És curiosa la distància que s’estableix en alguns camps entre el concepte i l’encarregat de desenvolupar-lo, sobretot, com no, quan parlem dels que s’executen dins d’una comunitat on s’ha de garantir la cohesió social. Un dels exemples més clars d’aquesta incoherència és la política i qui se n’ocupa, és a dir, els polítics, els quals s’han entossudit a destrossar els fonaments d’un concepte que sovint es defineix com l’”exercici del poder”, un poder, esclar, encomanat per una societat esperançada encara amb una democràcia idíl·lica que no s’acaba de manifestar enlloc.
És ben cert que la política i l’exercici del poder de què parlem es poden establir independentment de quina siga l’organització de l’Estat. En el nostre cas, com tothom sap, a l’aixopluc d’un sistema basat en una democràcia paradoxalment monàrquica en què s’escullen representants (polítics) per sufragi d’un electorat submís, i m’atreviria a dir que sotmés a una profunda hipnosi col·lectiva. Una relació que, en el cas de l’Estat espanyol, s’ha vist distanciada recurrentment al llarg de tota la seua història, entre altres coses, per la manca de talent polític dels representants escollits pel mateix poble. Això es reflecteix clarament en la manca de confiança de la mateixa societat espanyola en el govern escollit, tal com demostra l’Eurobaròmetre publicat al juny d’aquest mateix any, on es fa visible aquest recel amb un preocupant 71% d’enquestats que assegureescun no refiar-se de quina serà l’acció política del govern espanyol, tota una declaració d’intencions.
En aquest context doncs, és òbvia la preocupació de la ciutadania a l’hora de decidir quina serà la seua opció política, perquè, què queda per fer? A qui cal confiar-li el nostre futur? Com pot ser que la tria que es va fer el passat 28 d’abril no siga vàlida per als polítics? Per què no són capaços d’arribar a acords? Per què el sistema permet que això passe? La resposta a tot plegat escapa a qualsevol consideració lògica, perquè aquesta distància entre electorat i electes esmentada defuig, com a mínim, un dels fonaments de la democràcia més ferms que existeixen: el de complir el mandat del poble i exercir el poder d’acord a les seues necessitats.
Soc conscient que una situació tan complicada requereix una anàlisi acurada i especialitzada. Tanmateix, és possible que aquest siga el problema de fons, amagar els errors amb una suposada dificultat d’execució, perquè així, només es genera una enorme escletxa entre els representants escollits i el mateix electorat. I és que és evident que l’acció política a nivell estatal és exercida per personatges que estan completament alienats de la realitat social que han de gestionar. De fet, és la mateixa Constitució la que deixa en mans dels futurs gestors la possibilitat de convocar unes noves eleccions si entre els diputats no existeix un acord que els permeta formar govern, independentment de quina siga la tria que l’electorat haja fet durant la mal anomenada “festa de la democràcia”. Així, l’article 99.5 de la Constitució ja adverteix que “si cap candidat obté la confiança del Congrés, el Rei dissoldrà ambdues Cambres i convocarà noves eleccions amb el suport del President del Congrés” (la traducció és meua). Un article, deixeu-m’ho dir, en què no es té cap tipus de consideració social més enllà de la condició humana dels individus que formen la Cambra Baixa.
Definitivament, el sistema actual que amb tanta passió ens han venut ha fracassat estrepitosament, ofegat vilment entre les quatre parets que ocupen uns representants cada cop més allunyats de la realitat social que els elegeix. Podem cercar milers de raons per les quals ens veiem abocats a unes noves eleccions electorals; tindrem centenars d’anàlisis profundes i minucioses sobre qui o què ha permés una situació així; i fins i tot podrem parlar sobre qui té la culpa de no saber acatar el que el poble els ha demanat. Però el que ningú podrà negar és que aquest sistema no és garant d’una protecció social per a la ciutadania, que es veu completament apartada de les decisions que afecten el seu futur i només esdevé important quan és requerida a complir amb el seu deure que, cal recordar, també és exercir el seu dret. És llavors quan acudeix dòcilment en un exercici de civisme que encara no han sigut capaços de demostrar els representants polítics que resulten electes, i mentrestant, encara toca escoltar fal·làcies sobre la necessitat que tothom vote… A mi, honestament, cada dia em costa més fer-ho…
