El tsunami democràtic valencià de 1520: la Germania

La Germania fou el tsunami revolucionari que afectà el país dels valencians en 1520. Els agermanats aconseguiren controlar gran part del Regne. Reclamaven l'accés de la menestralia al poder el seu anhel era convertir València en una comuna -una república- a l'estil de Gènova i Venècia.

En 1520 un tsunami popular inundà el Regne dels valencians. València i el seu Regne aspirà a ser República, com Gènova o Venècia. Rei absent per sempre, que la dinastia s’havia esgotat, els agermanats —els seus ideòlegs— reivindicaven les idees que temps enrere havia expressat Francesc Eiximenis al seu «Dotzè de Lo Crestià»: «regnarà per tot lo món la justícia popular, e tot lo món, per consegüent, serà partit en comunes, així com hui se regeix Florència e Roma, e Pisa e Sena e d’altres ciutats d’Itàlia e d’Alemanya».

¿Els valencians molls, com els agrada sentir-los als espanyols? ¿O més aïna serà que no han reeixit en les seues vindicacions i aspiracions? La qual cosa no vol dir pas que les seues reivindicacions, socials i nacionals, s’hagen exhaurit. El País Valencià, mal que els pese a alguns, batega, i el «problema» valencià, tot i que condemnat a l’ostracisme, a la invisibilitat, per la política de prebenda, targeta black i canongia del corrupte —i franquista, molt franquista— Regne d’Espanya, està latent, endormiscat però latent.I tant! No se sentirà interpel·lat qui rebutja que es parle, que es pense, que sentim en valencià —català!—, o a qui a Euskal Herriaparlen, pensen i senten en èuscar oque a Galícia ho facenen gallec. Òbviament, no volen saber-ne res els que detesten Catalunya. No volen veure el problema a la Carpetovetònia, pel seu supremacisme ancestral (ep! Que Déu ja parlà a Moisès en espanyol), i, l’ignoren a dretcient, a les terres que pretenen assimilades, eixos que per una poltrona —Espanya sí que ben paga els traïdors— són capaços de vendre sa mare. Però el País Valencià, mal que els pese, hi és, existeix.

El País Valencià, mal que els pese a alguns, continua bategant. El Principat de Catalunya ha eixit al carrer en defensa del seu dret a ser, i València, modestament, també comença a sentir la necessitat de reivindicar-se, de despertar d’una letargia massa llarga i feixuga, de tornar a ser. A la imatge, diada del País Valencià del 9 d'Octubre de 1978.

En fi, què us diré? El Principat de Catalunya ha eixit al carrer en defensa del seu dret a ser, i València, modestament, també comença a sentir la necessitat de reivindicar-se,de despertar d’una letargia massa llarga i feixuga, de tornar a ser. La situació excepcional que viu el Principat ha tingut ressò —i tant!— al sud del rierol de la Sénia. Les protestes per la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra Catalunya han omplert de protestes els carrers de la Catalunya estricta, però també interpel·len la resta de Catalunyes, la insular i també la meridional. A les principals ciutats valencianes, dilluns passat, hi hagué manifestacions demanant l’alliberament dels presos polítics, també divendres a València coincidint amb la vaga general del Principat. Espanya ha bastit el seu model d’estat nació contra un «enemic» interior, contra els catalans, valencians i balears inclosos, contra tota dissidència que pertorbe la concepció unitarista i unívocament castellana del seu estat. La història de l’espanyolisme malaltís, vocacionalment anticatalà, es remunta a 1626, fins i tot abans, però sobretot a 1626. Aleshores el Pedro Sánchez del moment, el comte-duc d’Olivares, pretenia convertir-nos pels seus dídims en «espanyols», españolizar a los ninos catalanes (a los niños i a tot quisqui) com deia—i encara dirà— l’exministre rajoyero Wert; i vet ací que aconsellà al Felipito de torn (un Felip, com ara): «Tenga Vuestra Majestad por el negocio más importante de su monarquía, el hacerse rey de España: quiero decir, señor, que no se contente Vuestra Majestad con ser rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, conde de Barcelona, sino que trabaje y piense, con consejo mudado y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia, que si Vuestra Majestad lo alcanza serà el príncipe más poderoso del mundo».

La història de l'espanyolisme malaltís, vocacionalment anticatalà, comença amb el comte-duc d'Olivares (a la imatge), superministre -favorit- de Felip IV. Olivares pretenia sotmetre tots els estats no castellans de la Monarquia a les lleis de Castella. El seu poeta -periodista del moment- a sou fou Quevedo, que arribà a dir: "son los catalanes aborto monstruoso de la política".

I en això estan entossudits els espanyols, espanyolitzar a qui no és espanyol, des de temps immemorial. L’Olivares, en els albors de l’estat nació espanyol, marcà l’inici de l’anticatalanisme —o antivalencianisme— d’estat. I, és clar, com en els temps que corren, s’envoltà d’una claca mediàtica que l’aplaudí. Era l’època del tio Quevedo, el poeta top castellà del moment, que vomità odi a pler contra Catalunya i els catalans, sobretot quan els de Sénia amunt decidiren enviar a pastar fang el rei Felip IV dels castellans. D’aquest individu, el Quevedo, són frases mítiques de l’anticatalanisme visceral, a la més pura manera Casado-Ribera-Abascal,com eixa que diu «son los catalanes aborto monstruoso de la política». Quevedo, a més de poeta, era el publicista —periodista— oficial del règim, el Ferreras del moment (Ferreras, Marhuenda, Inda, Cebrián, Urdaci, tot en u), capaç d’etzibar barbaritats de la mena «la rebelión de Barcelona ni es por el güevo ni es por el fuero». En fi, com dirien els britànics: spaniards!

A Olivares, els catalans del Principat li plantaren cara. Tingueren el coratge de fer-ho, quan altres l’havien perdut. Ni un ral més a Espanya. Aragó cedí, de mala gana, i València ―ai València!― ajupí el cap. Bé, diguem que els Ximo Puig i resta de patuleia política que xuplava de la cosa pública s’abaixà, vergonyosament, els pantalons. Xe, com ara! Fou una acció ignominiosa, infame, que fou criticada pels qui sentien el país,que no debades, valencians com el dietarista Pere Joan Porcar, s’indignaren: «malaventurats i molls i temorosos valencians». I afegia Porcar, amb recança: «són morts los Centelles, Marrades, Vich, Pardos [...] i els demés defensors de la llibertat de la terra». Sí, certament, el Regne estava estabornit. Un segle abans havia protagonitzat un aixecament popular, un «tsunami» contra els mals governants, que féu trontollar els fonaments de l’estat feudal, però no reeixí.Això fou la Germania. Després d’aquell tsunami del poble, reprimit amb una virulència extrema, ja no tornà a ser res igual al vell Regne. Els vencedors imposaren una classe dirigent autòctona domesticada, de calçasses, que vegetà fins a la decrepitud i, arribat el segle XVII, ja no estava per repetir moviments subversius com el de 1520.

En 1640, quan el Principat organitzà el seu tsunami alliberador, la Revolta dels Segadors, contra un rei beneit, corrupte i prevaricador, els valencians reberen la demanda d’auxili dels seus germans del nord de la Sénia i, com hui dia els que regeixen la Generalitat meridional, el poder "autonòmic" constituït no volgué sentir-se interpel·lat.

En 1640, quan el Principat organitzà el seu tsunami alliberador contra un rei beneit, corruptei prevaricador, els valencians reberen la demanda d’auxili dels seus germans del nord de la Sénia i, com hui dia els que regeixen la Generalitat meridional, el poder «autonòmic» constituït no volgué sentir-se interpel·lat. On eren els «defensors de la llibertat de la terra»? No obstant això, restava el record, el temor a la solidaritat pancatalana. El virrei valencià, Ferran de Borja i Aragó, envià a Madrid informes sobre les possibles alteracions a València a conseqüència de la crisi governamental al Principat català. El Principat proclamà la república i no la suspengué, que el president Pau Claris no fou cap pusil·lànime. És la Revolta dels Segadors, que tanta petjada ha deixat, fins i tot una cançó convertida en himne nacional. Les previsibles alteracions, a València, no passaren de temors. Hi hagué moviment, cert, descontent, llançament de cudols i vidres trencats, però els apoltronats a les institucions, calçasses, s’imposaren als partidaris d’ajudar els germans del nord. Ara bé, no era el valencià un Regne tan submís com d’antuvi podria semblar, com demostrà a la fi del segle XVII el reviscolament de la Germania, la segona, i a l’entrada del XVIII l’esclat del moviment maulet. En 1520 protagonitzà la Primera Germania, un dels moments èpics de la història valenciana, estesa des de la Ribera del Sénia a la del Segura. Tot el país s’aixecà aleshores contra el desgovern, contra la desídia governamental arrossegada des dels darrers anys de Ferran II. L’objectiu final: la república.

L'amenaça del corsari Barba-rossa, a la imatge, que atacà Xilxes i Dénia en 1518 alertà els valencians. Demanaren armar-se i això fou l'origen de l'organització militar dels gremis, la base de la Germania.

L’esclat del tsunami agermanat

Republicans, sí, republicans. N’hi havia a València als inicis del segle XVI, i potser abans. Ens volen callats, silenciats, subestimats, però la ideologia valenciana sorgí a Europa molt abans que en altres parts d’Europa. Ben bé no eren exactament republicans. Acceptaven el rei, però que el rei fóra ben lluny i deixara fer. El model eren les repúbliques del nord d’Itàlia, Gènova i Venècia. Aquest republicans són els responsables del tsunami agermanat que envaí el Regne, tot el Regne valencià, per fer de València una comuna. Tsunami, un mot provinent del japonès ara en boca de tothom. Però no pel seu significat literal: «Onada lliure transoceànica de gran potència, produïda per una commoció sísmica, que en atènyer la costa adquireix dimensions gegantines de desenes de metres i té efectes catastròfics» diu el DIEC, sinó pel sentit metafòric. L’onada aquosa ara és la gentada —que, quan cal, no està de més que torne el colp— que en 1640, a Catalunya Principat, plantà cara a Olivares, i ara, en el 2019, ha posat en escac l’estat hereu d’aquell Felip IV, un impotent per al govern, com el seu homònim Borbó dels nostres dies. Ah! Aleshores, mentre apallissaven catalans, els seus piolins reberen de valent a Portugal i a la resta d’Europa. Portugal —recordem-ho— gràcies a això recuperà la independència.No sabem com el nou tsunami acabarà,la partida està jugant-se, però el que ha restat ben clar és que ha demostrat la determinació catalana, una vegada més, de recuperar la llibertat del passat.

En setembre de 1520, com ara mateix al Principat, els ànims estaven molt caldejats, i no precisament per la calor que per eixes dates encara sovinteja al país d’Ausiàs March. Els valencians —catalans i aragonesos estrictes també— s’havien quedat sense rei. Bé, rei amb residència al país, rei propi. L’hereu de Ferran II era un adolescent borgonyó consentit, que poc sabia —més aïna no res— dels valencians i el seu Regne. A més a més, als valencians els preocupava el que s’esdevenia a ultramar. La conquesta d’Alger en 1516 pel primer dels Barba-rossasignificà la consolidació de l’amenaça barbaresca i l’inici de les ràtzies corsàries contra el litoral dels Països Catalans, sobretot la costa valenciana i balear. Els rumors d’un possible desembarcament corsari per a prendre el cap i casal del Regne proliferaren com els esclata-sangs després de les pluges d’octubre, i el poble s’alarmà. Desde 1503, any que coincideix amb la devastació de Cullera per BābāArūj Barba-rossa, el rei Ferran II el Catòlic havia consentit que els gremis valencians s’armassen amb la finalitat que col·laborassen en la defensa del país. Tot el Regne recolzava aleshores, per raons òbvies, les empreses militars del rei (atac a les bases corsàries) a Barbaria. La mort de Ferran II en 1516 suposà la fi de l’ofensiva militar nord-africana i, arran això, el començament d’una nova onada d’atacs piràtics: en 1518 Barba-rossa escometé Xilxes (la Plana Baixa), Dénia (la Marina Alta) i rondà amenaçant per la badia d’Alacant.

L'ideòleg de la Germania, Joan Llorenç, era un home docte i àvid lector del franciscà Francesc Eiximenis, a la imatge, qui al seu "Dotzè" de "Lo crestià" havia escrit: «regnarà per tot lo món la justícia popular, e tot lo món, per consegüent, serà partit en comunes, així com hui se regeix Florència e Roma, e Pisa e Sena e d’altres ciutats d’Itàlia e d’Alemanya». Eiximenis, escrigué això vers el 1383. El temps passà i el seu pensament continuava tenint vigència, sobretot entre la menestralia: la reivindicació de la república perquè regne la justícia popular.

Altrament, per si això, els barbarescos fent la guitza, no fóra poc, en 1517, una devastadora avinguda del Túria negà el cap i casal. Fou terrible. Potser la major inundació patida per València en tota la seua història. La situació s’agreujà en 1519, que ajuntà una crisi de subsistències, que València encara no s’havia recuperat de la destrucció de 1517, amb el flagell de la pesta. Els rics fugiren de la capital regnícola, que restà literalment deserta de càrrecs públics. En aquell context de calamitats, amb absència total de l’autoritat pública dels carrers de València i ben amanit per les prèdiques apocalíptiques dels frares, sorgí en agost la Germania, encapçalada per Joan Llorenç, un paraire d’origen convers, que —atenció!— proposava que la ciutat de València es constituís en una comuna —república— a l’estil de Gènova i Venècia. Llorenç era un home docte i àvid lector de Francesc Eiximenis, qui —recordem-ho— al seu llibre Dotzè de Lo crestià havia escrit: «regnarà per tot lo món la justícia popular, e tot lo món, per consegüent, serà partit en comunes, així com hui se regeix Florència e Roma, e Pisa e Sena e d’altres ciutats d’Itàlia e d’Alemanya». Eiximenis, franciscà gironí establert a València, escrigué això vers el 1383. El temps passà i el seu pensament continuava tenint vigència, sobretot entre la menestralia: la reivindicació de la república perquè regne la justícia popular.Ostres! I fins i tot hui té vigència. Rei, ni el de copes. Militaritzats com estaven, els gremis s’organitzaren i constituïren, a València, una junta revolucionària o Junta dels Tretze (formada a imitació de Jesucrist i els seus dotze apòstols), que pretenia acaparar tot el poder. Primerament, però, feren servir la via legal. Serem comuna sí, com Gènova o Venècia, però consentida. Per a entendre’s no feren servir la uniteralitat. Enviaren ambaixadors el nou rei, el borgonyó Carles (I, doncs, de valencians, catalans estrictes i aragonesos), l’emperador Carles V, que —sorpresa!— consentí la Germania i autoritzà, en conseqüència,que els gremis s’armassen i organitzessin militarment. Als nobles, els que monopolitzaven el poder, no li escaigué bé tal decisió i protestaren. Aleshores Carles V era un jovenot de dènou anys que li feia mandra anar a València. Els emissaris de la Junta dels Tretze, val a dir-ho, li parlaren només de defensar el Regne contra les hordes barbaresques i ell accedí. Bé, ell exactament no, sinó el seu conseller privat Guillaume de Croÿ, senyor de Chièvres. Preocupat com estava Carles en altres afers, tornar a Alemanya per ser proclamat emperador, s’excusava d’anar a València a jurar els Furs. Els agermanats li ho posaren en safata. No cal que vingueu, envieu-hi un procurador. I bé, de bon rotllo, val a dir-ho, hi envià el cardenal Adrià d’Utrech (el futur papa Adrià VI). Carles que reste a Alemanya tot el temps que vulga, per sempre si vol, que per això serà emperador del Sacre Imperi. No cal que hi vinga mai, a València, que nosaltres —la Germania— ja farem per ell. Els nobles, però, estaven que treien foc pels queixals. Com que el rei no vindria a jurar els Furs?

L'emperador Carles envià a València el seu home de confiança, el cardenal Adrià d'Utrech, que s'entrevistà amb els líders agermanats. A la imatge, entrevista del cardenal amb els agermanats imaginada pel pintor Josep Benlliure.

La Germania, tanmateix, era quelcom més que una resposta contra una amenaça exterior. Era la contestació de les classes populars contra el «mal govern» dels privilegiats i que reivindicava l’accés al poder de la menestralia. Així, la Germania es convertí en una mena de revolució burgesa avant la lettre, que s’avançà en tres segles a la resta del continent. Bé, un intent, finalment, frustrat, perquè no aconseguí reeixir.Els agermanats aviat es feren amb el control del cap i casal i l’exemple fou seguit quasi immediatament per la resta de ciutats i viles del Regne, on començaren a onejar les banderes negres dels agermanats.

Una d’aquestes viles agermanades fou Elx, un cas especial, val a dir-ho, per les circumstàncies que feren esclatar la Germania allà, i que posaré com a exemple d’aquell tsunami revolucionari que sacsejà el país dels valencians. Les Germanies foren moltes i bé que mereixen, si puc i s’escau, que les tracte independentment de manera successiva. Tot el país bullí i Elx no fou una excepció, però la capital del Baix Vinalopó era especial perquè havia estat cedida a la infanta Isabel de Castella —futura reina— en 1470, arran del casament amb el príncep hereu Ferran d’Aragó. I Isabel, castellana, a qui els valencians, òbviament, li importaven un rave, donà Elx immediatament al seu majordom Gutierre de Cárdenas, un personatge que destacà en els preparatius d’aquell principesc enllaç matrimonial celebrat a Valladolid, al palau dels Vivero, el 19 d’octubre de 1469, entre la princesa castellana i el príncep catalanoaragonès, ara fa 550 anys. D’aquells pols vénen aquests fangs, que allò, arribat el moment, uní dinàsticament la Corona de catalans i aragonesos amb la castellana i, —vaja!— com ja advertí el bon rei Jaume I, que no hi ha home al món que els castellans no facen eixir de mesura (capítol 348 del Llibre dels feits), els castellans imposaren la seua primacia. Val a dir que el Ferran consentí, que ell, sobretot, frisava per ser rei de Castella, i la unió en aparença entre iguals esdevingué en la pràctica submissió d’una part a l’altra, amb el consegüent problema, que continua vigent hui dia. Vet ací el quid de la qüestió.Als elxans aleshores no els féu cap de gràcia dependre d’un senyor castellà i oposaren resistència, àdhuc amb les armes, però fou debades. En 1520, amb l’esclat de la Germania i desaparegut Ferran II, veieren l’oportunitat de deslliurar-se del senyor castellà que els havien imposat i, així, el 8 de setembre, s’uniren a la Germania.

Elx, des de 1470, s'oposava al seu senyor castellà. La vila havia estat donada per Ferran II, encara infant, a la seua esposa Isabel, que la cedí al seu fidel Gutierre de Cárdenas. Amb l'esclat de la Germania, Elx albirà la possibilitat d'alliberar-se de la subjecció senyorial. El 8 de setembre de 1820 hi triomfà la Germania.

La Germania al sud valencià: Elx

Els castellans havien posat les urpes a la capital del Baix Vinalopó, però els elxans s’hi oposaren, en 1470 i novament ara, en 1520. La vila, esperançada pel tracte que el nou rei donava d’antuvi als agermanats, s’afegí al moviment: «Per la Corona d’Aragó!», proclamaven. La Germania feia camí pertot i àdhuc s’estengué més enllà dels estrictes límits valencians. En desembre arribà a Mallorca.

L’espurna que encengué la Germania a Elx sorgí quan el castellanot Gómez de Villafuerte, procurador de la senyoria i batle de la vila, manà publicar un ban en nom de l’adelantado de Granada, és a dir, en nom de don Diego de Cárdenas, senyor d’Elx. Ja veieu, no es tallaven un pèl, els castellans, lluint els seus títols castellans —no valencians— a tort i a dret on no tocava. En aquest ban s’exigia el desarmament dels agermanats, ja organitzats. Contestació: aixecament. Al crit de visca el rei! —ep! No era un Borbó— s’inicià la revolta contra el procurador del senyor. També cridaven els elxans llibertat! —els CDR ara mateix també criden el mateix— i muiga el Cárdenas! Definitivament, als castellans no els volien veure ni en pintura. El líder del moviment era un veí de la vila de nom Baltasar Quirant, que pretenia obligar Gómez Villafuerte a exercir el seu càrrec pel rei. L’interpel·lat s’hi negà. No tenia suficients piolins per a fer front a la fúria popular i s’arrecerà al palau de la Senyoria (o palau més avant dit d’Altamira). Mentrestant, a la plaça de la Vila (actual plaça de la Fruita al darrere de l’Ajuntament) la plebs bullia d’efervescència revolucionària. El justícia Pere Bonmatí i els jurats Joan d’Alvado, Joan Castell i Joan Pastor, foren destituïts perquè es negaren a adherir-se a la Germania.

El procurador del senyor castellà d'Elx, Gómez de Villafuerte, resistí a l'alcàsser elxà l'escomesa dels agermanats. Quan vingueren reforços d'Oriola, amb un canó, es rendí.

Gómez de Villafuerte i el seu assessor, misser Duran, resistien a l’alcàsser.El frec a frec al carrer l’havien guanyat els agermanats. Quirant i els seus anaren a la segona ciutat del Regne, a Oriola, on també havia triomfat la Germania, a demanar ajut per a foragitar Gómez de Villafuerte de l’alcàsser elxà. Oriola (l’Oriola d’aleshores, ben valenciana) envià un contingent d’homes armats amb un canó. En veure l’arma de foc, Gómez de Villafuerte s’escagassà i negocià la rendició. Vés-te’n a Castella i no tornes més —li etzibaren els elxans—. El palau de la Senyoria en mans dels agermanats, el penó d’or i gules fou hissat a la torre principal i fou llavors quan fou feta pública l’adhesió de la vila a la Germania.

El germà de Baltasar Quirant, Joan, fou tramès a Flandes a obtenir el reconeixement reial, que el rei-emperador reconegués Elx vila del patrimoni regi. Allà es quedà, que quan hi arribà, el monarca havia fet marxa enrere. La situació a València s’havia desbordat. A més a més, ja veieu, reivindicaven ser república com Gènova i Venècia. I, per a acabar d’escandalitzar la noblesa, a València els agermanats, ara liderats per Guillem Castellví —àlies Guillem Sorolla— abolien les imposicions feudals i propugnaven una reforma de la distribució de la propietat.

Iniciades les hostilitats, hi hagué un estira i arronsa entre els agermanats i la noblesa, encapçalada pel virrei. Els agermanats foren derrotats inicialment a Almenara el 18 de juliol, però dies després, el 23, vencien l'exèrcit del virrei a Gandia. Mentre el front nord s’enfonsava, el meridional continuà ben actiu.

És un personatge curiós aquest Guillem Castellví, que prengué les regnes de la Germania a la mort de Joan Llorenç. Era fill d’un porquer de Sant Mateu del Maestrat, que anà a València a treballar amb el seu oncle Sorolla (d’això el sobrenom), teixidor de llana. Al cap i casal féu fortuna i arribada la Germania es convertí en un dels caps més destacats. Al cim del seu poder, instal·lat a Benaguasil, feia ostentació de patges i lacais, i organitzava jocs de canyes i festes per a gaudi de la plebs, que l’aclamava sorneguerament al crit de Visca lo rei Sorolla!. Quan el destí se’l torçà, acabà pres, executat i esquarterat. El seu cap fou penjat en un dels cantons de la Casa de la Ciutat.

Esclatà la guerra, que els nobles enviaren els seus piolins professionals a lluitar contra la plebs agermanada. La història n’està plena, de repressions dels moviments populars. Hi hagué un estira i arronsa entre els agermanats i la noblesa, encapçalada pel virrei, que a la derrota inicial agermanada a Almenara, el 18 de juliol de 1521, li seguí la victòria dels revolucionaris a Gandia, el 23 del mateix mes. Mentre el front nord s’enfonsava, el meridional continuà ben actiu. A partir d’això el conflicte s’encruelí. Els agermanats culpaven els moros —els valencians de religió musulmana, que encara hi havia i molts— de donar suport a les hosts dels nobles. Efectivament, la noblesa valenciana reclutava els seus efectius dels seus vassalls andalusins, que els feien la feina bruta. Mireu: com els «moros» enrolats a l’exèrcit feixista de Franco en 1936. Resultat: esclat dela repressió despietada contra els moros valencians, acusats de quintacolumnistes dels estols barbarescos i de servir la noblesa. Es produïren conversions forçoses i algun acte horrible que ennegrí la història de la Germania, com la matança de Polop (la Marina Baixa), consentida o manada per Sorolla, on foren degollades huit-centes persones, sense distinció de sexe, edat o condició.

A Elx convivia una important comunitat andalusina, musulmana, els moros. No consta que els agermanats elxans cometessen abusos contra ells. Sí, però, foren atacats i obligats a convertir-se els moros de la Safor i la Marina. En alguns casos, s'arribà a execucions massives, com a Polop. Els agermanats no perdonaven als andalusins valencians el suport que donaven a la noblesa.

A Elx convivia amb la majoria cristiana una important comunitat musulmana, que residia al Raval. No consta —si més no, en l’estat actual dels nostres coneixements— que els agermanats cometessen abusos contra els moros elxans. Ara bé, no ens estranye que, per les notícies que venien d’altres llocs del Regne, els habitants del Raval no sentissen cap simpatia pel moviment agermanat. Els agermanats, amb el propòsit d’igualar-los a la resta d’habitants del Regne i que no fossen utilitzats pels nobles, havien optat per convertir-los forçosament al cristianisme, la qual cosa, finalment, generà violència i dolor. En el futur, tal decisió tindrà conseqüències. Les conversions forçoses —atenció— foren acceptades per l’Església i pel rei, amb la qual cosa els andalusins valencians deixaren de ser per sempre musulmans de dret. Es convertiren en «moriscos» o cristians nous. Els musulmans (moros o mudèjars), efectivament, formaren part de les hosts nobiliàries, també al sud valencià, i amb sarraïns Diego de Cárdenas aconseguí recuperar Asp i, l’estiu de 1521, volgué prendre Elx. Els homes de Cárdenas atacaren Elx des del Raval moro, però foren rebutjats. En la batalla esdevinguda el noble castellà perdé el seu germà i el seu alferes. Al primer atac li succeí un segon, ara amb artilleria, que obligà Elx a retre’s el 12 d’agost de 1521. Les negociacions per tornar Elx a l’obediència del seu senyor tingueren lloc a l’hort propietat de Jaume Tarí. Definitivament, el tsunami agermanat desaparegué d’Elx.

La fi de la Germania

L’exèrcit agermanat meridional, el que havia vençut a Gandia, compost per vora sis mil efectius, tots d’infanteria, fou derrotat a Oriola, el 27 d’agost de 1521, per l’exèrcit castellà dels marqués de los Vélez; un exèrcit que atacà la capital del Baix Segura des de Múrcia, format per sis milers d’homes d’infanteria i dos-cents de cavalleria. La ciutat agermanada fou devastada i depredada durant un mes, en un dels saquejos més sentits de la història valenciana. Tota la Junta dels Tretze —a imitació de València— oriolana fou ajusticiada i el cap del seu líder, Pere Palomares, col·locat per a escarni públic en una de las portes de la ciutat.

La caiguda d’Oriola ferí de mort el moviment agermanat. A València començaren les defeccions, tot i la insistència del cabdill agermanat, ara Vicent Peris, de resistir fins al final. El 9 de novembre, finalment, capitulà València.Xàtiva i Alzira encara resistiren un any més. A la capital de la Ribera Alta sorgí la figura de l’Encobert, a qui creien nét de Ferran II. L’Encobert liderà els agermanats fins que fou assassinat i escapçat.La Germania mallorquina, tan semblant a la valenciana, acabà amb la rendició de Palma a l’exèrcit reial en desembre de 1522.Altrament, Castella visqué un moviment revolucionari amb semblances a l’agermanat, la revolta de les comunitats (els comuneros), que fou derrotat a Villalar (Valladolid), el 23 d’abril de 1521.