Em declare culpable

2 maig 2019 06:00h

Senyor jutge, senyor jutge, estic ací, soc un entre tants que sobreviu al mig del ramat, mire’m, però sobretot escolte’m. Em declare culpable d’odi. Odie els tòpics, les generalitzacions, també la ignorància alçada com una bandera política. Odie les mitges veritats i les frases tretes de context com a titulars de premsa, la falta d’ètica i honestedat en qualsevol activitat humana. Odie els qui es/els declaren jutges i són part del problema, també aquell que és capaç d’argumentar i justificar la ignomínia i els qui fan de la brega un programa electoral.

El meu odi, com jo mateix, no és exacerbat, és més un cansament que ja em dura massa anys i que és producte d’haver assistit amb una certa curiositat al decurs social i polític d’aquest país que es vol comunitat o una suma de tres províncies i que, a pesar d'ell mateix, encara és poble.

Odie... Em fatiga la mediocritat que campa per tot arreu, la falta d’arguments sòlids quan no de principis. Em resulta tediós assistir a la tradició dels líders dels partits a les seues bases, dels dirigents als seus pobles, m’indigna l’espectacle de titelles que és la política i veure la mà desvergonyida del titellaire.

Em té més que fart l’aparició de fantotxes, mamarratxos i bufons, alguns de ridículs i altres de realment perillosos, tant en política, periodisme, com en el món del famoseig i fins i tot en el de la literatura, o paraliteratura, com diria un amic meu; monstres que aconseguixen posar-se en la butxaca una part del públic assistent al circ en què han convertit la societat. Una part del públic la força del qual pot acabar convertint la comèdia, sempre absurda, en un drama encara més absurd.

Senyor jutge, escolte’m, no sé si el meu és un delicte greu, disculpe’m la meua ignorància en matèria de llei. Aquesta fatiga ja em condemna a una certa soledat, també al pessimisme, un pessimisme que així i tot preferisc a l’optimisme que crea falses expectatives i, per tant, a la curta o a la llarga frustració.

En aquesta vida, diuen, tot té solució menys la mort, i encara que parega una sentència impossible de debatre, no ho és. Ara per ara hi ha altres qüestions que no tenen solució, com la pròpia estupidesa humana.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next