estés, el convidà a baixar.

Era de nit, molt de nit, i quan el tren va pegar la volta, totes quedà envoltat d'obscuritat. Toni començà a cridar en veu alta, preguntava si hi havia algú, però no obtingué cap resposta.Mai no havia notat un silenci tan profund. Al cap de poc temps un llamp el va il·luminar i va veure que estava tot desert. Només divisà un arbre frondós a pocs metres, i malgrat saber que no era allò més adequat, perquè començava una tempesta, s'hi refugià arraulit junt al seu tronc, enrotllat com si fos un cuc. I allí va estar hores i hores veien llamps, sentint trons i banyant-se tot.

I es va fer de dia i tot seguia igual, llampegava, tronava, plovia ...I allí no apareixia ningú. I tot el sant dia va estar així: el temps desbaratat i ell arrupit davall de l'arbre, fins que va sentir el xiulit del tren. No va agafar ni la maleta, corria cap al tren veloç, rabent com una llebre temerós que se li escapara.

Ja dalt, el revisor el va mirar tot movent el cap. Ni el va saludar; va mirar al sostre i va dir

-Un altre somiatruites.

I el tren va arrencar.

Dies després, el pare de Toni, que era vigilant nocturn, quan va tornar del treball de matinada trobà en el replà, a la porta desa casa, un embalum que semblava una persona. Es va fer cap enrere amb la intenció de fugir.

-No s'espante, pare, que sóc jo, el Toni.

-Toni? Però tu no estaves al Seté Cel?

-Ni me l'anomene, pare, ni me l'anomene.

-Ja dins de la casa, amb la mare i la iaia alçades i astorades per l'estrambòtica situació, Toni els va fer cinc cèntims de tot el que li havia passat.

-No t'ho deia jo? Aquest fadrí té el cap ple de pardalets-exclamà la iaia.

-Calle, mare, i deixe'l estar. Pobre fill meu!

Toni, ja gitat, se sentia humiliat al mateix temps que agraïa la suavitat de la manta que la mare li havia posat perquè entrara en calor.

Pensava i pensava, li pegava voltes a tot quan, de sobte, s'alçà en una revolada i començà amb frenesí a buscar per les butxaques dels pantalons el número de telèfon de la xica del tren. Quan va trobar el paperet, fet un embolic, aquest es va desfer en obrir-lo, i el trosset que es conservava sencer estava tot esborrat per l'aigua de la pluja.

Va seure damunt del llit derrotat, amb les mans a la cara per veure si es tapava la vergonya, el fracàs. Aleshores va sentir uns colpets a la porta.

-Toni? –era la iaia- Que dic jo, que no passes pena, que si dius que allà plou tant deu ser un bon lloc. I ànim, home, que estic segura que hi tornaràs; ja ho crec que hi tornaràs.

I se'n va anar arrossegant els peus i movent el cap.

Glòria Candela

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next