Els Furs, la llei sobirana dels valencians

El Regne de València tingué independència política, ratificada pels Furs, compilació de lleis iniciada amb Jaume I i conclosa en 1645, any de celebració de les darrers Corts valencianes, les de debò, no la "performance" regionalista que es tragueren del barret en 1982. No hi hagué temps per a més. En 1707, Felip V de Castella (Espanya) posà fi, "per dret de conquesta", a la sobirania del Regne. A partir d'aleshores ja sabeu la història: abolició dels Furs i desaparició de l'estat valencià. El recuperarem algun dia? 

Temps era temps, quan el Regne dels valencians era regne, un estat, un país de debò, regien els Furs, una compilació de lleis iniciada en el regnat de Jaume I i completada a les Corts de 1645, pròpia per a València i el seu Regne. Els Furs —així en plural— eren constitució i codi legislatiu alhora, donaven entitat estatal al Regne i prescrivien el seu funcionament polític i jurídic, institucional i particular. Aconseguiren resistir els embats de l’imperialisme dels Habsburg, aqueixa dinastia germànica instal·lada a Madrid, que, coses de l’atzar dels temps, s’entronitzà a la Corona confederal de catalans —valencians i illencs inclosos— i aragonesos, però sucumbiren a l’Espanya borbònica que conquerí militarment el Regne dels valencians i, per «dret de conquesta», el país fou annexionat a Castella (Espanya).

El polític dretà Emilio Attard, líder de la UCD (Unión de Centro Democrático) valenciana, fou el cap pensant, traïdor de mena, que s'empatollà allò de "Comunidad Valenciana", que ell mateix definí com a "imbecil·litat" en una entrevista a les pàgines del setmanari "El Temps" en 1991, a la imatge. I mireu: passa i passa i passa el temps i, haja botànic o haja acord del zoològic o de l'aquari, la "comunitat" -la imbecil·litat- continua. Al Sr. Puig i a la Sra. Oltra els encanta la "imbecil·litat", que esbomben a tort i a dret allà on van. No els sentireu mai dir "país" al país dels valencians. 

Aquesta setmana (dijous 16 de maig passat) es produí la constitució d’unes noves Corts regionals, Corts d’allò dit la Comunitat, o sia, comunitat, congregació, associació, confraria, consorci —digueu-li com us passe pel cap— dels veïns de les províncies d’Alacant, Castelló de la Plana i València la capitana. Com diu la cançoneta: «Como una alfombra de flor, / es la región valenciana, / Alicante, Castellón y / Valencia la capitana». El concepte «comunitat», que ell mateix qualificà d’imbecil·litat, se’l tragué del barret don Emilio Attard Alonso, el polític dretà líder de la UCD (Unión de Centro Democrático, el partit del president espanyol Adolfo Suárez), que juntament amb altres dos caragirats incendiaris, també de l’espanyolíssima UCD, Fernando Abril Martorell (ministre de Suárez) i Manuel Broseta Pont (a qui ara dediquen premis), formaren la tríada responsable de la valencianofòbia que encara emmerda bona part de la política valenciana. Sense ells, els exabruptes hui dia de la Bonig o de l’histrió Cantó serien impossibles. Òbviament, amb la complicitat del PSOE, l’actor necessari, com en l’aplicació del 155 contra el Principat, per fer combregar la societat valenciana amb rodes de molí. El conegut trágala hispànic. I després estan els que prediquen des de temps immemorials —predica Roc que t’escolte poc— allò d’eixamplar la base (no solament al Principat), que si les persones (però sobretot que no parlen en valencià, que sinó els entra iuiu), que si ve el llop (el desvetlat «fantasma del feixisme», amb què ens vol fer por l’Iglesias, el de la cua), que si dame pan y dime tonto (com el Morera, un cul ben apoltronat, flamant president —repeteix— de les Corts per obra i gràcia del Ximo i de l’Oltríssima, no del seu partit), que si el president Puigdemont se’n fa un fart de dinarots (l’Oltra dixit, que a ella li van els bocates), que si... Què us diré? L’Alfonso Guerra, el del PSOE, i l’Abril Martorell pactaren —a Madrid, que no a València— la Comunitat, amb bandera amb tifa blava inclosa, i d’aquella polseguera vénen els fangs blavosos, quan no directament —ras i curt— rojigualdos, que empastifen el present dels valencians, Comunitat «para ofrendar nuevas glorias a España» submisa a l’amo de Madrid, de polítics panxacontents, menfotistes, escandalosament allunyats de la pàtria de Jaume I, Ausiàs March i el general Basset. Potser —és cert— els valencians no fóssem mereixedors de l’autonomia en el seu dia. En definitiva, i fa recança reconèixer-ho, tindríem una autonomia —descentralització administrativa— comparable a la de Múrcia, Castella-la Manxa, Extremadura, Madrid o Cantàbria si no fóra perquè, moleste a qui moleste, encara mantenim una cultura, una llengua i una història sobirana que ens singularitzen com a poble, als valencians que no als seus polítics, que s’enganxen al castellà i a les fantasies espanyolistes com les paparres al bestiar. N’hi ha qui directament ni sap valencià ara ni el sabrà mai, que fins i tot abomina desvergonyidament de la llengua i la cultura valencianes, com a bastament ha demostrat el diputat Cantó de Ciudadanos. Ell ens desitja, ens voldria, liquidats; ell, el seu partit i no menys la tropa de la Sra. Bonig i l’excrescència feixista que els ha eixit per la dreta, els del juro por Dios y por España. Morta la llengua, s’acaba el problema. I bé, en això està, per activa o per passiva, el gruix de la politiqueria autòctona, que a la Sra. Bravo, del PSOE, li avergonyeix parlar valencià, o com el candidat d’aquest partit a l’alcaldia d’Alacant, que amaga el seu nom de pila Francesc —sí, Francesc— per l’hipocorístic Paco, que queda molt espanyol castís, a les paperetes electorals, i que, encara més, s’atreveix a eixir a la televisió pública À Punt, en el debat del passat dia 16, i no soltar ni pruna en valencià. Vegeu, doncs, el que s’amaga darrere del partit del senyor Pedro Sánchez, del gerent de sucursal Ximo —un altre lluint hipocorístic— Puig (allò de PSPV ho amaguen acarnissadament) i del passerell triat per a l’ocasió, «Paco» Sanguino. No han trobat millor moniato per a convertir-lo en alcalde d’Alacant. Què hom pot esperar d’un individu que renuncia tan impúdicament al seu nom i a la seua llengua? La periodista que conduïa el debat, la Jèssica Crespo, parlava a tots els participants en valencià, però el «Paco» a la seua. El valencià els fa nosa, a ell i al seu partit d’ensarronadors, i, en conseqüència, l’idioma i la dignitat a prendre per sac.

Vegeu-los: l’Alfonso Guerra, el del PSOE, el que passà el ribot a l'Estatut de Catalunya (es vanta d'això), a la dreta de la imatge, i el Fernando Abril Martorell, la bèstia espanyolista que inventà i organitzà el blaverisme. Tots dos pactaren -a Madrid, que no a València- la "imbecil·litat" de "Comunitat", amb bandera amb tifa blava inclosa. D’aquella polseguera vénen els fangs blavosos, quan no directament -ras i curt- "rojigualdos", que empastifen el present dels valencians, convertits en "Comunitat" irrellevant "para ofrendar nuevas glorias a España", sempre submisa a l’amo de Madrid. 

La història singularitza els valencians

Jo, no ho negue, somio en una pàtria lliure, deslliurada de les ofrenes al vent de ponent, on cap energumen de guàrdia municipal, malparlat i grosser, m’etzibe impunement «En Alicante el idioma oficial es el español». El reality show —així definit pel mateix Morera— del passat dia 16 causa vergonya aliena i alhora posa en evidència els dèficits d’una societat ancorada en les misèries de l’Estatut de 1982. Reality? Encara és poc, que amb les dues senyores vestides grotescament de macers, maça en mà, el recital de juraments feixistoides i l’arrauxament de proclames de les unidespodemites, això s’assemblà al show de José Mota. País trinxat en províncies de quita y pon, el mapa valencià és el que és perquè no prosperaren les iniciatives d’unir el País Valencià amb les províncies d’Albacete i Múrcia en 1841 i en 1891. Poca broma!: que els espanyols anaven i van de debò encara en això d’eliminar la personalitat nacional valenciana. O, encara pitjor, l’ocurrència del ministre Segismundo Moret, del partit liberal de Sagasta, en 1884. El tio pretenia crear una regió amb les províncies de València, Castelló, Conca i Terol, i unir Alacant a Múrcia. La idea no reeixí, però les intencions, que estaven ben clares, perduraren. Quan el franquisme s’empatollaren el disbarat, o bunyol, del Sureste (Alacant, Múrcia, Albacete i Almeria). Imagineu-vos si hagués arribar a prosperar, perquè ací, al país, el personal estava ben apardalat aleshores. Si el tio Franco li hagués donat el vist i plau, ja us podeu imaginar l’Estatut —o Estatuts— resultants. Encara podem donar gràcies.

El passat dijous 16 es constituí el "reality show" de les Corts regionals, les que emanen de l'Estatut Abril Martorell-Guerra de 1982. Què us diré? "Performance" total, sessió de postureig on no faltaren els "selfies" a dojo i les martingales diverses, com la presència de dues maceres disfressades grotescament d'època, maça en mà, plantades com a estaquirots al darrere de la presidència. Xe, per llogar-hi cadires!. 

La història, vés per on, singularitza els valencians. En el passat hi hagué un Regne, un país de valencians i això, a manera de consciència d’un passat que recordem amb orgull, encara batega en el ser dels valencians. Érem un país, un estat, que la persona d’un mateix rei uní dinàsticament a Castella, a l’Espanya dels Habsburg. L’esclat de les Germanies (1520-1522) suposà un abans i un després en el desenvolupament polític del Regne. La derrota final agermanada inicià un període de passivitat institucional que s’accentuà en el segle XVII. No obstant això, el Regne i els seus Furs sobrevisqueren, malgrat el rei resident a Castella i castellanitzat. La mort del darrer Habsburg, Carles II, inicià un plet dinàstic en què el Regne dels valencians i la resta dels Països Catalans feren costat a l’arxiduc Carles d’Àustria contra el duc Felip d’Anjou, francès —l’enemic tradicional de la Corona catalanoaragonesa— i recolzat per Castella. Felip, convertit en Felip V de Castella (Espanya), no dubtà en devastar el Regne com a càstig pel seu suport a Carles, el rei Carles III dels valencians, l’últim rei que jurà els Furs. Així, el 29 de juny de 1707, després de ser derrotat l’exèrcit austriacista a Almansa (25 d’abril), el rei borbònic derogà els Furs per «dret de conquesta» i annexionà el Regne de València a Castella (Espanya).  A partir d’aleshores, una chancillería, com al regne veí i enemic, entendria de les causes judicials, presidida per un capità general, autoritat espanyola d’ocupació, mentre que l’intendente (succedani de l’intendant francès) substituí a l’antic batle. El país fou dividit en corregiments: València, Alacant, Oriola, Xàtiva (rebatejada amb el nom San Felipe, en honor al rei Borbó), Peníscola, Xixona, Alzira, Morella, Alcoi, Castelló de la Plana i Dénia. Els consells —administració municipal— foren substituïts per ajuntaments i és llavors quan nasqué la figura de l’alcalde (paraula castellana) com a primera figura municipal. A diferència dels altres territoris de la Corona catalanoaragonesa, a València sucumbí fins i tot el dret privat, que mai ja no fou restablert. Felipe V, acabada definitivament la guerra (1714), rebé la sol·licitud de restablir el dret privat, el qual romangué a la Catalunya estricta, però era tant el grau de castellanització institucional, amb un país infectat de buròcrates castellans, que finalment desistí de fer-ho.

A la imatge, el gadità Segismundo Moret, ministre d'Estat al govern de Sagasta (els "progres" de l'època) en 1884. El tio pretenia crear una regió amb les províncies de València, Castelló, Conca i Terol, mentre que Alacant la unia a Múrcia. Ep! Poca broma, que la intenció espanyolista sempre ha estat la de trinxar la terra valenciana. En definitiva, València per als espanyols, siguen de dretes, feixistes, progres o "rogeres", de 1707 ençà, sempre ha estat terra conquerida. 

Els Furs arrabassats

Què fou dels Furs? Desaparegueren per decret, abolits, de tal manera que hui dia tampoc tindrien efecte per a resoldre les qüestions no cobertes per les lleis en vigor. Tinguem en compte que a Espanya, en alguns casos, com el dret nobiliari, encara regeixen les Partidas d’Alfons X i l’Ordenamiento de les Corts castellanes de Toro de 1504.

El 29 de juny de 1707, després de ser derrotat l’exèrcit austriacista a Almansa (25 d’abril), el Borbó Felip V (V de Castella), a la imatge, derogà els Furs valencians per «dret de conquesta» i annexionà formalment el Regne de València a Castella (Espanya). 

Els Furs, que havien de ser jurats per cada rei quan accedia al tron, eren la compilació de lleis que regien el Regne de València des dels temps de Jaume I fins a la infausta data de juny de 1707. Els formaven aproximadament un millar de lleis, de les quals quasi la meitat foren atorgades pel rei «Conqueridor» que vencé en 1238 el soldà valencià Zayyā ibn Mardanīx. L’origen de la compilació legislativa valenciana atorgada per Jaume I és el Costum o Costumes de la ciutat de València, que més tard passaria en bloc a configurar el compendi foral del Regne, i feia diferencia entre el ius scriptum i el ius non scriptum, una classificació pròpiament valenciana. Tingueu en compte que, al vell Regne, els poders legislatiu, executiu i judicial eren acaparats pel monarca, que, a vegades tot sol i en unes altres amb el concurs de les Corts, dictava els preceptes constitutius del dret general. Quan el rei actuava de motu proprio, la llei resultant era un privilegi, quan era sol·licitat per la part interessada, o pragmàtica, si no ho era. En canvi, quan en el procés legislatiu intervenien les Corts, la llei promulgada passava a ser un «fur» o «acta de cort». Fur, en sentit estricte, seria la llei emanada de les Corts amb la participació dels tres braços que les composaven (militar, eclesiàstic i reial), mentre que si no tenia el consens dels tres estaments es convertia en acta de cort.

L’origen dels Furs, atorgats per Jaume I, és el "Costum" o "Costumes de la ciutat de València", que més tard passaria en bloc a configurar el compendi foral del Regne. A la imatge, portada de l'Aureum opus regalium privilegiorum Civitatis et Regni Valentie, imprès a València en 1515. 

A més a més, la doctrina jurídica vigent al reialme valencià considerava furs i actes de cort com a lleis paccionades entre el rei i els braços, per la qual cosa no podien ser revocades de manera unilateral i, per fer-ho, calia el concurs del rei i del braç o els braços que l’havien promulgat. Així, doncs, el decret d’abolició dels Furs, des de la legalitat foral, era una bestiesa i una il·legalitat. Aquesta és la raó per la qual Felip V, en el moment d’abolir els Furs, al·legà el «dret de conquesta». És a dir, Espanya conquerí València i se l’annexionà, militarment i jurídica. I ara, canteu, canteu, cabronassos, el «para ofrendar nuevas glorias a España». La guerra de Successió fou alguna cosa més greu que una disputa dinàstica, una simple batussa civil per dirimir qui ha de ser el rei, fou una guerra de conquesta en la qual el vencedor devorà el vençut, l’anihilà. Vegeu ací un clar exemple de la unilateralitat espanyola. L’amo a Madrid disposa i la resta a obeir; ni diàleg, ni negociació ni hòsties, trágala. Per collons, els d’ells, i por Dios y por España, es diga Sánchez, Rajoy, Aznar, González, Suárez, Franco, Primo de Rivera, Sagasta, Cánovas o Felip V. Vae victis! Ai dels vençuts si cauen en mans dels que es creuen ungits per Déu per imposar la seua Espanya de fòbies incontrolades i apetències imperialistes, la seua llengua i la seua mala —malíssima— llet.

Felip V, en el moment d’abolir els Furs, al·legà el "dret de conquesta". És a dir, Espanya conquerí València i se l’annexionà, militarment i jurídica. La guerra de Successió fou alguna cosa més greu que una disputa dinàstica, una simple batussa civil per dirimir qui ha de ser el rei; fou una guerra de conquesta en la qual el vencedor devorà el vençut, l’anihilà. A la imatge, la batalla d'Almansa, en què els borbònics s'imposaren als austriacistes, pintada per Ricardo Balaca en 1862 (Museo del Prado, Madrid) 

El dret especial del Regne 

Si bé el principal corpus de lleis valencià eren els Furs, no tot el Regne es regí per ells des del principi, per raons territorials en la majoria dels casos, però també per motius ètnics i religiosos. Així, per als andalusins sotmesos i de religió musulmana, fins a la conversió forçosa dels musulmans valencians en 1525, des d’aleshores convertits en «cristians nous» o «moriscos», s’aplicà el dret islàmic, les anomenades suna i xara. Aquest dret, que seguia l’escola jurídica mālikī, estesa pel nord d’Àfrica i Alandalús, continuava vigent a les comunitats islàmiques valencianes. Una compilació d’aquest dret, per a ús local, és el Llibre de la Çuna e Xara dels moros del senyoriu de Sumacàrcer, propietat de la família valenciana dels Crespí de Valldaura, que publicà la professora de la Universitat de València Carmen Barceló en 1989: Un tratado catalán medieval de derecho islámico: el «Llibre de la Çuna e Xara dels moros». Els andalusins valencians, els moros, minoritzats a la força des del dissortat moment de l’entrada de Jaume I a València, continuaven sent majoritaris en gran part del camp valencià en els inicis del segle XVI. Ells es consideraven els autèntics valencians i raons no els mancaven. Els altres, els cristians que els arrabassaren el Regne, eren els catalans. Foren obligats a acceptar el baptisme a la força, primer pels agermanats, que desconfiaven d’ells, i després pel rei, Carles I (l’emperador Carles V), que promulgà la Reial Cèdula —ordre directa del rei— de 4 d’abril de 1525, que donava per vàlides les conversions forçoses realitzades en època dels agermanats i obligava, sota la pena de desterrament, a convertir-se en cristians els que encara no ho eren. Cristians a la força, aquests «moriscos», que conservaven l’àrab valencià, l’algaravia, com a llengua pròpia, constituïren la Nació dels Cristians Nous del Regne de València, fins que un altre decret reial, ara de Felip II de València i de tota la Corona catalanoaragonesa (III de Castella) els expulsà definitivament en 1609.

Fins i tot en els moments de major feblesa institucional del reialme valencià, en els segles XVI i XVII, el rei devia acatar els Furs i reparar els abusos comesos pels seus oficials, no tenia capacitat de recaptació d’impostos si no era amb el consentiment del Regne i no podia obligar els valencians a fer la guerra fora de les seues fronteres. A la imatge, l'edició dels Furs de Pere Jeroni Tarassona (1580). 

D’altra banda, durant dècades pervisqué en alguns llocs del Regne —conseqüència dels primers moments de la conquesta— el dret aragonès amb el valencià. El reialme valencià, constituït com a entitat jurídica singular, fou conseqüència del desig dels seus colonitzadors cristians, majoritàriament catalans, d’evitar ser annexionats per Aragó. D’ací les contínues disputes durant el primer segle de vida del Regne. Les autoritats aragoneses no renunciaren a unes prerrogatives que consideraven tenien sobre aquells llocs poblats a fur d’Aragó i els plets arribaren fins als temps de Martí I. Fou aquest rei qui, en 1401, prohibí al justícia d’Aragó immiscir-se en els afers valencians. De mica en mica el dret aportat pels conqueridors d’origen aragonès fou desplaçat, però deixà petja en la compilació foral valenciana. Per exemple, hi llegim al llibre primer, rúbrica 10, que no fou fins a l’any 1328 que Borriana i Vila-real renunciaren per sempre al fur aragonès. Eren el Regne de València, el Principat de Catalunya i també Aragó estats de dret avant la lettre, que fins i tot sotmeteren a dret —a dret i, val a dir-ho, a alguna cosa més— l’elecció de llur rei en 1412. Això a Castella (Espanya) era impensable. El rei als territoris catalanoaragonesos no podia fer el que li vingués en gana. Fins i tot en els moments de major feblesa institucional del reialme valencià, en els segles XVI i XVII, el rei devia acatar els Furs i reparar els abusos comesos pels seus oficials, no tenia capacitat de recaptació d’impostos si no era amb el consentiment del Regne i no podia obligar els valencians a fer la guerra fora de les seues fronteres. Els Furs, precisament, evitaven que el rei resident a Madrid espoliés els valencians. Així que contra l’infrafinançament del present, vegeu, és ben senzill: ressuscitem els Furs i recuperem la sobirania perduda. Dissortadament, però, ni botànics ni zoològics, ni herbaris ni peixeres, que la penya que es congregà dijous passat al palau de la plaça de Sant Llorenç no està per la labor.

El dret mercantil marítim que regia a València i a tots els Països Catalans estava recopilat al Llibre del Consolat de mar. Era de quan el temps, com deia el cronista Bernat Desclot, que «ningun peix se gos alçar sobre mar si no porta un escut del rei d’Aragó en la coa». Dret marítim català, que afectava a tots els consolats catalans de la Mediterrània. El consolat de València desaparegué amb l’abolició dels Furs, però aquest dret continuà, adoptat internacionalment, fins i tot per Espanya, convenientment traduït al castellà, fins a l’aparició del Código de Comercio Español, una imitació del francès, en 1829.

El dret marítim valencià i de tots els Països Catalans el regulava el "Llibre de Consolat de Mar", a la imatge. El consolat de mar valencià, com tantes institucions forals, desaparegué amb la conquesta borbònica (espanyola) de 1707. 

Altrament, el dret pròpiament feudal que regia a València era l’emanat dels Usatges de Barcelona. Eh...! Oh...! Escàndol...! Catalans pertot! Què us diré? Us ben assegure que els molts honorables senyors Puigdemont i Torra no em paguen un duro per dir això ni m’han convidat a cap dinarot pantagruèlic a Waterloo. La cosa és ben senzilla: la història és la que és, agrade o desagrade, bramen o la obliden, i per molt que empastifen la senyera amb efèlide blava, rosa o lila, no la canviaran. Si en compte dels Usatges, a València hagués regit el Fuero Viejo de Castella, la Pravda Rusĭskaya dels russos, la Loy du Royaume francesa o el codi de Hammurabi dels babilonis, us assegure que ho assumiria i ho explicaria amb pèls i senyals, sense cap problema. Rescatar la memòria històrica —tota!— de l’oblit ens dignifica com a poble i ens fa millors persones, no ho oblideu. Així que millor —trobe jo— acceptar la història, la nostra, amb la dignitat que pertoca, cosa que enriquirà el nostre poble, i no contribuir fellonament al relat fals i alienador, el de la imbècil Comunitat attardiana, guerrista, lermista i blavera.

 Lleis per als musulmans, per als nobles, per als homes de mar i també per a les viles, que al Regne existí un dret local privatiu de cadascuna de les localitats que el conformaven, sobretot el de les que foren annexionades de fet en 1296 i de dret en 1304, pertanyents a la regió meridional de dellà Xixona, les quals constituïren una governació pròpia, autònoma de l’autoritat del procurador i el batle residents al cap i casal. Per exemple, a Alacant, Elx i Oriola continuaren mesurant la terra en tafulles mentre que la resta del reialme ho feia en fanecades. Sobre totes aquestes lleis, però, prevalgueren els Furs, que garantiren la unitat del Regne en els temps de sobirania total, amb reis propis, i també en els forals, quan València formà part de l’imperi dels Habsburg.

Les Corts les constituïen la reunió dels tres braços o estaments clàssics de l’antic règim: eclesiàstic, militar (noblesa) i reial (les ciutat i viles que pertanyien al rei). A la imatge, representació del braç eclesiàstic, al palau de la Generalitat. Com ben bé podeu observar, la senyera llueix neta, sense màcula blava. ¿Calen més explicacions sobre quina és la bandera autèntica i històrica dels valencians? 

Les Corts valencianes 

Com s’estructuraven i quins formaven part de les Corts font del dret foral? Les Corts les constituïen la reunió dels tres braços o estaments clàssics de l’antic règim: eclesiàstic, militar (noblesa) i reial. El darrer format per les ciutats i viles de reialenc amb privilegi especial per participar-hi. El braç eclesiàstic estava integrat, per ordre de prelació, pel bisbe (després arquebisbe) de Valencia, pel mestre de l’orde de Montesa, pel bisbe de Sogorb, pel bisbe de Tortosa, pel bisbe d’Oriola, i, sense ordre de rang, pels capítols de les catedrals de València, Sogorb, Tortosa i Oriola, l’abat del monestir de la Valldigna (cistercenc), l’abat de Benifassà (cistercenc), l’abat de Poblet (cistercenc), el prior de la cartoixa de Valldecrist, el prior de Sant Miquel dels Reis (jerònim), el general de l’orde de la Mercè, el comanador de Torrent (santjoanista), el comanador de Begís (orde de Calatrava), el comanador d’Orxeta (orde de Sant Jaume) i, des de 1653, el comanador del Pes Reial (orde d’Alcántara). El braç militar, sota l’advocació de Sant Jordi, estava constituït per uns tres-cents membres, entre nobles titulats, cavallers i generosos. Per últim, el braç reial el componien les ciutats de València, Xàtiva, Oriola i Alacant, i les viles de Morella, Alzira, Castelló de la Plana, Vila-real, Ontinyent, Alcoi, Borriana, Cullera, Llíria, Biar, Bocairent, Alpont, Peníscola, Penàguila, Xèrica, Xixona, la Vila Joiosa, Cabdet, Corbera, la Iessa, l’Olleria, Carcaixent, Benigànim, Vilafamés, Onda i Callosa de Segura. Si el rei es reunia amb un braç solament, es constituïa un parlament, mentre que si ho feia amb tots tres alhora, la congregació esdevenia Corts.

Després de la reforma estatutària de 2006, una reforma -val a dir-ho- poruga i inofensiva, des del govern regional valencià hi hagué un interès de rescatar tímidament el dret valencià, almenys per postureig autonomista. D'aquest desig sorgiren unes quantes lleis, la més important la de règim econòmic matrimonial. Fou debades, perquè a instàncies primer del govern de Rodríguez Zapatero (PSOE) i després Rajoy (PP), el Tribunal Constitucional espanyol, a la imatge, les tombà. I vegeu l'excusa que posà: l'abolició dels Furs el 29 de juny de 1707. 

Els Furs hui

Eliminats des de 1707, la pervivència dels Furs només s’aprecia en alguns costums encara vius a l’àmbit rural, com en la limitació de finques o en els drets de pas de l’aigua de rec. El Tribunal de les Aigües no deixa de ser una institució d’arrel foral. A partir de la reforma de l’Estatut en el 2006, hi hagué la voluntat, per part del govern valencià, de crear un dret civil propi que recuperàs les particularitats forals: la llei de règim econòmic matrimonial, la llei de relacions dels fills amb els progenitors que no conviuen junts, la llei d’unions de fet i la llei de contractes i altres relacions jurídiques agràries. Però —ai llas!— a l’Estatut de pet i ronquit, no li demaneu la lluna en un cove. Ras i curt, el govern espanyol, tant el de José Luis Rodríguez Zapatero (PSOE), com el de Mariano Rajoy (PP) recorregueren al Tribunal Constitucional contra les pretensions «foralistes» valencianes de recuperar un dret civil propi. I el Tribunal Constitucional contestà en el 2016, donant la raó a l’estat i enviar a pastar fang les lleis valencianes. La raó: els decrets de Nova Planta [sic]; vaja, l’abolició del 29 de juny de 1707. Al País Valencià no hi hagueren decrets de Nova Planta, que sí foren redactats per al Principat de Catalunya. Ací, ras i curt, abolició i annexió directa sense contemplacions a Castella. Siga com vulga, el que diu el TC va a missa i —vegeu— tornà a aparèixer el fantasma de Felip V, quan qui regna és un altre fantasma, el Felip VI.

 Comptat i debatut, amb la tifa blava decorant la senyera no espereu miracles. Ara bé: el febrer passat, els del Botànic (el Ximo, l’Oltra i els amics de Podemos) aconseguiren consensuar amb la Bonig —veges tu en qui t’empares— una sol·licitud —ells li diuen proposició de llei— per a modificar la disposició addicional segona de la Constitució espanyola a fi de permetre la recuperació efectiva del dret civil valencià. Els de Ciudadanos, en competència per ser els més carpetovetònicament espanyols de tots, votaren en contra. I ara busca tu qui t’ha pegat, perquè o els botaniqueros són uns il·lusos o ens volen fer passar garsa per perdiu. De seguideta, sí, els espanyols, amb la que està caient al nord del rierol de la Sénia, es posaran a modificar la seua sacrosanta Constitució perquè els ho demana la colla de provincians que es reuneixen, i cobren per això, al casalot de la plaça de Sant Llorenç de València. Les riallades a Madrid, diuen que s’han sentit des de Madagascar a Lapònia. Els lleons de la carrera de San Jerónimo s’han caigut dels pedestals a causa, literalment, del descollonament que els ha entrat. I en fi, fava, igual estic que estava. Això deu pensar el Ximo (òndia, que el Zapatero, el que ha dinamitat el dret civil valencià, era i és del seu partit). Ell, però, ben apoltronat i a viure, a passar quatre anys més de performances parlamentàries (el reality show del Morera) ben remunerades, totalment innòcues i inofensives. I què volíeu?, us etzibarà el Ximo: Estatut de merda, doncs parlament —tots a una veu— d’ídem.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next