Juny és com eixa frase que sempre em cridava l’atenció de les pel·lícules. Aquell “¿lo de siempre?” que el cambrer li deia a la clienta en seure a la barra del bar tota sofisticada. Supose que la fórmula volia transmetre confiança, però a mi em semblava totalment avorrida en tant que no sabia quin percentatge de costum o d’apetit real portava associada. Era una frase que incitava rigidesa, falta d’emocions i zero aventures. Era com un refresc light que, en definitiva, no ve a ser més que una mentida disfressada.
Doncs igual és juny. És un “¿lo de siempre?”, com si cada dia fora un “déjà vu” en tota regla. D’ahí que juny siga una d’eixes temporades on l’única opció vàlida que trobe és empadronar-me en les cançons del meu grup favorit i en eixa capacitat fabulosa que tenen els de Vetusta per a traslladar-me allà on m’agradaria estar i per a fer el que em vinga de gust sense influències exteriors i sense mirar de reüll per evitar eixe fastigós “què diran”.
No queda d’altra cada volta que mire el calendari i tot són reunions al col·legi; festivals escolars; preparatius per als festivals, entre els quals no pot faltar la compra de la corresponent samarreta i sabatilles per a un minut de duració de la coreografia en qüestió i vida útil liquidada amb l’últim acord de la música. Preparatius diversos també per a graduacions escolars en cas de tenir un fill o filla tancant etapa -si en juntes dos ja oblida’t de tenir vida en les pròximes setmanes-, quadrants per a solucionar l’organització dels dies quan arriben les vacances escolars però les teues queden encara ben amunt de la costera… Uf!
Recorde quan juny era el mes més esperat, el mes que feia anys i començaven les vacances. Tot així seguit i ben junt. Fins i tot complir amb el santoral. Per a no pensar molt ma mare em va encasquetar de nom el del sant del dia, sense contemplar que seria l’única de la casa i de la classe que hauria de patir empatx de celebracions arribat el dia i sequera d’aquestes durant la resta de l’any. Ser la tercera és el que té!
Ara juny continua sent el mes que faig anys, però també l’inici dels maldecaps. D’ahí que quan sols fa uns dies, i a partir d’una consulta al metge, em preguntava si cabia la possibilitat d’estar embarassada, abans de poder contestar el ‘no’ més sonor que s’haja enregistrat en la història crec que fins i tot vaig perdre el coneixement quan, de sobte, en una mil·lèsima de segon, em vaig veure de nou en la casella d’eixida de festivals escolars i festes d’aniversaris de companys de classe. Això, sense l’opció de poder declarar-te objectora de consciència com en temps de la mili, és dur, massa dur de passar, més després dels quaranta i tants.
Definitivament hi ha preguntes que fan por. La del meu metge va ser una, però n’escoltava altra fa uns dies, en plena campanya electoral, que no es va quedar enrere. Dos adolescents que esperaven al meu costat per a creuar el semàfor es preguntaven com si res: “¿Alcalde es más que instagramer?”, crec que el semàfor es va posar en verd, va tornar a posar-se en roig i de nou en verd, però em vaig quedar clavada a terra tractant de digerir el que havia escoltat. De fet, crec que encara m’he quedat un poc allà, clavada i sense saber si creuar és bona idea.
