"Ells" tornaran?

21 març 2019 06:00h
Hem de reconéixer la facilitat de paraula de tots els actors del drama que interpreten amb fortuna. / RICARDO RUBIO. EUROPA PRESS 

Hi ha períodes fèrtils en materials que poden estructurar cròniques, assajos, articles de premsa, etc. Però, lamentablement, no sempre l’abundància és sinònim de goig. Ho dic perquè vivim una actualitat situada en el zenit d’una resurrecció ideològica de ressonàncies lúgubres a cavall de victòries ominoses. Declaracions i discursos recuperen, ara i adés, pensaments i doctrines que alguns il·lusos créiem superats. Error majúscul dels incauts. Per tant, hem d’admetre que la qüestió no s’havia superat, com ens volien fer creure, sinó que, en realitat, dormien en fase d’hibernació o en estat catatònic. Ara s’han despertat i sembren el pànic entre la concurrència o, almenys, entre el sector més conseqüent amb la democràcia real. Bé, sembla que l’afició està dividida. Ja se sap, sol i ombra, com sempre. El cartell (o he de dir càrtel?) està integrat pels diestros Cantonillo de Valencia, Casadito de Aravaca i el Doctorete Riverita, amb l’actuació estel·lar de la rellonejadora Inesilla de Jerez: terna apoderada pel maestro Abascalete de Vizcaya.  

En fi, deixant la broma en l’espai de la ironia, hem de reconéixer la facilitat de paraula de tots els actors del drama que interpreten amb fortuna (reconéixer els valors de l’enemic ens vacuna de presumptes prepotències). No obstant això, també haurem d’acceptar la desimboltura i la immensa barra que exhibeixen en la difusió de mentides de l’alçada d’un campanar. Fal·làcies que s’estaquen, com les banderilles de foc, sobre el llom dels discursos que no apel·len mai a la raó, sinó als budells.

Quan reclamen la unitat d’Espanya, eleven Castella a un podi forjat per la força de les armes: actes bèl·lics encaminats a subjugar altres nacions amb mèrits tan poderosos com ignorats per l’hegemonia demogràfica castellanòfila (llegiu els orígens, l’expansió i el destí de l’antic comtat de Verdúlia o Bardúlia: la diagnosi no és cap anacronisme). He de manifestar en aquest aspecte que no és legítim estructurar el consens d’un estat sobre la docilitat i la submissió. Per aquest motiu, la “sagrada” unitat no es pot imposar. En conseqüència, les supremacies han de ser inexorablement desterrades del projecte. Això, si el que es vol és una pau equitativa en una Espanya possible i no una subordinació incondicional. A més, un dels diestros proposa que la meua llengua –riquesa per la qual han de vetlar totes les institucions estatals (art. 3.3 de la Constitució)–, siga optativa! No ho consentiré. El meu idioma és troncal i ha de ser obligatori perquè forma part d’un tot que no em pot excloure. I qui diu la imposició del castellà, pot dir altres aspectes que perfilen el sentir-se o no espanyol. És inviable, doncs, un estat polític modern, del segle XXI, amb un sol idioma, un relat excloent, un sol folklore, una festa truculenta, una sola mitologia i un sol equip de futbol. Perquè –ho he dit altres vegades–, a mi, des de la humilitat i el respecte envers els sentiments aliens, no hi ha llei ni força capaç de fer-me menysprear, postergar o relegar la llengua dels meus pares. No permetré tampoc que els partidaris de l’eugenèsia psíquica recuperen principis rescalfats i refregits en un marc històric de mal record i pitjors conseqüències.

Quan l’oratòria àgil, insaciable i contundent dels diestros esmentats provoquen la indignació –que és l’obstacle antagònic del consens– d’un nombre significatiu de ciutadans lliures, la tan pregonada unitat perseguida pels primers esdevé impossible. Per això, les unitats, els compromisos comuns i els llaços han de ser fraterns i pacífics, perquè si es volen implantar per vies coercitives, la resposta justa és la reivindicació permanent de la identitat irrevocable. O el que és el mateix, si en eixe estat ideal no es respecta la idiosincràsia que em construeix com a persona, que no compten amb mi.

No sé quantes primaveres em queden per viure, però no voldria llegar a les meues nétes un Regne de València destruït i sense ànima; un País on la dignitat pròpia siga substituïda per la submissió.

Per acabar, m’atreviria a formular un parell d’interrogants al triumvir que emergí de les tenebres. Que no són capaços d’entendre per què existeix l’independentisme? Creuen que amb argolles i cadenes poden retindre voluntats lliures?

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next