Les eleccions trampa: les «Generals» de 1977

Amb les eleccions de 1977 començaren les convocatòries electorals del règim dit del 78. Tot lligat i ben lligat, en aquelles eleccions pogueren participar els que el president del govern espanyol, el franquista Adolfo Suárez (a la imatge votant), volgué. Eleccions lliures? L'esquerra del PCE, l'independentisme i els republicans no tingueren dret a concórrer, molestaven. Ara fan igual, que si no els agrades, als espanyols, doncs, allà estan els Llarena, els Marchena, la JEC per impedir que sigues diputat. Així, doncs, trampa. I és que Espanya, encara que la mona vestisquen de seda, mona fatxa es queda. 

Adolfo Suárez s’empescà l’anomenada Transició (canviar el règim des del règim perquè continue el règim) i, ja veieu, el franquisme sobrevisqué. Quin tio el Suárez! Reeixí, amb la col·laboració necessària dels col·laboracionistes, a deixar ben lligada la pantomima borbònica, postfranquista, i l’invent ha tingut èxit. A Franco, amb honors, l’han tret ara, quaranta-quatre anys després (amb ministra «socialista», la Lola, oficiant de suma sacerdotessa), del seu mausoleu faraònic del Valle de los Caídos. Suárez ideà la manera de fer «demòcrates» —blanquejar— els feixistes. Vet ací la Llei de reforma política de 1976, a la qual seguiren les eleccions generals del 15 de juny de 1977. I d’aquelles noces (eleccions), doncs, aquests confits.

Diumenge 10 de novembre de 2019, diumenge d’eleccions, eleccions repetitives, les quartes «generals» en quatre anys. De rècord! Spain is different!, deia el feixista —demòcrata reconvertit— Manuel Fraga Iribarne. Sí, cert, totalment diferent a una democràcia seriosa homologable: ho era en 1963, quan l’eslògan del Ministerio de Información y Turismo franquista —o fraguista—, ho era en 1975, quan sebolliren les restes del dictador al seu mausoleu de Cuelgamuros (ostres que ni el Ramsès!), i ho continua sent el 2019, amb rei preparao, president de govern sociata engiponat de supèrbia, fatxes a tentipotenti en prime time televisiu i esquerra té igual col que bleda, escagassada, equidistant. Ladies and gentlemen: this is Spain and the Spaniards. Franco li digué al Juanito, «alteza, prometedme que pase lo que pase mantendréis siempre la unidad de España» i en això continuem, amb l’Espanya de xaranga i pandereta que denunciava el poeta (Machado) obcecada malaltissament a fer complir el testament del dictador: «Mantened la unidad de las tierras de España, exaltando la rica multiplicidad de sus regiones como fuente de la fortaleza de su unidad». Tot val per a meter en cintura els catalans, fins i tot —si escau— ressuscitar el GAL per a capturar Puigdemont. Ep! El Sánchez va llançat i, en competència amb l’emblanquinat immaculat Abascal, s’atreví quasi a insinuar-ho al debat de campanya. Per cert, un debat amb els catalans com a eix temàtic però sense catalans. I és que els espanyols volen molt Catalunya, fins i tot la vol la Cayetana aristòcrata de deix porteño, vaja que sí! (la maté porque era mía), però la volen sense catalans, és clar!

Franco li digué al Juanito, "alteza, prometedme que pase lo que pase mantendréis siempre la unidad de España" i en això continuem, amb l’Espanya de xaranga i pandereta que denunciava el poeta (Machado) obcecada malaltissament a fer complir el testament del dictador: "Mantened la unidad de las tierras de España, exaltando la rica multiplicidad de sus regiones como fuente de la fortaleza de su unidad". 

En definitiva, règim del 78, o el que és el mateix, el desgavell sorgit dels emblanquinadors del franquisme i que, a la Catalunya al sud del rierol de la Sénia, mai no hem deixat de patir. I és que si als catalans estrictes, els del Montsià cap al nord, els muntaren una performance de Generalitat per entretenir-los, als del Baix Maestrat vers migjorn, no ens han deixat ni respirar. De 1977 ençà llenya al bombo! I si algú se n’eixia de la cleda, a hòsties el tornaven al corral (la sempre mal anomenada Batalla de València). Com canta el Paco Muñoz: «Què vos passa, què vos passa, / què vos passa valencians? / El nostre país vol viure / sense perdre la identitat. / Un mal dia des d’Almansa / ens vingué la novetat, / el vell Regne de València / era país conquistat / i la llengua bandejaven / llevant-li oficialitat, i per just dret de conquesta / imposen el castellà». Ens amollaren el Lerma i el Zaplana, l’Olivas i el Camps, i el Fabra l’efímer, trompellots de solemnitat. Encara en voleu més? Doncs vet ací el Ximo i l’Oltra i aneu a fer la mà.

La Llei de reforma política de 1976

Vet ací l’Atatürk de l’Espanya del 78, Adolfo Suárez González. La comparació no és debades, que Espanya i Turquia s’assemblen de debò. Atatürk té un estadi amb el seu nom, Suárez un aeroport. Ai com s’assemblen l’Espanya del Sánchez i la Turquia de l’Erdogan! Atatürk, però, féu un pas més enllà que Suárez i envià el soldà Mehmed VI a pastar fang. Suárez, però, home del Movimiento, un franquista convertit a la «democràcia», no s’atreví a tant. Franco, com és de tothom sabut, deixà tot lligat i ben lligat. Al seu testament digué explícitament: «Por el amor que siento por nuestra patria os pido que perseveréis en la unidad y en la paz y que rodeéis al futuro Rey de España, don Juan Carlos de Borbón, del mismo afecto y lealtad que a mí me habéis brindado y le prestéis, en todo momento, el mismo apoyo de colaboración que de vosotros he tenido». Així que tocava executar l’operació Lolita (nom en clau dels tripijocs per a entronitzar Juan Carlos el Campechano) i, òbviament, fer el canvi vers un règim pluralista sense costos addicionals per a tot aquell que havia servit a la dictadura. D’això les lleis espanyoles de punt final i, vegeu, que el torturador Billy el Niño campe al seu aire, encara hui, amb medalles i prebendes.

Adolfo Suárez aconseguí que les Corts franquistes aprovassen la Llei de reforma política el 18 de novembre de 1976. Les Corts dites de l'Harakiri, a la imatge. Ep! Els franquistes no es feren l'Harakiri debades, que el règim, els mateixos gossos, continuarien manant, però amb distints collars. 

Adolfo Suárez arribà on arribà mercè al seu acostament, cercat, a la figura del príncipe, aleshores dit el Pelele per l’oposició democràtica. L’oposició, òbviament, no advocava per cap «transició». Volia ruptura, acabar amb el franquisme. Però Suárez, murri, engalipà primer el PSOE, el de Suresnes, i després el PCE, el de Carrillo. I, és clar, convencé els prohoms del règim que en aparença s’extingia. Suárez persuadí les corts franquistes, les darreres, perquè es fessen l’harakiri. Així, amb aquest nom nipó les anomenaren, i els procuradors (no diputats) votaren a favor de la Llei de reforma política, aprovada el 18 de novembre de 1976. La llei havia de ser referendada en referèndum, el 15 de desembre, i —ai llas!— el franquistes transicionistes guanyaren per una majoria aclaparadora. Què s’havia fet de la ruptura democràtica? Doncs, mireu, l’oposició no era tal, o més aïna, no era tan ferotge com el règim pensava. Dècades de dictadura, després d’una guerra atroç, havien generat un temor generalitzat a la política. És això que ara anomenen «majoria silenciosa». El terme ja l’encunyà el franquisme. Uns altres li han dit «cinisme cívic», potser amb més raó. Ah! I Suárez, brivall, ho sabia. I tant que ho sabia! La dictadura havia fabricat un poble mesell, gràcies a la neutralització ideològica de l’oposició i la repressió. Això generà apoliticisme i una mentalitat d’autoexclusió dels afers polítics. A la gent li oferiren referèndum i reforma política i la gent, eixa «majoria silenciosa», doncs bé, assentia. També els donaren revistes i pel·lícules amb senyores en conill i —ostres!— la revolució, el destape. Ja no calia anar a Perpinyà. Tot allò ben amanit amb una campanya institucional mediàtica eixordadora, amb la qual Suárez (recordem que fou director de RTVE entre 1969 i 1973) ofegà l’oposició i els nostàlgics del temps de Millán Astray. Resultat: el 77% dels «espanyols» amb dret a vot votaren i d’aquests el 94% votà sí.

I als País Valencià què? Doncs mireu, al País Valencià (Què vos passa, què vos passa, què vos passa valencians?) votà el 86% del cens electoral, una de les participacions més elevades de l’Estat, i el 97,6% votà sí i el 2,4% no. En raó, quan s’escaigués, ens amollarien un Lerma. Un Lerma que —recordem-ho— és el mentor polític de Ximo Puig. Ostres esgarrifa! Ja sabeu: d’aquelles noces, aquests confits. D’això, quan toque, nom poca-solta per al país, senyera sollada de blau, ofrendar nuevas glorias a España i llengua depauperada fins als límits de l’extinció. L’espanyolisme franquista havia bastit el cinisme cívic que ofegava la societat valenciana. Suárez era el successor de Franco en l’imaginari d’una societat vençuda, que acceptava resignada les badomeries del règim. Ara tocava votar i votar sí, doncs a votar sí, a Espanya i al País Valencià.

El 15 de desembre de 1976 se celebrà el referèndum que havia de referendar la Llei de reforma política. El "sí" -ai llas!- guanyà per golejada. Què s'havia fet de la "ruptura"? Dècades de dictadura, després d’una guerra atroç, havien generat un temor generalitzat de la població de l'Estat espanyol a la política. Si el govern deia que s'havia de votar "sí", doncs a votar "sí". A la imatge, publicitat institucional de l'època. 

Hi havia, però, una resistència valenciana, una resistència valencianista, catalanista, que aspirava a recuperar un país nacionalment arruïnat. Els anys seixanta foren anys d’esperança, de fe en la ruptura democràtica. Aquesta resistència que somniava un país lliure s’estampà contra una realitat tossuda. Sorprengué a molts, fins i tot a Espanya, el seguidisme valencià. Fins i tot el diari El País d’aleshores escrivia: «Ha sorprendido el escaso porcentaje valenciano de abstenciones». L’elevada participació contradeia els partits rupturistes que havien propugnat l’abstenció. Fins i tot hi hagué qui lamentà que «la consciència ciutadana no té hàbits de resposta». Estàvem ben collats i collats continuem.

Suárez munta el xiringuito

Aprovada la Llei de reforma política, ara tocava fer eleccions. Suárez comptava amb muntar un xiringuito —el muntà— electoral on encabir els franquistes reformistes (los azules, els deien) amb l’oposició democràtica de dretes. Una oposició, val a dir-ho, muda en les dècades de dictadura, però que no per això no hi era. El resultat, la Unión de Centro Democrático (UCD). A València fou creada en abril de 1977 a la cafeteria Sibaris. El seu líder, Emilio Attard, un individu, advocat i banquer, que gaudia de prestigi entre la gent adinerada del cap i casal. Ell havia fundat, en octubre de 1976, el Partido Popular Regional Valenciano (PPRV). El nom s’escau perfectament en castellà, perquè de valencianisme aquests pardals en tenien ben poc. El PPRV era una formació política de caire burgès, reformista, ideal per a encabir les elits polítiques que havien fet carrera en el franquisme. Se li uniren personatges de l’antiga Dreta Regional Valenciana (DRV), com Joaquín Maldonado, i tots plegats —la colla del Sibaris— s’afegiren al carro de Suárez. La UCD es convertí en el partit del règim naixent, amb una capacitat publicitària que superava en escreix la de la resta dels partits junts.

Emilio Attard, a la imatge, fou la persona que engegà l'UCD, el partit de Suárez, a València. Tot s'inicià en una reunió a la cafeteria Sibaris, en abril de 1977. No guanyaren les eleccions i don Emilio s'emprenyà com una mona. Respongué al triomf del PSOE traent-se del barret el blaverisme. 

Més escorat a la dreta se situava l’Alianza Popular del franquista Manuel Fraga Iribarne, l’embrió del PP que encara pul·lula —malgrat Gürtel, Fórmula 1, accident del metro, pecats a dojo, corrupció desenfrenada— en la vida política valenciana. A València, liderats per Alberto Jarabo Payá, feren bandera de l’anticatalanisme visceral. Eren pocs, poquíssims aleshores. No eren tan aperturistes com els de la UCD i, sobretot, eren enemics declarats de l’estat «autonòmic» que venia. Sí, com els feixistes de VOX que ara ixen en prime time; exactament amb el mateix discurs.

Entre els reformistes d’esquerra, o sia, els partits d’esquerra a la recerca de prebendes, el primer a pactar amb Suárez fou el PSOE (PSOE a seques); el PSOE del Congrés de Suresnes (1974), encara que a Suresnes —qui ho diria!— proclamaven: «La definitiva solució del problema de les nacionalitats que integren l’Estat espanyol parteix indefectiblement del ple reconeixement del seu dret d’autodeterminació, que comporta la facultat que cada nacionalitat puga determinar lliurement les relacions que mantindrà amb la resta dels pobles que integren l’Estat espanyol». Era el partit del Felipe González (àlies Isidoro), del Guerra... I del Lerma i del Ximo el morellà, que ara amolla el que amolla sense cap mena de vergonya.

Un partit aleshores definit com a marxista era el Partido Socialista Popular, liderat per qui seria alcalde de Madrid Enrique Tierno Galván. Era un partit sorgit entre universitaris madrilenys en 1968. Xe, una cosa com el Podemos, però amb senyors amb corbata, perquè Tierno el professor vestia a la manera clàssica dels professors universitaris i s’expressava amb pulcra eloqüència. A València tingué ressò entre universitaris, liderat el partit a la ciutat del Túria pel també professor Manuel Sánchez Ayuso. Home amb corbata envoltat d’obrers amb granota, així es presentava Tierno al votant. No tingué, però, el PSC la picardia —o la cara dura— del PSOE, que és qui, amb l’ajut de la socialdemocràcia alemanya i sueca, acabaria imposant-se.

Santiago Carrillo, secretari general del Partit Comunista d'Espanya (a la imatge, votant en 1977), havia pactat amb Adolfo Suárez la legalització del PCE. Suárez la concedí a canvi de renúncies. Carrillo, en nom del PCE, renuncià a la república i a la vergonya. Acceptà la monarquia i àdhuc la "rojigualda". 

Altrament, el Partit Comunista d’Espanya, el PCE traïa els ideals rupturistes a canvi d’engrunes. Suárez entabanà el Santiago Carrillo, que claudicà. Un altre tio a qui agradaven les perruques, que amb pelussera sobre la calba entrà a l’Estat en desembre de 1976. El 27 de febrer de 1977 es reuní discretament amb Suárez al xalet de José María Armero. Els comunistes espanyols s’abaixarien els pantalons a canvi de la legalització. Fins i tot —sapristi!— acceptaren la rojigualda. I Suárez legalitzà el PCE el 9 d’abril de 1977 (el Dissabte Roig, com el batejà la premsa). L’exèrcit, franquista fins a la medul·la, transigí a contracor, fins i tot dimití el ministre de Marina, l’almirall Gabriel Pita da Veiga, ministre per designació de Carrero Blanco, l’home fort del tardofranquisme (si no arriba a volar pels aires el 20 de desembre de 1973, l’apertura «democràtica» hagués estat impossible). El PCE acceptà la proposta de Suárez, i acatà rei i bandera feixista, la que encara oneja com a símbol de l’Estat espanyol.

Suárez, d’antuvi, no volia legalitzar el PCE, però trobà en Carrillo un col·laborador necessari, que renuncià vergonyosament al trencament democràtic. El que mai consentí Suárez és legalitzar el nacionalisme perifèric més abrandat, ni els declaradament republicans ni els que se situaven a l’esquerra del PCE, si més no en 1977. No consentí, doncs, a legalitzar ERC (Esquerra Republicana de Catalunya) ni tampoc legalitzà l’independentista PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional).

El Partit Socialista del País Valencià (PSPV), fundat en 1974, intentà fer reviscolar el Partit Socialista Valencia (PSV) dels anys seixanta. No superà les eleccions de 1977. Bona part de la seua militància s'integrà al PSOE i d'això el pspv-PSOE. 

El líder de la Transició sí que consentí, tanmateix, legalitzar les forces nacionalistes que no propugnassen el trencament amb Espanya. Al País Valencià (així dit aleshores i així acceptat, àdhuc per Suárez i els seus), l’esquerra nacionalista autonomista la representava el PSPV (Partit Socialista del País Valencià), un intent de fer reviure el Partit Socialista Valencià (PSV) dels anys seixanta. Fundat en 1974, el PSPV fou legalitzat el mateix dia que el PCE. Ep! No res a veure amb el PSOE, encara que la desfeta electoral de 1977 forçà els seus líders, en pugna interna constant, a cercar un bon pal on agarrar-se. S’uniren al PSOE i des d’aleshores el bunyol eixe anomenat pspv-PSOE. L’altra formació d’estricta obediència valenciana legalitzada per Suárez fou la Unió Democràtica del País Valencià (UDPV). Podia haver estat el partit valencià i valencianista de centre, però naufragà en les eleccions que vindrien. Suárez acabà arreplegant tot el vot del —diguem-ne— centredreta democràtic i acabà amb el somni d’una CiU a la valenciana.

Les eleccions de 1977

Convocades per Suárez, el 15 de juny de 1977 se celebraren eleccions generals. La primera oportunitat, des de 1936, d’homologar l’Estat espanyol als estats europeus. Votà al País Valencià el 84,1% del cens. Eleccions dirigides des del govern i amb greus dèficits democràtics, el resultat era l’esperable, la victòria del partit de Suárez. Al País Valencià, però, guanyà el PSOE, amb el 35,40% dels sufragis. El partit del Felipe González i companyia obtingué la victòria a les tres circumscripcions valencianes. L’UCD fou derrotada —restà segona— i l’Emilio Attard, el líder ucedista, s’emprenyà com un mico. Attard —sobretot Attard— i correligionaris es tragueren del barret el conflicte identitari valencià per a erosionar l’esquerra i —vaja!— això tingué rèdit electoral. Havia nascut el blaverisme.

El PSOE tragué 13 escons en aquella jornada, l’UCD 11, el PCE 2 (per a tal decebedor viatge —vaja— no calien aquestes alforges), els franquistes fraguistes d’AP 1 i finalment la coalició PSP-USPV 1. Ep! Un diputat que correspongué a la formació del madrileny Tierno Galván, que els autòctons no rascaren bola. Altrament, a la província de Castelló, el cacic provincial de torn s’inventà un partit, la Candidatura Independiente de Centro, i... Tatatatxaaan! Un diputat. Ai Castelló! Que allò del Fabra l’Agüelito de l’aeroport té arrels profundes. El cacic inventor del partit era el zamorà Pablo Martín Caballero, governador civil de la província, i el diputat que isqué fou José Miguel Ortí Bordàs, un element feixistoide que després s’integrà a l’UCD per a acabar en AP.

El 15 de juny de 1977 se celebraren eleccions generals. La primera oportunitat, des de 1936, d’homologar l’Estat espanyol als estats europeus. A la imatge, la campanya electoral a València. 

La resta de candidatures que es presentaren a les circumscripcions valencianes, per ordre de major a menor número de vots, foren: Coalición Electoral Equipo de la Democracia Cristiana (on s'havia integrat la UDPV), PSPV (fracàs, només 31.138 sufragis, l’1,67%), Alianza Nacional 18 de Juliol (feixistes), Asociación Nacional para el Estudio de los Problemas Actuales (els freak de torn), Alianza Socialista Democrática, Front Democràtic d’Esquerres, Reforma Social Española, Falange Española de las Jons Auténtica (feixistes), Front per la Unitat dels Treballadors, Asociación Círculos José Antonio (feixistes), Candidatura Independent, Federación Laborista, Partit Radical Socialista del País Valencià, Falange Española de las Jons (feixistes), Asociación Política Fuerza Nueva (els feixistes del franquista Blas Piñar) i Falange Española Independent.

A les eleccions de 1977, al País Valencià votà el 84,1% del cens. Eleccions dirigides des del govern i amb greus dèficits democràtics, el resultat era l’esperable, la victòria del partit de Suárez. Al País Valencià, però, guanyà el PSOE, amb el 35,40% dels sufragis. A la imatge, col·legi electoral a Alacant. 

En total, d’un cens de 2.248.298 electors, votaren 1.889.910, o sia, el 84,1%. Xifra de rècord, per a total fava, igual estic que estava. Guanyà el PSOE, sí, els arribistes que, de sobte, empesos per l’Estat, es convertiren en la força més votada al País Valencià. I, de prop, restaren els franquistes reconvertits a demòcrates de la UCD. A partir d’aleshores ja no res seria igual, que les taules de forces polítiques democràtiques se n’anaren en orris, i amb elles el rupturisme que anhelava una societat democràtica governada per demòcrates de debò i no franquistes transvestits de demòcrates. Ara serien els parlamentaris els que tindrien la veu cantant, els que, panxacontents pel poder i la influència de Suárez, participaren en l’aquelarre transicionista que propugnà la Constitució monàrquica de 1978 i, al País Valencià, el lamentable Estatut de 1982. No ho dic debades, puix que de les eleccions de 1977  sorgí el Plenari de Parlamentaris encarregat de demanar l’autonomia. De la preautonomia valenciana ja n’he parlat (https://www.diarilaveu.com/apunt/85364/la-generalitat-quin-invent) i no descarte tornar-ho a fer. Amb eixa penya espanyolista al Plenari de Parlamentaris, que ningú espere miracles. Ara bé, els temps marcaven, i hagué demanda d’autonomia i una manifestació impressionant el 9 d’Octubre de 1977 per reclamar-la.

Tot i els resultats electorals, tan atziacs per a les formacions d'obediència valenciana, l'esperança a fer reviscolar el país encara estava intacta. Vet ací la gran manifestació del 9 d'Octubre de 1977, amb 600.000 persones manifestant-se a València per l'estatut d'autonomia. L'estatut del País Valencià, no el d'insípida "comunitat". 

Les eleccions generals de 1977, després de dècades d’autoritarisme ferotge, iniciaren la convocatòria a les urnes dels valencians. Ara bé: en 1977 no tothom pogué participar i, a més a més, hi hagué dopatge bestial —hi hagué trampa— que afavorí els partits del nou règim que començava a balbucejar. El PSOE, el vencedor d’aquells comicis, encara continua sent la força política més votada al País Valencià i a Espanya, i els neofranquistes de la UCD, quan el partit s’extingí, acabaren unint-se als fraguistes i encara més franquistes d’AP per a formar el PP (franquistes eren i hooligans són de la mòmia exhumada de Cuelgamuros), el qual, lamentablement, continua donant la murga contra tot intent valencià de rescabalar-se d’anys de depauperació nacional. En fi, eleccions determinants, les de 1977, però eleccions trampa que guanyaren els tramposos, els elegits —Suárez legalitzà a qui li isqué dels dídims— per blanquejar un Estat autoritari que no volia deixar de ser-ho. El cinisme cívic d’una societat adormida per anys de franquisme alienador féu la resta i, com ja veieu, Roma traditoribus non praemiat, el PCE, el líder en altre temps de l’oposició contra la dictadura, s’exhaurí amb tanta renúncia. D’aquelles noces de 1977, doncs, els confits que encara suportem.

agermana't

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next