El baròmetre preelectoral del 9 d’Abril del CIS es diferencia dels anteriors en el fet que és una macroenquesta. Resulta difícil saber en quina clau es votarà al senat i eleccions valencianes i totes les estimacions acaben esbiaixades per la campanya de les eleccions generals al congrés dels diputats. El caràcter presidencialista de les campanyes electorals espanyoles ha fet del pactisme l’eina per ampliar la base per part dels partits nous i l’apel·lació al vot útil per part del bipartidisme.
Tot i que aquest concepte de vot útil hi ha ressorgit en les projeccions de vot, a mitjà i llarg termini el caràcter efectista d’aquest concepte anirà desapareixent. Aquest “vot útil” fa referència més bé a un “vot presidencialista” per un candidat a president del govern per evitar que isca un candidat indesitjable. Tot i això, la transformació del sistema polític espanyol en un multipartidisme moderat amb signes d’estar retransformant-se en un multipartidisme polaritzat (classificació Duverger de sistemes de partits) ha canviat les lògiques del vot. El sistema D’Hondt beneficia a les primeres forces desproporcionadament amb les últimes en cadascuna de les circumscripcions. Així i tot en el País Valencià tenim un sistema més proporcional que a l’Espanya interior.
Encara que és un discurs de clau més bipartidista, alguns partits nous han terminat experimentant amb la campanya del vot útil: a les eleccions catalanes del 21 de desembre de 2018, després de l’aplicació del 155. Ciutadans era la primera força del “bloc unionista” en el parlament. Junts pel si havia tornat a dividir la seua base electoral en Junts per Catalunya i ERC, fer que feia més fàcil als partits unionistes beneficiar-se del sistema electoral. Inés Arrimadas va fer una campanya amb missatges més durs de l’esperable cap als seus adversaris buscant exclusivament el vot del PSC, Comuns i el PP mentre el seu discurs cap als votants independentistes arribava al punt de l’insult directe.
I la seua estratègia va triomfar, convertint-se en la primera força del parlament. Aquella nit, a la seu de Ciutadans de Barcelona se celebrava amb el millor material lúdic i festiu els 36 diputats que feien “presidenta” de la generalitat a Inés Arrimadas. Fins i tot s’atreviren a fer càlculs amb els seients de presos i exiliats que podien donar-li majoria als 65 unionistes, front els 70 sobiranistes. Fins i tot donant per descomptat els 8 comuns. Finalment Ciutadans va obtenir un gran resultat individual gràcies a la campanya del vot útil i aquest va ser un dels principals motius pels quals la “presidenta” Arrimadas mai va ser presidenta de la Generalitat. La seua campanya pel vot útil va escombrar al PP que va caure 10.000 vots per davall de la CUP, amb els que van empatar a 4 diputats, i els comuns i PSC caigueren a 8 i 14 diputats molt per sota de la suma de Junts per Catalunya i ERC.
D’aquesta manera en totes les circumscripcions el gruix dels vots unionistes van desaparéixer en Ciutadans que va eliminar als socis que necessitava per la investidura del mapa de repartiment d’escons, facilitant l’entrada a un diputat de la CUP a Girona i altre de Junts per Catalunya amb l’eixida dels diputats d’en comú i el PP, diputat que guanyaren també a Lleida. Doncs el comportament “bipartidista” del bloc unionista en votar a un mateix partit va fer que els partits independentistes obtingueren molts més vots que cadascú dels actors de l’unionisme tret de Ciutadans.
Aquesta “jugada mestra” de Ciutadans, de posicionar-se com la força del vot útil unionista va aconseguir fer-li posar terra de per mig amb la resta de partits del seu bloc ideològic. I en aquesta “terra” (66 diputats), van nodrir-se amb comoditat els vots als partits de l’antic espai de “Junts pel Si” de representació parlamentària. La caiguda del PP per sota de la CUP i el seu empat a 4 escons, feia palesa la majoria independentista amb 70, enfront del Frankenstein estatalista dels 68 escons de C’s (36), PSC (17), En Comú (8) i PP (4). Si el PP i el PSC hagueren aconseguit resistir a la campanya del vot útil de la “presidenta Arrimadas” podrien haver posat en problemes seriosos als partits independentistes, que amb un 80% de participació i amb Ciutadans com primera força parlamentària tenen hui (“mort de riure”, tot siga dit) un ample marge parlamentari de 70 escons.
Podem batejar com “efecte Arrimadas” aquesta perversitat dels nous codis electorals per desvincular-ho de les eleccions d’Andalusia. Ficar tots els ous a la mateixa cistella té el perill que entre totes les cistelles buidades per omplir la més gran no hi haja prou ous per a formar un govern.
Tot i això, potser no és el final del concepte del “vot útil” sinó una evolució. Assistim en paral·lel a una nova aparició de vot útil “pactista”: amb el mateix exemple de les eleccions del 21 de Desembre, el fet que la CUP aconseguira més vots que el PP va fer el vot a la CUP “útil” per a l’amplitud de l’arc sobiranista sobre el dels partits de caràcter estatal inclosos els Comuns. Aquesta nova noció del vot útil es refereix a un vot diferencial del “vot presidencialista”; el vot útil pactista és aquell que no es fa a un candidat amb possibilitats de guanyar sinó a un candidat amb el qual es puga marcar el signe del futur pacte de govern. El “vot útil pactista” a diferència del desfasat “vot útil presidencialista”, busca enfortir a un possible soci parlamentari d’algun dels principals candidats a president per evitar que haja de pactar amb altre soci més fort però indesitjable per al votant. Especialment quan aquests es troben ubicats més prop del “centre”.
En les eleccions del 28A, els dos presumptes “cavalls guanyadors” (Pablo Casado i Pedro Sánchez) han fet referències al “vot útil” buscant enfortir la seua base electoral, amb això, els dos candidats s’arrisquen a caure en “l’efecte Arrimadas” per aquesta nova virtut dels sistemes multipartidistes polaritzats: cal molt de consens per a cada pas.
